Andreas Schleicher: "Els estudiants a Catalunya aprenen massa coses i amb poca profunditat"

BarcelonaAndreas Schleicher (Hamburg, 1964) és el director d’Educació de l’OCDE, conegut com el pare de les proves PISA, també és el coordinador d'aquestes proves que analitzen el nivell educatiu dels alumnes a escala internacional. Atén l'ARA en el marc de la Reunió Anual del Cercle d'Economia.

L'últim informe PISA va encendre totes les alarmes per la baixada de nivell a Catalunya. Com valora l'evolució que ha tingut l'educació al país?

— Hem vist una tendència a la baixa en molts sistemes educatius, però a Catalunya el que em preocupa és que els alumnes tenen dificultats amb el tipus de tasques que són més importants per al futur. Quan als estudiants catalans els donen tasques en què només han de recordar el que han après, en realitat ho fan força bé. Però això cada vegada és menys important. Cada cop és més important saber pensar per un mateix, distingir un fet d'una opinió o saber aplicar els coneixements, i en això els estudiants catalans tenen dificultats importants.

Com hem de fer front a una mancança tan abstracta?

— Es pot dir que el sistema actual prepara els estudiants per al nostre passat, però no per al futur. Si vols ajudar els alumnes a aplicar els coneixements, els has de donar espai per fer coses i experimentar. L'aprenentatge automotivat serà molt important per al futur. El dia que surts de l'escola, no tens professor i necessites tenir aquesta motivació per seguir creixent en la teva carrera. Això s'ensenya a través de l'educació basada en projectes, perquè els alumnes siguin conscients del que aprenen i perquè puguin aprendre sols. Els estudiants no han de ser només consumidors passius a l'aula.

I els deures?

— Sé que a Catalunya hi ha hagut molt de debat sobre els deures. Crec que són una oportunitat molt important perquè tu com a estudiant puguis pensar "He de fer això jo sol i he de trobar la manera de motivar-me i de practicar". És molt important que no eliminem aquests espais d'aprenentatge autogestionat.

Fa anys vostè va dir que li preocupava que els estudiants eren bons en coses que cada cop són més irrellevants per a la societat. A Catalunya ha canviat alguna cosa des de llavors?

— No he vist que res hagi canviat gaire. Més que la caiguda dels resultats em preocupa la pràctica pedagògica i el currículum. Els estudiants a Catalunya aprenen massa coses i amb poca profunditat. Aquí he vist aules on s'ensenyen 17 o 18 problemes de matemàtiques en una sola lliçó, mentre al Japó mai es treballa més d'una idea per lliçó. D'aquesta manera transmetem un aprenentatge que té un kilòmetre de llargada però només un pam de profunditat. Pots acumular tot el coneixement que vulguis, que si no tens els fonaments bàsics no et servirà de res. I el que veiem a Catalunya és que sovint els estudiants no dominen aquests fonaments. Han après només la superfície, i la superfície demà ja haurà canviat.

Les PISA avaluen alumnes de països i sistemes educatius molt diferents. Fins a quin punt té sentit que nosaltres ens comparem amb països com el Japó o Dinamarca?

— La gent diu que només has de comparar-te amb persones que s'assemblen a tu, però jo no ho crec. Les lliçons més interessants les reps quan et compares amb persones que són molt diferents. I crec que això ho fem poc en educació. Si la pregunta és si Catalunya pot copiar el que fa el Japó, la resposta és que no, però sí que en pot aprendre molt. És important comparar-se, no per imitar-ho tot, però sí per obrir els ulls i veure que el món pot ser molt diferent.

A Catalunya inicialment es van atribuir els mals resultats a un error de sobrerepresentació de l'alumnat immigrant que després es va desmentir. Qui s'ocupa de revisar aquestes dades, el país o l'OCDE?

— L'OCDE estableix els estàndards, el país els implementa i després l'OCDE verifica que les mostres s'han extret adequadament. Et puc assegurar que la mostra per a Catalunya està dibuixada adequadament. De fet, la correlació entre la proporció d'immigrants i els mals resultats de les PISA és un mite. Esclar que el país d'origen té un paper important però, si agafes el mateix estudiant d'origen immigrant i el poses en dos sistemes diferents, el país de destinació té un impacte molt més gran en l'educació que no pas el d'origen. La immigració és un repte, però no pot ser una excusa per als resultats. I esclar que el motiu de la baixada de resultats de Catalunya no és la proporció d'immigrants.

Països com França, després dels mals resultats a les PISA, van anunciar que separarien els alumnes per nivell. Creu que és una bona estratègia?

— La separació d'estudiants sovint porta a la segregació social i això no és bo. Però el que està intentant fer França és diferent. No pretenen segregar els estudiants de manera permanent sinó crear un ensenyament dirigit per donar diferents oportunitats als alumnes en funció de les seves capacitats i després tornar-los a barrejar. Les dades de les PISA mostren que això pot ser eficaç si es fa bé, però també té el risc de la segregació. La millor resposta per evitar estigmes és personalitzar més l'aprenentatge, tenir professors capaços de veure com cada estudiant aprèn de manera diferent.

Alguns asseguren que intentant que tothom aprovi ens oblidem de potenciar que hi hagi alumnes excel·lents...

— Catalunya i Espanya en general tenen un problema de manca d'alumnes excel·lents. Però no crec que l'excel·lència arribi a costa de l'equitat. Els països amb més excel·lents acostumen a ser els que s'esforcen molt per trobar el talent de tothom qui forma part del sistema. No crec que sigui bona idea establir uns estàndards mínims, i aquest és el problema d'Espanya, que s'ha centrat a posar tothom per sobre d'un nivell mínim sense importar gaire la resta d'estudiants. S'ha creat un sistema idèntic per a tots els estudiants en lloc de pensar com podem trobar el talent extraordinari de cada alumne.

A Catalunya un dels principals canvis entre els dos últims informes PISA és l'augment de la pobresa entre els infants. Com impacta la pobresa en els resultats educatius?

— Aquest és un dels reptes més grans al qual s'enfronten els educadors. I no és només un problema material; la gran pobresa és que els pares no puguin dedicar-se a l'educació dels fills. Però aquí és on l'educació pot demostrar el que pot fer. Si vens d'un entorn ric, tens les portes obertes cada dia de la teva vida i tenir èxit no és gaire difícil. Però, si vens d'un entorn pobre, sovint l'escola és l'única oportunitat que tens a la teva vida. La part més encoratjadora de les PISA per a mi és que hi ha alguns sistemes educatius en què gairebé no hi ha cap relació entre l'origen social i els resultats d'aprenentatge. Els estudiants més pobres del Vietnam ho fan tan bé com l'estudiant mitjà de Catalunya. Això és simplement increïble i demostra que la pobresa no t'ha de condemnar.

Les pròximes proves PISA seran les primeres des de la irrupció de ChatGPT. Com han de gestionar aquesta tecnologia a les escoles i els instituts?

— La intel·ligència artificial no és un poder màgic, però és un amplificador increïble de les bones idees i les males pràctiques. La IA no substituirà els professors perquè l'ensenyament ha de ser una qüestió de relacions socials. Però els professors que són bons per utilitzar la IA substituiran els professors que lluiten contra l'ús de la IA. Crec que això és el que subestimen, que la professió docent haurà de canviar i adaptar-se. Una part molt interessant de les pròximes proves PISA serà, precisament, deixar enrere aquesta por que els alumnes copiïn d'internet. Per això, els estudiants podran completar un dels exàmens consultant les xarxes.

Europa i també Catalunya viuen un problema de falta de professorat. Per què creu que passa?

— En alguns països europeus es pot dir que els professors no estan ben pagats i les condicions laborals no són bones, però això a Catalunya no és cert. De fet, els sous són molt bons si els compares amb el PIB per càpita. Aquí el problema és que l'ensenyament no és intel·lectualment atractiu. Crec que hi ha hagut una tendència creixent a externalitzar les tasques més interessants dels professors. Ara els treballadors socials i els psicòlegs fan el tipus de coses que feien els professors en el passat, i els mestres s'han centrat més a impartir matèria. Ja no els donem el temps per entendre els alumnes i les famílies ni per treballar amb els estudiants fora de l'aula. Aquests són els ingredients que fan atractiva la feina docent.

Alguns sindicats diuen que un dels motius dels mals resultats és la falta de disciplina dels alumnes. Com ha de ser la disciplina a l'aula en ple segle XXI?

— Desconec les dades concretes de Catalunya, però sí que sé que a Espanya la disciplina a l'aula és molt pitjor que en qualsevol altre país. No crec que això pugui millorar únicament sent més rígid. La disciplina és el resultat de la rellevància i la motivació, i depèn de les relacions. Si professors i alumnes senten que tenen un objectiu comú, la disciplina sorgeix gairebé sola. Si l'estudiant sent que l'escola li ofereix un propòsit rellevant a la seva vida i que el professor es preocupa per ell, la disciplina millorarà.

L'any vinent els alumnes catalans es tornaran a examinar de les PISA, després dels pitjors resultats de la història. Ha passat prou temps per veure una millora?

— No crec que s'hagin de veure les proves PISA amb aquest objectiu. L'educació és una trajectòria contínua. Les reformes més importants s'han de dissenyar pensant en un impacte a llarg termini, no en la millora a les pròximes proves PISA. Si millores l'educació infantil a Catalunya, que crec que és un punt important a treballar, veuràs els resultats d'aquí a 10 o 15 anys. I crec que això està bé.

Davant la desfeta de resultats hi ha famílies que s'han queixat que ara a l'escola només importa que l'infant sigui feliç. Què en pensa?

— Primer de tot, crec que les habilitats socials i emocionals són importants en el món actual. Saber viure amb un mateix, conviure amb persones diferents, participar, ser resistent, saber reinventar-se... És essencial en el moment que vivim. Però no hi ha proves que aquest benestar s'aconsegueixi a costa de tenir mals resultats acadèmics. Dinamarca n'és un exemple: té bons resultats acadèmics, però també bons índexs de benestar socioemocional dels alumnes. Són dues coses que van juntes i no una en contra de l'altra.