A Espanya ja hi ha més universitaris que fan el màster a la privada que a la pública

BarcelonaCatalunya té un dels sistemes universitaris més estables de l'Estat. De fet, fa més de quinze anys que no es crea cap universitat nova. Tot i això, des de fa aproximadament una dècada la diversitat d'estudis universitaris als quals es pot accedir és cada cop més gran per una raó molt concreta: el boom de titulacions universitàries online que proliferen a tot l'Estat, una oportunitat que han abordat de manera evident les universitats privades, com demostren les mateixes dades del ministeri d'Universitats.

"Abans tot era presencial i cada comunitat autònoma, que en té transferides les competències, d'alguna manera repartia les classes entre les universitats presencials i també el finançament. Amb el naixement de les universitats online el mercat es converteix en un sector totalment obert", explica Antoni Cahner, gerent de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l'única universitat 100% no presencial de Catalunya, que s'instrumentalitza a través d'una fundació privada, però que té un mandat i uns preus de matrícula públics.

Si el curs 2015-2016 a tot l'Estat hi havia 330 titulacions universitàries no presencials (entre graus i màsters), el curs passat la xifra va créixer fins a 622. Darrere d'aquest increment hi ha, sense cap mena de dubte, el creixent interès per oferir graus, però sobretot màsters a distància, per part de les universitats privades. "Si tu ofereixes estudis no presencials, tens un mercat potencial molt més gran que si ho fas presencialment i, sobretot, si ho fas en castellà", detalla la fins fa poc presidenta de l'Observatorio del Sistema Universitario, Vera Sacristán.

La investigadora apunta que l'alta demanda potencial d'aquest tipus de formació és un dels motius pels quals fundacions privades s'interessen per oferir formació universitària a distància. Ara bé, un altre atractiu és el baix cost que suposa: "Muntar estudis no presencials és molt més barat. No et calen instal·lacions i alhora t'estalvies escalfar-les, netejar-les, il·luminar-les...", comenta Sacristán.

En efecte, si s'analitza al detall l'increment de titulacions a distància que hi ha hagut des del 2015 a l'Estat, es pot veure com les universitats públiques han guanyat només onze titulacions noves, mentre que el sector privat n'ha afegit 281 i ha incrementat l'oferta gairebé un 132% en nou cursos. Després d'aquest ball de dades, avui hi ha 128 titulacions públiques que es poden fer a distància respecte a gairebé 500 titulacions privades online.

La capacitat de permanència més gran que tenen els estudiants de màster respecte als de grau a l'hora d'intentar estudiar a distància és un altre dels motius pels quals, a hores d'ara, a Espanya hi ha més universitaris que fan el màster a la privada que no a la pública. Aquest sorpasso es va assolir per primera vegada el curs passat. "Si ofereixes a un nano de 20 anys fer un grau a distància probablement el perdràs, perquè necessita més la presencialitat i el contacte amb els altres. En canvi, amb un estudiant de màster és més fàcil que es mantingui als estudis perquè ja té una base sobre la qual construir altres coses. Tot plegat fa que sigui una aposta més segura", descriu Sacristán.

De nou, que la privada hagi desbancat la pública en nombre d'alumnes de màster matriculats es deu a l'interès per la formació a distància. Segons les dades del ministeri, el curs passat hi havia 145.300 estudiants matriculats a un màster privat (entre presencials i no presencials), mentre que a la pública n'hi havia gairebé dos milers menys (143.600).

Però la distància entre privada i pública és totalment diferent si es té en compte la modalitat de presencialitat. En els màsters presencials, la universitat pública encara guanya per golejada a la privada amb gairebé el triple d'universitaris matriculats: a la pública n'hi ha al voltant de 130.000 i a la privada n'hi ha uns 54.000. En canvi, els papers s'intercanvien del tot en els màsters a distància: en aquest cas, la privada té gairebé nou vegades més estudiants a tot l'Estat que la pública, després d'experimentar un increment de matriculats de gairebé un 275% des de l'any 2015.

Madrid, el paradís de les privades

I encara cal tenir en compte un nou factor pel que fa al boom del sector universitari privat: la diferent vara de mesurar a l'hora d'aprovar la creació d'una universitat que té cada comunitat autònoma. De fet, l'últim cas que hem conegut aquesta setmana és un exemple clar per mostrar el mapa d'universitats públiques i privades als diferents territoris de l'Estat. El govern d'Isabel Díaz Ayuso ha donat llum verda a la catorzena universitat privada de la Comunitat de Madrid, la Universidad Abierta de Europa, tot i que aquest centre no compta amb un informe favorable del ministeri de Ciència, Innovació i Universitats.

D'aquesta manera, Madrid amplia encara més el seu prestigi com a paradís del sector privat: amb 13 (i aviat 14) centres universitaris privats i només 6 de públiques és, amb molta diferència, la comunitat on la privada té un pes més important en la formació universitària.

A Madrid l'acompanyen el País Basc, amb només una pública i 3 privades; les Canàries, amb 4 privades i 2 públiques, i Castella i Lleó, amb 5 privades i 4 públiques. En canvi, Catalunya té 8 universitats públiques –inclosa la UOC, tot i el seu model híbrid– i 4 de privades, i Andalusia 10 i 1, respectivament.

"Està bé que hi hagi més oferta i la competència és bona, però sempre que juguem a la mateixa lliga i els criteris de qualitat siguin iguals per a tothom", es queixa Cahner. El gerent de la UOC també critica que el fet que la universitat en qüestió (Universidad Abierta de Europa) sigui virtual "desprestigia la formació online i fa dubtar sobre si l'ensenyament a distància pot ser del mateix nivell de qualitat que la formació presencial".

Tot i la incoherència, el cas de la futura universitat anunciada per Ayuso no és aïllat, perquè actualment la normativa estableix que per crear una universitat cal comptar amb un informe d'una agència de qualitat universitària, però enlloc s'especifica que aquest informe hagi de ser favorable ni que sigui vinculant. "És un gran problema de la normativa perquè si tens un informe desfavorable, vol dir que ni tan sols el projecte s'aguanta, perquè, si no, no et farien un informe desfavorable", adverteix Sacristán, que també recorda que aquesta situació s'ha viscut amb diverses universitats arreu de l'Estat.

Per la seva banda, Cahner proposa que, mentre no canviï la normativa, s'aposti per fer que "els criteris d'avaluació de la qualitat siguin coneguts i transparents" amb l'objectiu que l'estudiant que es matricula a una universitat "tingui coneixement directe de quin és el nivell de qualitat d'aquella institució".