L'ascens de les escoles superestrictes a Anglaterra

LondresQuan el professor comença el compte enrere, els alumnes encreuen els braços, abaixen el cap i completen l'exercici en un instant. “Tres. Dos. Un”, acaba d'enunciar el mestre. Les plomes de tota l'aula deixen d'escriure i totes les mirades es dirigeixen altre cop al professor. D'acord amb una política anomenada SLANT (la sigla en anglès per seure, inclinar-se cap endavant, plantejar i respondre preguntes, assentir amb el cap i posar atenció a l'orador, en anglès), els estudiants, d'11 i 12 anys, no tenen permís per apartar la mirada. Quan sona una campana digital (els rellotges tradicionals “no són prou precisos”, segons la directora), els alumnes caminen de pressa i en silenci cap a la cafeteria en una sola fila. Allà, reciten un poema —Ozymandias, de Percy Bysshe Shelley— tots alhora, després mengen durant 13 minuts mentre debaten el tema obligatori del dinar del dia: com sobreviure a un caragol assassí superintel·ligent.

Una dècada després que obrís les portes a Londres, la Michaela Community School, escola secundària de finançament públic però gestionada de manera independent, s'ha posicionat com a líder d'un moviment convençut que els nens de contextos desafavorits necessiten una disciplina estricta, aprenentatge memorístic i ambients controlats per tenir èxit. “Com poden assolir l'èxit els nens que venen de condicions pobres? Doncs han de treballar més intensament”, assenyala la directora, Katharine Birbalsingh. Al seu despatx hi té una figura de cartró de Russell Crowe a la pel·lícula Gladiator amb la frase “Mantingueu la línia”. En els seus perfils de xarxes socials s'autodenomina com “la directora més estricta del Regne Unit”. “El que cal és mantenir-los a ratlla –afegeix–. Els nens anhelen la disciplina”.

Encara que alguns crítics qualifiquen el model de Birbalsingh d'opressiu, la seva escola té la taxa més alta de progrés acadèmic a Anglaterra –segons un paràmetre del govern que mesura el progrés dels alumnes d'entre 11 i 16 anys– i el seu mètode s'està tornant cada cop més popular. Els dies estan marcats per rutines estrictes i càstigs per a infraccions lleus, com oblidar un estoig o tenir l'uniforme desmanegat. Els passadissos són silenciosos, perquè els alumnes tenen prohibit parlar amb els companys.

Suport del govern anglès

Els que defensen les polítiques sense excepcions a les escoles, com Michael Gove, un influent secretari d'Estat que va ser ministre d'Educació, argumenten que els mètodes progressistes enfocats en els nens, popularitzats als anys setanta, van causar una crisi conductual, van fer baixar l'aprenentatge i van obstaculitzar la mobilitat social. La perspectiva de Gove està vinculada a una ideologia política conservadora que emfatitza la determinació individual, i no pas els elements estructurals, com el que encarrila la vida de les persones.

Al Regne Unit, els polítics del Partit Conservador governant, que fa 14 anys que és al poder, donen suport a aquest corrent educatiu, que es basa en les tècniques de les escoles subvencionades dels Estats Units i d'educadors que es van fer populars a finals de la primera dècada d'aquest segle. Tom Bennett, conseller del govern en matèria de conducta escolar, assenyala que els ministres d'Educació partidaris del model han anat contribuint a aquest “impuls”. “Moltes escoles ho estan fent ara –justifica Bennett– i aconsegueixen resultats fantàstics”.

Ciència-ficció distòpica

Des que Rowland Speller es va convertir en director de The Abbey School, al sud d'Anglaterra, ha reprimit la mala conducta i ha posat en pràctica rutines formulàries, inspirades en els mètodes de la Michaela Community School. Speller sosté que un ambient regulat és reconfortant per als alumnes que tenen una vida inestable a casa. Mouhssin Ismail, un altre líder escolar que va fundar una escola d'alt rendiment en una zona desafavorida de Londres, va publicar una foto a les xarxes socials que mostrava passadissos escolars amb estudiants que caminaven en files. "Es pot sentir fins i tot el vol d'una mosca quan els alumnes formen en silenci a l'escola", va escriure. Els comentaris tendien a ser negatius, ja que comparaven les fotografies amb una pel·lícula de ciència-ficció distòpica.

Birbalsingh argumenta que els nens rics es poden permetre el luxe de perdre el temps a l'escola perquè “els seus pares els porten a museus i a galeries d'art”, mentre que, per als nens de contextos més pobres, “l'única manera d'aprendre sobre la història de Roma és a l'escola”. Acceptar la més mínima conducta indeguda o adaptar les expectatives a les circumstàncies dels estudiants, va dir, “es tradueix en una mobilitat social nul·la per a aquests infants”. A la seva escola, molts estudiants expressen gratitud quan se'ls pregunta sobre les seves experiències, fins i tot elogien els càstigs rebuts, i repeteixen amb gust els mantres de l'escola sobre la millora personal. El lema de l'escola és: "Treballa de valent i sigues amable". El Leon, de 13 anys, explica que, al principi, no volia anar a l'escola, “però ara agraeixo haver-hi anat perquè, si no, no seria tan intel·ligent com soc ara”.

Ni autonomia ni pensament crític

Tot i això, alguns docents expressen preocupació sobre altres aspectes d'aquest mètode basat en la tolerància zero. Diuen que controlar la conducta dels estudiants tan minuciosament potser genera excel·lents resultats acadèmics, però no fomenta l'autonomia ni el pensament crític. També afirmen que els càstigs draconians per infraccions menors poden causar estralls psicològics. "És com si haguessin llegit 1984 i ho haguessin interpretat com un manual a seguir en lloc de com una sàtira", va dir Phil Beadle, professor de secundària i assagista que ha rebut diversos premis. Segons Beadle, el lleure i el debat són tan importants per al desenvolupament infantil com els resultats acadèmics favorables. Li preocupa que un “ambient semblant a un culte que exigeixi una submissió total” pugui privar els nens de la seva infància.

Els promotors del model estricte i alguns pares de família diuen que als nens amb necessitats educatives especials els va molt bé en els ambients estrictes i predictibles, però altres famílies avisen que fills seus amb dificultats d'aprenentatge han tingut problemes en aquestes escoles. Sarah Dalton va enviar la seva filla de 12 anys amb dislèxia a una escola estricta i va obtenir excel·lents resultats acadèmics. Però la por de ser castigada per petits errors li va crear un estrès insuportable, per la qual cosa va començar a mostrar senyals de depressió. “Tenia por de ser castigada”, relata la mare. “La salut mental va començar a deteriorar-se”. Quan la va canviar a una escola més relaxada, la filla va començar a curar-se, diu Dalton.

A Anglaterra, les dades del govern de l'any passat mostren que desenes d'escoles superestrictes suspenien alumnes en una proporció molt més alta que la mitjana nacional. No va ser el cas de la Michaela Community. Lucie Lakin, la directora de la Carr Manor Community School a Leeds –que no segueix el model de tolerància zero–, explica que es va adonar que aquest mètode guanyava adeptes justament quan va veure que augmentava el nombre d'alumnes que s'inscrivien a la seva escola després d'haver estat expulsats d'algun centre de tolerància zero. La Carr Manor obté altes puntuacions acadèmiques, però Lakin defensa que aquest no és l'únic objectiu d'una educació. “¿La cosa és que els resultats de l'escola siguin bons o que mirem de formar adults que se'n surtin?”, es pregunta Lakin. “Hem de triar aquest segon camí”.