"Hem d'entrenar els companys a detectar situacions de risc de suïcidi"

BarcelonaMés de 1.400 menors d'edat s'han intentat suïcidar a Catalunya en l'últim any. D'aquests, 1.200 temptatives van ser entre noies i l'últim possible cas ha estat el de dues germanes bessones de Sallent que aquest dilluns van saltar des del balcó de casa seva. Segons fonts consultades per l'ARA, una de les germanes se sentia un noi i s'estava plantejant un procés de trànsit de gènere. Educació ha activat la Unitat de Suport a l’Alumnat en situació de Violència i no es descarta cap hipòtesi, tampoc la del bullying.

Joan Roa és psicòleg expert en prevenció del suïcidi i membre de l'Associació per la Prevenció del Suïcidi i l'Atenció al Supervivent, que des de fa tres anys imparteix tallers de prevenció del suïcidi a instituts catalans.

L'any passat 1.400 menors es van intentar suïcidar. En què estem fallant?

— El suïcidi és un tema multicausal i multifactorial. El malestar emocional dels joves s'ha incrementat especialment amb la pandèmia, però això no explica al 100% les dades. Socialment està canviant la manera de relacionar-se dels joves. A vegades hi ha molta menys comunicació familiar i han augmentat els valors que tendeixen a la competitivitat i a l'individualisme. Tot això fa que la xarxa que hauria de servir de suport natural perquè la persona no caigui i pugui rebre l'ajut del seu entorn es torni invisible. S'aïllen i es queden sols davant de certs problemes i entren en un bucle del qual és difícil sortir. Però hi ha molts factors, s'ajunten moltes coses.

Les dades són molt diferents entre nois i noies. Hi ha algun factor que ho expliqui?

— Les estadístiques a escala internacional ens diuen que les noies ho intenten més, però hi ha més nois que moren. Davant d'una situació de dificultat, els més afectats són els més vulnerables, i les noies ja patien abans de la pandèmia. És cert que hi ha una petita part biològica que és que les noies i els nois davant d'un estrès reaccionen de forma diferent, però aquesta diferència és molt subtil. També hi ha tota una part de socialització i de rols de gènere que fan que les noies acabin expressant més malestar i protagonitzant més intents.

Que l'adolescent sigui transsexual o estigui en un procés de transició pot ser un factor de risc?

— Sí. De fet, amb les dades a la mà els joves trans i especialment les noies trans presenten una taxa d’intents de suïcidi més elevada que la resta de joves. Té a veure sobretot amb situacions de no acceptació pròpia o de l’entorn i de discriminació i assetjament. Tenim detectat el col·lectiu LGTBI com un col·lectiu de risc per ser una minoria. Per això no només s'ha de treballar a les escoles, sinó també amb les famílies. De fet, fa temps que s'explica que el risc de suïcidi es multiplica per vuit en adolescents trans que se senten rebutjats de manera elevada per la seva família.

Aquestes discriminacions també poden derivar en situacions de bullying a l'institut. Els adolescents no hi estan més conscienciats?

— Jo crec que en general hem avançat, s'ha fet un treball i és veritat que hi ha joves molt conscienciats i molt tolerants, però també hi ha una part que té un discurs molt LGTBIfòbic, com de por a la diferència. Les lleis castiguen més aquests comportaments, però encara trobem un sector de joves que manifesten moltes reticències. Moltes vegades es presenta com una manera de rebel·lar-se. Quan veuen que realment hi ha moviments que lluiten pels drets de les dones i del col·lectiu LGTBI s'hi giren en contra.

Durant molts anys parlar de suïcidi ha estat tabú. Està demostrat que n'hem de parlar?

— L'Organització Mundial de la Salut ens diu és que parlar sobre el suïcidi és preventiu, perquè hi ha el que s'anomena l'efecte Papageno, que demostra que si s'explica bé es pot reduir el nombre d'intents. Si insistim que el que cerca la persona realment no és morir, sinó fugir d'un patiment i que hi ha una línia d'ajuda, parlar-ne és eficaç. Ara bé, sí que és cert que si no s'explica bé pot acabar sent un tema delicat.

Una part fonamental per prevenir riscos és la detecció prèvia. Quins indicadors fan saltar les alarmes?

— Hi ha molts senyals d'alerta. No sempre les donen i no sempre són verbals. Un indicador són els missatges de desesperança del tipus "no puc més, estic atrapat, soc una càrrega per als altres, vull desaparèixer". Es relacionen molt amb una baixa autoestima i, alhora, la baixa autoestima ajuda a desenvolupar aquestes idees. Després hi ha altres coses que no són tan verbals. En els joves, veiem com en molts casos es comença a alterar la son o la gana. O que deixen de fer el que els agrada i de relacionar-se. També són una conducta de risc que tinguin una irritabilitat que fins al moment no era habitual.

El curs que ve Salut i Educació començaran a impartir tallers de prevenció de suïcidi a 1r i 2n d'ESO a tots els instituts i vosaltres des de fa uns anys ja n'impartiu. Com han de ser aquestes sessions?

— Han de ser espais on puguin posar paraules a les situacions de malestar de manera oberta. No cal parlar directament de suïcidi perquè tot acaba contribuint a la prevenció. Per exemple, quan parlem del ciberassetjament ja estem treballant per reduir factors de risc relacionats amb la conducta suïcida. I sobretot hem d'ensenyar a demanar ajuda. Però també hi ha deures pendents sobre com entrenar els iguals a detectar situacions de risc.

Com s'entrena, això?

— És donar eines perquè siguin els mateixos companys els que puguin detectar si algun alumne està en una situació de risc i demanin ajuda. Es treballa amb el dilema dels bons secrets i els mals secrets: si una persona t'està dient que vol posar fi a la seva vida, encara que t'hagi demanat que no ho expliquis, pensa què prefereixes, dir-ho i que el teu amic s'enfadi, però l'ajudin, o que el teu company continuï patint. Al final els iguals et poden informar de moltes situacions de risc, i això permet fer una detecció precoç d'aquests problemes. Però entrenar els companys de classe per detectar situacions de risc de suïcidi encara és una assignatura pendent.

També s'hi han d'incloure els professors, en aquestes formacions?

Sí, i hi ha molts professors que ja han dit que volen rebre'n. Les sessions han de servir per desmuntar els mites que dificulten el treball i la prevenció i a partir d'aquí començar a abordar factors de risc, i sobretot com actuar quan hi ha senyals d'alerta. El que sí que jo sempre explico és que els tallers tenen un efecte limitat. El treball més potent s'ha de fer cada dia l'aula creant espais segurs i integrant de manera transversal la prevenció al mateix currículum.

"Dir «amb el que t'estimem com has pogut fer aquest disbarat» no ajuda"

Carles Alastuey és psicopedagog i portaveu de Després del Suïcidi - Associació de Supervivents.

Com es pot acompanyar un adolescent que ha sobreviscut a un intent de suïcidi?

— Com que no hi ha una pedagogia al voltant de la conducta suïcida, hi ha conductes que invaliden l'acompanyament. Dir coses com "amb el que t'estimem com has pogut fer aquest disbarat" no ajuda. S'ha d'escoltar i no jutjar, perquè tendim a pensar que sense nosaltres tothom estarà millor. Aquest és un pensament tòxic que domina la conducta suïcida i que invalida el judici i el sentit comú de la persona. Cal fer un treball de veure què és el que ha provocat aquesta conducta. En els adolescents a vegades són fets que poden semblar poc rellevants, però que per a aquella persona han tingut tanta importància com per precipitar una conducta molt impulsiva. Hem de fer veure a aquest adolescent que la solució no és idònia perquè ha intentat resoldre amb una acció absolutament definitiva un problema que és temporal.

¿S'ha de parlar de l'intent de suïcidi amb el supervivent?

— No es pot fer veure que no ha passat. El no parlar no soluciona el problema. Sí que és cert que s'ha de parlar en un entorn de confiança. No fer un interrogatori, però parlar-ne obertament. Cal seguir un principi de no culpabilització, però de prendre's seriosament el que ha passat.

I als familiars dels supervivents, com se'ls ajuda?

— Demanem que quan es produeixen altes a hospitals per emergències de conductes suïcides com a mínim en casos de menors d'edat hi hagi una mínima explicació pedagògica de les precaucions que han de tenir. Per exemple mirar de retirar els medicaments de la casa, no deixar sola la persona, però sense estar-hi tot el dia al damunt. Que preguntin qui voldrien que els acompanyés. A vegades els amics fan millor aquesta feina que els pares, que estan espantats.

L'acompanyament quan la víctima aconsegueix suïcidar-se és molt diferent. Com s'acompanya uns pares que han perdut un fill per suïcidi?

— La pèrdua d'un fill és sempre molt dramàtica i quan és a conseqüència d'un suïcidi situa l'entorn en la pregunta de "com és que no me'n vaig adonar i com no he sabut exercir el meu rol de pare per evitar-ho". És un sentiment de profunda culpabilitat molt dur de superar i que requereix treball terapèutic. A vegades el dol t'invalida durant anys per portar una vida normal perquè sents que la teva vida s'ha acabat. De fet, els entorns de persones que s'han suïcidat tenen un risc elevadíssim de desplegar conductes suïcides per l'impacte brutal que causa una pèrdua d'aquestes característiques.

Si la víctima és adolescent, un dels seus entorns més propers són els companys de classe. Com se'ls ha d'explicar que un company s'ha suïcidat? Com se'ls pot ajudar?

— En el cas dels adolescents l'impacte emocional és molt gran perquè l'expressió de les emocions és complexa i desborda. Afecta tot el grup classe i inclús tot el centre, encara que no tinguessin una relació directa amb la víctima. Anar amb ambigüitats no és una bona idea. És molt important parlar-ne com un problema de salut o un problema vital que la persona no ha estat capaç de superar. S'ha de fer una crida: quan ens passen coses n'hem de parlar amb les persones que ens poden ajudar. No podem demanar secrets sobre determinats problemes, perquè posem en una situació de compromís vital el company. Ens hem de deixar ajudar.