“Encara parlem d’educació en el lleure en minúscules”

BarcelonaEs calcula que unes 600.000 persones van participar l’any passat a Catalunya en alguna activitat d’educació en el lleure, segons l’Idescat. Per reivindicar la seva feina i compartir reflexions en clau de futur, la Fundació Pere Tarrés va organitzar fa uns dies a Barcelona el primer Congrés Internacional de Lleure Educatiu i Acció Sociocultural. L’ARA va reunir tres dels ponents: Ricardo Lema, doctor en oci i desenvolupament humà a la Universitat Catòlica de l’Uruguai; Santi Domínguez, president de l’associació Reconoce, que reconeix l’experiència del voluntariat en l’educació no formal, i Héctor Colunga, director de l’entitat Mar de Niebla de desenvolupament comunitari a Gijón.

Què vol dir 'educació en el lleure'?

Oci educatiu o recreatiu, educació en el lleure, temps lliure, extraescolars… “És igual com en diguem mentre reconeguem que cada experiència que gaudim és una oportunitat educativa”, diu Ricardo Lema. Ell se sent còmode amb l’amplíssim concepte d’educació no formal, que ara també està en revisió: “S’està discutint la formalitat de l’educació escolar, perquè cada cop l’escola s’assembla més al que fem els que estem a fora”, explica. En canvi, Santi Domínguez prefereix parlar de temps lliure educatiu, que ha de ser, assegura, el “complement” de l’educació no formal. “No és el mateix un noi en una aula que en un espai de temps lliure, però sempre cal tenir un focus educatiu, no només d’oci”, afirma. De fet, mentre el món educatiu en general no reconegui que no només educa l’escola, el sistema “perd capacitat real de ser més eficient”, diu Héctor Colunga. “Parcel·lem el nostre aprenentatge quan hauríem de fer tot el contrari, i encara sembla que parlem de l’educació formal en majúscules i de la no formal en minúscules, quan tot és en majúscules”, assegura. 

Com vinculem més l’escola i el fora escola?

D’entrada, diu Lema, assumint que els mestres i professors no ho poden fer tot. “Si l’escola ha d’abastar més coses, necessita nous rols professionals”, diu. I parla d’animadors socioeducatius o d’educadors socials. Colunga afegeix una altra idea: “Vèncer els lideratges que diuen què s’ha de fer i potenciar els que ajunten persones perquè construeixin el seu propi relat”. Diu que aquest és un dels grans problemes del sector de l’educació no formal, perquè massa sovint aquestes iniciatives depenen de l’esforç que hi posa una persona. “Creiem que hem de generar un professional molt potent, però el que hem de fer és identificar les necessitats d’aprenentatge d’un territori i aleshores garantir que els educadors tinguin la capacitat de fer que els altres facin”, apunta. I una última proposta: treure pit d'allò que els funciona. “La nova llei d’educació espanyola posa l’accent a treballar per projectes, quan aquesta experiència la tenim des de fa anys la gent que treballem fora de les institucions educatives formals”, explica Colunga. I avisa: “Si sorgeixen veus en contra dels canvis dient que així els nens no aprendran, en part és perquè des de l’educació no formal no estem evidenciant que amb aquestes metodologies l’aprenentatge és més conscient i significatiu”. 

¿Socialment té la importància que es mereix?

Els tres ponents coincideixen en el fet que socialment no se li dona la importància que es mereix. “Em cabrejo quan hi ha pares que em diuen que porten el seu fill a alguna activitat de lleure educatiu només per conciliar”, diu Domínguez, que deixa molt clar que aquestes activitats “no es poden convertir només en prestadors d’un servei”. Ras i curt, que no són un “aparca-nens” o “aparca-avis”. Lema posa un exemple concret: les assegurances que contracten animadors culturals perquè han vist que els avis actius tenen menys problemes de salut i, per tant, obtenen un benefici econòmic, perquè el cost d’aquests monitors és molt més baix que curar malalties. “Nosaltres podem utilitzar aquest argument econòmic, però ens genera tensions: el negoci és la negació de l’oci i, en el fons, la nostra finalitat és una altra”, admet. 

Quin ha de ser el paper de l’administració?

Els experts són molt crítics amb la posició de les administracions en l’educació en el lleure. Se senten menystinguts: “fan protocols sense saber quin és el nostre propòsit”, “fan polítiques sobre coses de les quals no tenen ni idea”, “no es creuen la potencialitat que tenim”. I malgrat que reclamen marcs legislatius molt amplis que mobilitzin recursos per potenciar “nous entorns participatius” arreu –no només on hi hagi “motivats”–, també són conscients que l’Estat no els regalarà res. “És la gent qui ha d’apropiar-se del dret a tenir un temps lliure de qualitat, i això no només s'aconsegueix amb una gran oferta de serveis, sinó que cal exercir la sobirania lúdica”, apunta Lema. Què significa, això? L’expert uruguaià aporta un exemple: el govern del seu país va obrir un gran complex de pisos socials per a gent gran per garantir el seu dret a l’habitatge. "Però la seva experiència d’oci quedava limitada a la possibilitat que dona una televisió. Sobirania lúdica és ampliar el seu menú d’activitats d’oci i treballar amb infants, adults i gent gran perquè sàpiguen triar què volen aprendre". L’esforç, diuen, val la pena, perquè la potencialitat de l’educació no formal, molt més flexible que l’escolar, és "brutal". “Sempre mirem cap a dalt i ens queixem que els polítics no canvien res, però i nosaltres, canviem alguna cosa?”