Cristina Valverde: "Tenim eines per combatre el 'bullying', però el problema és que no es fan servir"

BarcelonaEn només un dia tres menors d'edat es van intentar suïcidar a Catalunya. A Sallent, l'Iván i la Leila, dos germans bessons de dotze anys, van precipitar-se des del balcó de casa seva; a la Ràpita, el Pol, un noi de 15 anys amb autisme, va saltar des d'un quart pis després de deixar una carta explicant que patia burles a l'institut. Els dos casos s'estan investigant per saber si darrere la situació dels menors hi havia casos d'assetjament o bullying.

Quina és la línia que separa el 'bullying' del que no ho és?

— Si cada dia reps algun pal, sigui físic o psicològic, està claríssim. Si per a l'alumne cada cop l'escola és més un element de perill a evitar, vol dir que alguna cosa està passant, no? Però en qualsevol cas la realitat és que no estem sabent detectar els casos.

¿Els professors tenen eines per detectar-ho?

— D'eines n'hi ha, però el problema és que no es fan servir. I en molts casos servirien per fer un treball de detecció, perquè sabem que a totes les escoles hi ha casos de bullying. Es pot fer servir un sociograma que consisteix en fer quatre preguntes a la classe per veure les relacions. Alguns exemples serien: "Amb qui jugues?", "Amb qui no et relaciones?", "Hi ha algú que et caigui malament?" Això et dona molta informació i et pot ajudar a veure fàcilment qui és el que s'està quedant aïllat. Evidentment, això el tutor ja ho veu, però potser no n'és prou conscient. També hi ha tests estandarditzats que es passen a tot el grup classe per veure si un nano està patint assetjament.

I per què no es fan servir?

— El problema és que no tot pot dependre de la voluntat d'un tutor. Ha de ser un ideari de l'escola, hi ha d'haver un compromís per part del centre per detectar els casos d'assetjament. A veure si amb això que està passant els de dalt es posen les piles i comencen a posar-se més seriosos en tot aquest tema, perquè ja veiem les conseqüències que pot arribar a comportar. Les eines ja hi són, només cal aplicar-les.

¿És habitual que els autors de l’assetjament no siguin conscients dels danys que poden fer amb la seva conducta?

— Normalment el líder que mou el grup sí que té ben clar el que fa, i moltes vegades és una qüestió d'enveja i de falta d'autoestima. Després hi ha els que el segueixen, que sí que poden ser més inconscients. Molts cops l'alumne que pateix assetjament sobresurt per algun motiu, sigui per sobre o per sota, i això el converteix en la diana de les burles per evocar aquestes frustracions i gelosia provocades per la baixa autoestima de l'assetjador. L'assetjador necessita ajuda, un tractament i suport psicològic per aprendre a gestionar les emocions.

¿I els companys que no són assetjadors però que miren cap a una altra banda?

— És clau intervenir amb ells. A nivell de grup classe, s'ha de fer tot un treball perquè en siguin conscients. Fer dinàmiques a l'aula per poder fer de mirall, que ells vegin que el paper que tenen d'espectadors passius els pot fer col·laboradors. S'ha de treballar amb tothom, tot el grup té feina a fer.

A fora de l'escola, a què han d'estar atents els pares per detectar si el seu fill està patint assetjament?

— Hi ha tota una simptomatologia que ho mostra, encara que el menor no en parli. Per exemple, hi ha alteracions del son i de la ingesta d'aliments, atacs d'angoixa o d'ansietat, que estigui desanimat i trist... I altres situacions més evidents, com que tingui mal de panxa els diumenges a la tarda quan s'anticipa la tornada a l'escola dilluns, o que ja no tingui interès per aprendre. S'ha de tenir en compte que normalment passen tres mesos fins que l'assetjament es comença a notar i comença a provocar alguna alteració a nivell corporal. Si no ha passat res que ho hagi pogut provocar en el nostre entorn més proper mirant tres mesos enrere, aquí és quan hem de començar a investigar.

I com es pot educar els fills perquè no es converteixin en futurs assetjadors?

— Cal treballar perquè tinguin una bona autoestima. Qui té bona autoestima no necessita sentir-se superior davant un company humiliant-lo o maltractant-lo. I després és fonamental l'exemple que donem. No serveix de res que els diguis que no ho facin si després veuen situacions en què et burles de certes persones o les critiques. És un aprenentatge inconscient que va calant. I finalment cal parlar d'aquestes situacions. Aprofitar notícies o situacions d'abús de poder de pel·lícules o dibuixos animats per poder fer una reflexió serena de dir: "Ostres, què us sembla això que està passant? Tu ho faries? Com et sentiries si et passés?" Pot ser una molt bona eina per treballar les relacions humanes.