"Durant l'adolescència estem fent teatre"

“La classe està dividida: hi ha una part molt conscienciada sobre la violència masclista i una part que no ha entès ni el més bàsic”. Aquesta frase és d’un professor de secundària del Vallès i respon a una realitat que existeix en moltes aules catalanes i que preocupa cada vegada més docents. Hi ha lleis que obliguen a treballar l’educació sexual i afectiva a les classes, però portar-ho a la pràctica en el context actual no és tasca fàcil i el professorat té dubtes. “Per on començo? Soc professora de matemàtiques, ningú m’ha preparat per parlar d’aquests temes!”; “Com gestiono els nois que es posen a la defensiva?”; “Si parlo de feminisme, ¿provocaré l’efecte contrari i encara serà pitjor?”; “Vull fer-ho, però no tinc temps!”.

Per posar llum sobre la qüestió, parlem amb una de les veus més autoritzades en la matèria: Teo Pardo, activista trans i feminista, ara professor de biologia d’un institut de Barcelona i durant més de quinze anys coordinador de tallers d’educació sexual amb adolescents. El setembre, diu, és un bon moment per començar a aplicar canvis. 

Només entrar a la petita (i fresca) sala de reunions del Centre LGTBI de Barcelona, on està a punt de començar l’entrevista, li demano que sigui tan pràctic com pugui. Em promet que hi ha consells concrets. Abans de res, però, diu que cal entendre una idea bàsica. Durant l’adolescència “estem fent teatre”, és el moment en què comencem a posar en pràctica totes les normes socials que hem après durant la infància. I un dels teatres més evidents que s'observen dins les aules és el de “la dinàmica de grup de la masculinitat”, aquella que dona punts (premia amb poder) als nois que fan bromes i alcen la veu, els que es fan els forts, els que fingeixen ser molt més superficials del que realment són… “Normalment, són pocs els alumnes de la classe que participen en aquesta dinàmica –potser dos, tres, quatre…–, però la resta els segueixen per supervivència”, explica el professor.

El resultat d’aquesta lògica són aules on el grup premia uns comportaments molt concrets i margina aquells que no hi encaixen. “Hem d'entendre que això no és una qüestió individual: per molt que renyem un noi i que aquest pugui fins i tot empatitzar i entendre-ho, la dinàmica de grup és més forta”, assegura Pardo, que insisteix que molts alumnes són "més profunds i sensibles del que aparenten". 

Cinc consells pràctics

Ara sí, arriben els consells pràctics. El primer és posar nom a les actituds que provoquen aquestes dinàmiques. És a dir, detectar-les a classe i descriure-les, "no fer veure que no existeixen". Diu Pardo que les ocasions per fer-ho són múltiples: quan sentim comentaris homòfobs, quan fan un pols al mig de la classe, quan apareix un penis dibuixat a la pissarra, quan riuen d’un 69 a l’hora de matemàtiques, quan ens arriba que s’estan produint jocs masclistes com ara “llistes dels millors culs de la classe”...

Tot plegat –i això és cabdal– “sense alliçonar ningú”. "Sempre que puguem, hem d’evitar dir «Això no pot passar» i prou. Es tracta de descriure el que està succeint i donar espai per parlar-ne i plantejar que hi ha altres maneres de relacionar-se. Una opció seria preguntar: «Com us està fent sentir aquesta actitud als que hi esteu participant? I als que no?», «Què passa quan protagonitzem aquestes dinàmiques: escalem posicions en la jerarquia del grup?», «Si el comentari te’l fa un amic, com et fa sentir? Què esperem d’una amistat?»" 

El segon consell de Teo Pardo és posar límits molt clars a aquestes actituds per convertir la classe en “un espai de zero impunitat” des del començament. Quan en detectem una l’hem d'aturar. Podem argumentar que no volem contribuir a “establir una jerarquia a classe” o que hi ha gent a qui resulten molt molestes aquestes actituds. Això sí, “hem de ser supercontundents amb les actituds, però alhora superacollidors amb les persones, perquè aquestes dinàmiques les han après del món adult i els hem de poder donar l’oportunitat d’aprendre”, ressalta. 

El tercer consell val per a totes les edats: “Hem de deixar clara la diferència entre intencionalitat i efecte, és a dir, que tu facis les coses sense mala intenció no vol dir que no generin malestar; per tant, quan actues no has de pensar amb quina intenció les fas, sinó en quin efecte tindran”. 

L’entrevista avança i Pardo continua sense pronunciar paraules com feminisme, masclisme o violència. N’és conscient i, de fet, aquest és el quart consell. “Hem de ser estratègics a l’hora de fer servir certes paraules molt marcades”, almenys al principi. En la seva experiència, hi ha adolescents que són "molt resistents" a escoltar-les. Això, però, no té per què ser un problema. “No és necessari que aparegui la paraula violència per poder treballar la violència, així com no és necessari que apareguin els mots masclisme o feminisme per poder treballar què és el masclisme i què és el feminisme”.

Es pot dir que certa actitud “ha generat un malestar” i sobretot, al principi, és millor abordar situacions concretes: el pols entre dos nois, aquells crits cavernícoles… Els conceptes teòrics ja vindran. “Tu saps que estàs treballant la dinàmica de masculinitat, però al principi no cal que els ho diguis; passats uns dies, els ho pots comentar: «Recordeu allò que vam parlar? I allò altre? I allò altre? Penseu que està relacionat? De quina manera?»”, recomana el professor i també educador sexual.

Més deures als professors homes

El cinquè consell té a veure amb la noció d’autoritat i el potencial que té el professorat d’esdevenir una influència en l’alumnat. L'aposta de Teo Pardo és que el professorat repensi com aconsegueix tenir autoritat a l’aula i abraci, sempre que pugui i “sense carregar-se de culpa” perquè tots “hem de sobreviure a l’aula”, un model d’autoritat basat en l’escolta, els límits i la vulnerabilitat. “Es pot no deixar-ne passar ni una sense necessitat de cridar”, reivindica. Per exemple, si un grupet fa xivarri al fons de la classe “els pots dir que prefereixes que no ho facin perquè, si ho fan, tu sents que no ho estàs fent bé i això et fa sentir insegur”. “¿I si no fan cas i un dia perds els nervis?”, pregunto. “És inevitable, a mi també em passa, llavors demano perdó”. “¿I si continuen molestant?”, insisteixo. “Si ja ho has aturat tres vegades i no et fan cas, jo demano a la persona que surti de l’aula i podem parlar-ne amb la família”, respon.   

Sobre aquest punt, Pardo creu que els professors tenen més feina a fer que les professores: “N'hi ha que han après a relacionar-se entre ells i amb l’alumnat des de la complicitat masclista –«Què, vas lligar molt aquest cap de setmana?», «Quantes cerveses us vau fer?»–, i això és problemàtic perquè, si bé ho fan per generar un vincle necessari per a la transformació educativa, alhora estan alimentant dinàmiques de masculinitat hegemònica que l’alumnat reproduirà”.

El màster, una “oportunitat perduda”

Tots aquests consells són, com reconeix el mateix professor, “molt fàcils de dir però molt difícils d’aplicar”. Ho serien menys, però, si el màster de professor formés els docents en educació afectivosexual. En aquest punt, Pardo és contundent: creu que és una “oportunitat perduda”: “Molts docents tenen ganes d’abordar aquests temes, si no tenen eines és perquè ningú els les ha donat”, assegura. 

Mentre això no canvia, aquest professor i extallerista recomana consultar els cursos i els materials que ofereixen entitats que fa anys que treballen aquests temes amb adolescents. Gairebé tot està penjat a pàgines d’internet. Ell en destaca sis: la web de Sida Studi, la de la cooperativa Candela, la del projecte Mandràgores, la de Crema, la de la cooperativa Nus i la guia de l'Agència Catalana de la Joventut sobre sexualitat amb perspectiva interseccional.

“Hi ha dinàmiques molt ben explicades que es poden fer en el temps just d’una tutoria. Van molt bé quan no podem abordar situacions problemàtiques al moment o quan no sabem com fer-ho perquè ens falta seguretat o tenim por que se'ns descontroli el grup. Després de classe, podem navegar per aquestes webs i amb molta probabilitat trobarem una dinàmica que ens encaixi”, exposa Pardo. A la següent classe o en una tutoria, podem dur a terme la dinàmica escollida.

Només queda una pregunta a la llibreta: ¿i si l'institut no rema a favor d’aquests temes? "La meva recomanació és que t'ajudis amb professors afins i ho feu el millor que pugueu", afirma Pardo, que aconsella començar per un gest senzill, com ara dedicar-hi dues tutories a l'any. "Una sobre l'autoestima i una altra sobre xarxes, per exemple", suggereix. La sexualitat també és un tema privilegiat perquè "els agrada molt" i "permet abordar temes com la diversitat corporal, la diversitat sexual o la neurodiversitat". En la seva experiència, els alumnes agraeixen molt aquestes sessions: "Els adolescents tenen passió i moltes ganes de canviar les coses". De fet, aquesta actitud entusiasta és, segons el professor, "el que empeny molts professionals a seguir a les aules malgrat la precarietat".