Dotze anys amb el català a l'escola en fals
La sentència de l'Estatut del 2010 estableix que el castellà també ha de ser vehicular a Catalunya
BarcelonaUna de les crítiques més repetides des que dijous es va anunciar el pacte de quatre partits per mantenir el català com a llengua vehicular i reconèixer el castellà com a llengua d'aprenentatge a l'escola és que l'acord liquida la immersió lingüística. L'afirmació és confusa, perquè la immersió no és un model educatiu com a tal, sinó una metodologia d'aprenentatge que promou l'exposició intensiva per aprendre una llengua. Depèn, doncs, del compromís de professors, mestres, educadors i tots els professionals d'una escola. En el cas català, aquesta metodologia pren sentit després de la dictadura franquista i, especialment, als territoris i als barris més castellanoparlants: la primera escola on s'aplica la immersió és la Rosselló Porcel, a Santa Coloma de Gramenet, on només dos alumnes eren catalanoparlants quan el 1983 es van començar a fer totes les classes en català perquè així ho havien demanat les famílies. Deu anys després, la immersió ja s'aplicava a tot Catalunya
La immersió s'ha acabat utilitzant com a sinònim d'assegurar el català com a llengua vehicular a l'escola, però la realitat és que legalment sempre s'ha recollit com un sistema d'aprenentatge flexible i la Generalitat mai ha entrat a definir el pes que ha de tenir cada llengua dins d'un centre. Aquesta indefinició és a la base del conflicte que han desencadenat les sentències judicials que, ara sí, han marcat com s'ha d'aprendre el castellà i quant se n'ha d'aprendre. Tot plegat, en un context d'evident retrocés de l'ús social del català. Aquesta és la cronologia que explica com el català (i la immersió lingüística) en realitat fa anys que està en fals a nivell legislatiu.
Llei de normalització lingüística (1983)
El castellà s'ha d'ensenyar "obligatòriament"
El primer gran impuls legal del català a l'escola arriba el 1983, amb la llei de normalització lingüística, que reconeix el català com la llengua pròpia del país "i també de l'ensenyament en tots els nivells educatius" i estableix que el català i el castellà "han d'ensenyar-se obligatòriament a tots els nivells" perquè "al final dels estudis bàsics" tots els alumnes les puguin utilitzar "normalment i correctament". I en contra de la idea de Jordi Pujol, que optava per crear una doble xarxa escolar en funció de la llengua vehicular (el model basc), es deixa clar que els alumnes no podran ser separats en centres diferents per raó de llengua.
Llei de política lingüística (1998)
"Presència adequada" de català i castellà
La llei del 1998, que és la que ara es proposa modificar, incorpora per primera vegada que el català s'ha d'utilitzar "com a llengua vehicular i d'aprenentatge". Però al mateix articulat també es deixa clar que el castellà ha de tenir una "presència adequada" als plans d'estudi i, com si fos una còpia calcada de la llei del 83, estableix que al final de l'educació obligatòria els alumnes han de poder fer servir les dues llengües "normalment i correctament". Per tant, la llei seguia legislant l'objectiu final més que no pas el camí per arribar-hi.
Llei Orgànica d'Educació (LOE, 2006)
Neix Ciutadans i entren els primers recursos al TSJC
El 2006 el govern de Zapatero aprova la LOE sense referències a la vehicularitat del català o del castellà. Aquell any, entra al Parlament el grup de Ciutadans, que troba en l'atac a la política lingüística a les escoles una de les seves raons de ser. El seu manifest critica que el model educatiu català ha provocat "un dels nivells més baixos del món desenvolupat". Amb aquesta llavor institucional, tres famílies denuncien la Generalitat al TSJC perquè se'ls reconegui que el castellà és llengua vehicular en la mateixa proporció que el català.
Estatut d'Autonomia (2006)
La sentència que ho canvia tot
El nou Estatut referma que el català s'ha "d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari" i que, alhora, s'ha de garantir una "presència adequada" de les dues llengües als plans d'estudis. Però el ribot del Tribunal Constitucional del 2010 decreta que aquest article de l'Estatut és legal sempre que s'interpreti que "no es priva el castellà de la condició de llengua vehicular i d'aprenentatge" a Catalunya. "El català ha de ser llengua vehicular, però no l'única que gaudeixi de tal condició. El castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d'aprenentatge", afirma la sentència. Aquell text ho ha canviat tot: la condició del català com a "vehicular" està en fals des de llavors.
Llei d'Educació de Catalunya (LEC, 2009)
Es deixa en mans dels centres el pes del castellà
Un any abans que sortís la sentència de l'Estatut s'aprova al Parlament la LEC, la llei d'educació que encara està vigent a Catalunya. De nou, s'estableix que el català "és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d'aprenentatge del sistema educatiu", però alhora es deixa clar que al final de l'ESO els alumnes han de "garantir el ple domini" del català i del castellà i que els projectes lingüístics dels centres han de garantir "el procés d'ensenyament i d'aprenentatge del castellà". Per tant, es deixa en mans dels centres definir quin pes tindrà el castellà a les aules. La idea es desenvolupa amb el decret d'autonomia de centres l'any següent, que dona marge a cada escola per decidir "el tractament i l'ús de les llengües" en funció de la seva realitat sociolingüística. És el mateix esperit que es recull ara en la proposició de llei plantejada per ERC, Junts, el PSC i els comuns.
Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE, 2013)
Wert imposa el castellà com a vehicular a Catalunya
Valent-se de la sentència del TC contra l'Estatut, la llei Wert imposa que el castellà és "la llengua vehicular de l'ensenyament a tot l'Estat". Pocs mesos més tard, el gener del 2014, i després d'un llarg estira-i-arronsa als jutjats, el TSJC dictamina que les famílies que ho havien demanat tenen el dret a rebre un 25% de classes en castellà a l'aula. Els jutges argumentaven que si fins aleshores la Generalitat mai havia concretat quin pes havia de tenir el castellà, ho decidien ells, i el Suprem va considerar raonable el percentatge. Les resolucions posaven per primer cop contra les cordes els directors, que estaven obligats personalment a complir la sentència. Des d'aleshores han arribat desenes de sentències que obliguen a fer un 25% de castellà, totes motivades per denúncies individuals de les famílies. Educació sempre ha acatat, i ara hi ha 35 aules on es fa una matèria troncal en castellà.
A partir d'aquella controvertida llei, i veient que els jutjats de primera instància ja donaven la raó a les famílies que ho demanaven, el govern espanyol del PP posa un recurs l'any 2015, a través de l'Advocacia de l'Estat, per denunciar que la Generalitat no compleix la llei perquè no s'està garantint que el castellà és també vehicular a Catalunya. El cop judicial arriba el desembre del 2020: el TSJC obliga que el 25% de les classes siguin en castellà a totes les escoles de Catalunya davant la "inactivitat" del Govern per garantir-ho. El departament d'Educació va recórrer la resolució al Suprem, però el tribunal va desestimar-ho i la sentència es va convertir en ferma.
Llei Orgànica de Modificació de la LOE (LOMLOE, 2020)
La normativa de Celaá que no blinda el català com a llengua vehicular
Pocs dies després de la sentència del 25%, va entrar en vigor la Lomloe, coneguda com a llei Celaá. Els partits catalans van negociar el text i ERC hi va votar a favor, sense demanar al govern espanyol, en mans del PSOE i Podem, que retirés el recurs de l'Advocacia de l'Estat. Quedarà per sempre la incògnita de saber què hauria passat si els partits catalans haguessin pressionat perquè el govern espanyol desfés la batalla judicial. ERC i Junts es van esbatussar en públic: els republicans van treure pit per haver aconseguit "blindar la immersió" amb el redactat de la Lomloe, mentre que JxCat alertava que el PSOE havia "marcat un gol" a ERC. Si bé és veritat que s'eliminaven les referències al castellà com a llengua vehicular que tenia la Lomce, es mantenia que seran les "administracions educatives" les que garantiran els ensenyaments "en castellà i en la resta de llengües cooficials". És a dir, es passava la pilota a la Generalitat per concretar quin és el pes del castellà a les aules catalanes.
Proposició de llei per modificar la llei de política lingüística
El dilema entre claudicar o jugar l'últim partit
El departament d'Educació, en mans d'ERC, ha defensat fins ara que la llei Celaá canvia el panorama i, esborrant la paraula "vehicular" per al castellà, resta arguments al TSJC per decretar l'aplicació forçosa de la sentència del 25%. Però els jutges ja han dit en alguna sentència que la nova llei d'educació "no canvia les coses", tal com també van avisar a l'ARA diversos experts consultats, perquè el caràcter vehicular del castellà "deriva directament de la Constitució".
Mentrestant, entre lleis i decrets, sentències i recursos, el català ha anat perdent territori tant a l'aula com al carrer: el nombre de professors que sempre parlen en català a classe ha passat del 61% el 2013 al 46,8% el 2021, fins al punt que, segons el síndic de greuges, el castellà ja s'utilitza durant el 33,1% de la jornada escolar. Tot plegat, és un reflex del que passa més enllà de les parets del centre: a Barcelona, per exemple, només el 19,6% dels joves d'entre 15 i 29 anys tenen el català com a llengua habitual, un retrocés de 10 punts en només cinc anys. Hi ha qui diu que, amb aquestes dades a la mà, el Govern ja podria aplicar un 25% de castellà i garantir, per tant, que el 75% de les classes siguin en català. Però això situa el departament d'Educació en un dilema: claudicar i donar l'ordre a tots els centres perquè facin una assignatura troncal més en castellà o bé jugar la partida política i judicial i fer un últim gest per convèncer el TSJC que el castellà ja està garantit a l'ensenyament. És en aquest fràgil equilibri que s'ha d'emmarcar el pacte entre ERC, Junts, el PSC i els comuns. El dubte ara és si amb el redactat proposat pel Parlament, que no concreta cap percentatge de castellà, n'hi haurà prou o, en canvi, els jutges acabaran generalitzant a cop de sentència el que des del 2014 ja passa en algunes aules del país.