BarcelonaPedro Abrantes és un dels impulsors del programa portuguès Escola a Tempo Inteiro, que va ampliar l'horari d'obertura de les escoles perquè els infants hi fessin extraescolars gratuïtes. Es tracta d'una de les propostes educatives que han convertit Portugal en un dels referents educatius a Europa, i aquesta setmana l'ha presentat en unes jornades de l'Aliança Educació360.
Està d'acord que es parli del "miracle educatiu" de Portugal?
— No sé si parlaria de miracle, però sí que hi ha hagut un avanç molt important en els últims 20 anys. És un orgull i alhora un tema de debat i d'investigació per entendre com s'ha aconseguit que fa 20 anys l'abandonament escolar fos massiu i els resultats a les proves internacionals fossin molt baixos i ara estiguem al nivell europeu en la majoria d'indicadors.
Què va passar perquè l'educació passés a ser una prioritat?
— A finals dels 90 hi va haver alguns polítics que estaven obsessionats que l'educació era el gran problema de Portugal i que per desenvolupar-se econòmicament calia invertir-hi més. Es va crear un cert consens nacional al voltant que l'educació era fonamental per a l'èxit de Portugal. I també des de les aules es va anar generant un moviment pedagògic en què els mestres van començar a treballar amb una perspectiva més inclusiva, pensant en com fer tirar endavant tots els alumnes.
Quins factors expliquen aquest canvi?
— Hi va haver un canvi de paradigma perquè tots els programes educatius van concentrar-se en la idea que tots els alumnes tenen dret a l'èxit i l'aprenentatge i perquè es va generalitzar una cultura de treball compartit. L'administració central, els municipis, les associacions de mestres van començar a treballar conjuntament. Fins llavors, les escoles estaven tancades a l'exterior, i a l'exterior hi havia gent amb ganes de fer coses. Ara hi ha molta més col·laboració, i el programa d'Escola a Tempo Inteiro és un exemple de com tenir una escola oberta a la comunitat i una comunitat que doni suport a l'escola.
En què consisteix aquest programa?
— La xarxa pública, que acull el 90% dels alumnes, ofereix activitats gratuïtes de 9 a 17 h. La part principal és obligatòria, perquè els nens acaben les classes a les 15 h. Després tenen unes hores d'activitats voluntàries, però el 80% de les famílies hi porta els seus fills. Es contracten tècnics específics per impartir aquests tallers, que poden ser d'arts, esports, activitats experimentals... I ho pot organitzar l'escola, el municipi o una entitat de pares, perquè és un model flexible en què es busca quines necessitats hi ha a cada territori i qui pot organitzar activitats de més bona qualitat.
Cal molta inversió per fer això.
— Els recursos no ho són tot. És cert que hi va haver inversió pública, comparat amb el que es feia unes dècades abans, i també es van destinar molts diners europeus per millorar les instal·lacions de les escoles, cosa que va permetre fer un altre tipus d'educació i d'activitats. Però quan ho compares amb Espanya o altres països, no és tan important la inversió total, sinó l'estabilitat dels programes educatius, que tinguin un abast nacional i de llarga durada, i també que es puguin fer xarxes de col·laboració entre escoles, associacions i administracions. No és gens fàcil d'organitzar.
Quan aquests canvis es van començar a implantar, què deien els sindicats?
— A Portugal també hi va haver tensió entre sindicats i govern. Però es va aconseguir que entenguessin que hi havia una necessitat social superior en alguns programes educatius clau. Tant l'administració com els sindicats van seguir discutint molts temes sobre carreres docents i hores laborals, però van veure que no es podien bloquejar algunes iniciatives que aportaven coses fonamentals a la societat i sobretot als grups més vulnerables.
Quins programes eren els prioritaris?
— A banda del de l'Escola a Tempo Inteiro, es va impulsar el pla nacional de lectura, el pla d'acció per les matemàtiques, el de ciència viva o el programa d'avaluació d'escoles. Eren un conjunt de programes estructurals que van arribar a totes les escoles del país i alhora permetien que cadascuna ho apliqués a la seva manera.
De fet, es va donar molta autonomia als centres. Com va influir això en la millora educativa?
— Va ser fonamental per a l'èxit educatiu. Fa 20 anys, moltes escoles deien que els seus alumnes suspenien pel context nacional, però donar-los autonomia va fer que tinguessin més responsabilitat sobre els seus resultats. Fa 20 anys hi havia centres que no coneixien bé els seus indicadors, i ara, en canvi, estan pendents de com evolucionen. És cert que l'autonomia també té un risc, i és que els canvis no passin igual a totes les escoles i es generin desigualtats, però vist amb perspectiva podem considerar que va ser molt positiu per al sistema.
També es va posar molt d'èmfasi en la formació del professorat.
— Aquest va ser un element molt important. Tant demanar un màster a tots els docents com el fet que tots els programes que impulsàvem involucraven les universitats i la formació del professorat. Ara bé, aquesta formació ha d'estar connectada a la pràctica, perquè tots sabem que fer una formació només teòrica no aportarà res a la feina del mestre.
Quina lliçó n'hauria de treure Catalunya?
— Fer polítiques molt flexibles, amb orientacions clares però àmplies, sense imposar. I que la comunitat, en general, entengui els beneficis de l'educació, tant per a la democràcia, com per a l'economia, com per a la igualtat social. També s'han de construir aliances amb els mestres i les famílies, perquè les reformes educatives no siguin cosa només d'un govern.
Quin és ara el repte educatiu de Portugal?
— Ui, bona pregunta. Abans teníem un 40% d'abandonament escolar i ara potser un 6%, però aquests nois que ara abandonen tenen situacions molt més complexes que exigeixen polítiques diferents, com per exemple el col·lectiu gitano, els nens amb necessitats educatives especials, o els joves migrants que acaben d'arribar. També hi ha el repte digital, millorar la competència d'anglès o desplegar un programa molt prometedor que tenim amb les escoles de noves oportunitats.