Lolita Bosch: "Un docent sincer li dirà a la víctima de 'bullying' que canviï d'escola perquè no ho poden aturar"

BarcelonaLolita Bosch és escriptora i es defineix com una activista per la pau. Va patir assetjament escolar durant l'adolescència i anys més tard ho va explicar a La ràbia (Ara Llibres, Amsterdam). Durant tota la vida ha treballat per ajudar les víctimes i aquest dissabte es manifestarà a Barcelona en la primera protesta que organitzen conjuntament diverses associacions contra el bullying sota la Plataforma Trencats.

Vas publicar la teva experiència com a víctima de bullying el 2016. Què creus que ha canviat en aquests set anys?

— La veritat és que crec que no ha canviat res. Ha augmentat el bullying, però no ha canviat l'única cosa que hauria de canviar, que és la voluntat política. Ara se'n parla més, hi ha una mica més de crispació, perquè ara el buit polític és manifest. Però al nen o la nena que té por d'anar demà a l'escola tot això no li arriba.

Arran del cas dels bessons de Sallent la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència (USAV) ha rebut el triple de denúncies de casos d'assetjament. ¿Estem més conscienciats de la gravetat d'aquestes situacions? 

— Jo et diria que la societat, desgraciadament, està més espantada que facin bullying als seus fills i que no se'n surtin. Però estan en una edat de creixement en què el problema no és si passa això, sinó per què passa. Per què es riuen d'una nena que té accent argentí i després adoren Messi? És evident que qui ho fa necessita ajuda, però donem per fet que l'assetjament ens l'hem de menjar amb patates, i això és perillós.

El sistema educatiu català té fins a nou protocols per combatre el bullyingi la discriminació. Què creus que falla?

— Que aquests protocols estan fets des de la política i no des de la ciutadania. Si el Govern sabés com aturar el bullying ja ho hauria fet, ja hi haurien intervingut de veritat, però no ho saben. S'han de deixar ajudar, han de deixar-nos treballar a les escoles i incloure les famílies en el procés. Però la lluita contra el bullying no dona vots.

Parlem molt de la prevenció, però què passa després? Com se supera un cas d'assetjament?

— Cadascú ho intenta superar com pot. Si tens recursos, doncs vas a teràpia. Si no, intentes allunyar-te'n. Intentes buscar una cosa que et faci feliç, saps? Però no hi ha un protocol ni un sistema de restauració. Jo, per exemple me'n vaig anar del país durant molts anys.

Quin paper té la ràbia en aquest procés restauratiu?

— La ràbia és l'únic que he trobat en comú en totes les víctimes a qui he entrevistat. Perquè la ràbia, tot i que pot semblar molt agressiva, també és un motor que et fa aixecar cada dia i dir: me'n sortiré. Com sigui, però ho faré.

Tu has treballat amb víctimes de bullying. Com parleu del que els ha passat?

— Entre víctimes és molt diferent. Els preguntes què els han fet, però el més important és com estàs. Perquè la víctima s'acaba creient el que li diuen. Si a tu et repeteixen ets tonto, ets tonto, ets tonto, ets gorda, ets gorda, ets gorda..., al final t'ho creus.

Es pregunten per què?

— No, i fer-ho és com un cop de puny a l'estómac. Ningú et preguntaria per què t'han violat, per què t'han segrestat, per què t'han robat... La pregunta no és per què et fan bullying, la pregunta és per què algú fa bullying.

Tu dius que qui més ajuda necessita és l'assetjador...

— Jo m'he entrevistat amb molts assetjadors i gairebé tots et diuen: "A mi m'hauria agradat molt que em diguessin que ho estava fent malament i que em podia anar a disculpar amb aquella nena". Tothom necessita ajuda, no només la gent que ha passat por.

I els companys que ho presencien?

— És un grup que està intentant riure les gràcies d'algú perquè tenen por que aquest algú els converteixi en el blanc. No podem passar la pilota a aquests observadors. ¿Si algú veu que segresten una persona hi intervindrà perquè no ho facin? Evidentment que no. Si ningú es juga a la vida per un altre no li pots exigir aquesta responsabilitat a una persona de 13 anys.

I aleshores?

— Jo recomano a la víctima que marxi del col·legi. És l'únic consell honest que puc donar. De fet, si troben un docent sincer els dirà la veritat: "Canvieu de centre, perquè no ho podem aturar".

Però precisament el que es fa és treballar perquè la víctima no hagi de canviar d'escola.

— Aquest és un exemple perfecte per explicar el que està passant amb el bullying. ¿Algú li ha preguntat a la víctima què vol? Perquè totes et diran: anar-me'n. La gent diu que marxar és fracassar, però per a la víctima no és així. És l'oportunitat de tornar a començar. És molt difícil fer-ho si tot et recorda la humiliació d'haver estat abusada públicament. Que no és just que hagi de marxar? No. Però tampoc ho és que un nen de 14 anys que li està fent mal a algú no rebi cap ajuda.

Tu vas patir assetjament fa més de 30 anys. Com es conviu amb el record?

— Sempre en queden seqüeles. Com a qualsevol persona que ha sigut torturada. Perquè el bullying és una tortura en grup. Però això no vol dir que no es pugui solucionar. Jo estic bé, però encara m'agradaria que les persones que em van fer bullying em vinguessin a demanar perdó. Que al mestre que ho va avalar li haguessin obert un expedient. Que el meu govern i el meu país haguessin prioritzat el benestar. Ho necessito? No. Però m'hauria agradat.