Deixar-se endur per la moda del moment està posant traves a l'educació als països rics

És ben sabut que la pandèmia va desgavellar l'escolarització. Entre el 2018 i 2022, un adolescent d'un país desenvolupat es va endarrerir uns sis mesos respecte al progrés esperat en lectura i nou mesos en matemàtiques, segons l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). El que no és tan conegut és que els problemes van començar molt abans de l'arribada de la covid-19. Un alumne d'un país de l'OCDE no tenia més coneixements de lectura i escriptura o d'aritmètica quan el coronavirus es va desbocar per primera vegada que els alumnes examinats 15 anys abans. Com sosté l'informe Les escoles dels països rics progressen poc, l'educació en els països desenvolupats s'està estancant. Això hauria de preocupar tant les famílies com els responsables polítics.

Als Estats Units, els resultats –al llarg del temps– de les proves de matemàtiques i lectura revelen que el rendiment va assolir el seu punt àlgid a principis de la dècada de 2010. Des d'aleshores, el rendiment mitjà s'ha torçat o ha anat enrere. A Finlàndia, França, Alemanya i els Països Baixos, entre altres països, les puntuacions en algunes proves internacionals fa anys que cauen. Què ha fallat?

Els xocs externs han influït. La immigració ha portat molts nouvinguts que no parlen la llengua d'ensenyament. Els telèfons mòbils distreuen els alumnes i fan que no llegeixin a casa. La pandèmia va ser enormement pertorbadora. Molts governs van tancar les escoles durant massa temps, encoratjats pels sindicats de professors, i els alumnes van perdre l'hàbit d'estudiar. En molts llocs, l'assistència a classe és menor que abans de la covid. Les aules s'han tornat més tumultuoses.

No obstant això, els responsables de les polítiques educatives també tenen gran part de la culpa de l'estancament dels estàndards. Als Estats Units, per exemple, en el seu dia millorar les escoles va ser una qüestió bipartidista. Avui, la dreta s'obsessiona amb trivialitats de la guerra cultural, mentre que molts de l'esquerra practiquen el que George W. Bush va anomenar "el fanatisme tou de les baixes expectatives", i argumenten que les aules estan tan esbiaixades contra les minories que és impossible i immoral exigir a tots els alumnes un alt nivell. Uns altres volen que es redueixi la càrrega o s'eliminin els deures i els exàmens pel bé de la salut mental dels alumnes.

El pensament de moda és l'enemic del rigor. Una teoria sosté que la tecnologia, com la intel·ligència artificial, farà que l'aprenentatge tradicional sigui menys útil, per la qual cosa les escoles haurien de formar "solucionadors de problemes", "pensadors crítics" i estudiants que treballin bé en equip. Inspirats per aquestes idees, alguns països han adoptat plans d'estudis que se centren en "competències" vagament definides i resten importància a l'aprenentatge de fets. Alguns, com Escòcia, han vist com els seus alumnes perdien coneixements d'aritmètica i de lectura i escriptura. A aquells que han resistit, com Anglaterra, els ha anat millor.

Menys i millors professors

Els responsables polítics han de centrar-se en el fonamental. Han de defensar els exàmens rigorosos, suprimir la inflació de les notes i donar cabuda a escoles, com les concertades, que ofereixin als pares la possibilitat de triar. Han de pagar salaris competitius per contractar els millors professors i desafiar els sindicats perquè acomiadin els de baix rendiment. Això no implica que hagi de desbaratar els pressupostos, ja que les classes petites importen menys del que les famílies imaginen. Menys i millors professors poden proporcionar millors resultats que molts i mediocres. Els alumnes japonesos superen els seus homòlegs estatunidencs en els exàmens, malgrat que la seva aula mitjana de secundària té deu pupitres més.

Una altra tasca és recopilar i compartir més informació sobre quin tipus de lliçons funcionen millor, una tasca que molts governs desatenen. Pot ser que els sindicats prefereixin que la bona educació es consideri massa misteriosa per mesurar-la, però els alumnes en surten perjudicats. Els sistemes escolars de categoria mundial, com el de Singapur, experimenten sense parar, fracassen ràpidament i segueixen endavant. Uns altres continuen fent el que no funciona.

Hi ha molt en joc. Als països desenvolupats, la mà d'obra disminuirà a mesura que la població envelleixi. La productivitat haurà d'augmentar per mantenir el nivell de vida. Es necessitaran ments ben formades per fer front a reptes complexos, des de la desigualtat fins al canvi climàtic. H.G. Wells, novel·lista i futuròleg, va escriure que la història de la humanitat és una "carrera entre l'educació i la catàstrofe". És una carrera que les societats no poden permetre's perdre.