Quan el català era útil

BarcelonaA principis dels vuitanta, al barri de Torre-romeu de Sabadell hi havia una dona gran a qui els veïns coneixien com “la catalana” perquè era l'única que parlava aital llengua estranya. És un dels records que fa servir Joan Mena, diputat dels comuns al Congrés, perquè la gent prengui consciència de l’anormalitat lingüística del lloc on es va criar, que era la mateixa de tants altres indrets habitats per la diàspora andalusa. El polític perfecte és aquell la història personal del qual demostra els ideals del seu partit, i Mena és un argument ad hoc amb potes immillorable per explicar la immersió a Catalunya com una faula amb un final feliç. Sense haver sentit res més a casa que granadí tancat, un vailet es fa gran i acaba defensant la immersió lingüística a Madrid amb un català impecable. A sobre, és professor de castellà, cosa que desmenteix el mantra de l’adoctrinament. Aquesta biografia convertia Mena en el parlamentari perfecte per desmuntar les mentides de Ciutadans.

Però a Santa Coloma de Gramenet, les eleccions al Parlament de 2017 les va guanyar Ciutadans triplicant el resultat dels comuns, i el 2021 hi va sucar un Salvador Illa que fa mítings bilingües i creu que potser s’hauria de flexibilitzar la immersió. Parlem de Santa Coloma perquè és allà on Mena va decidir que faria la primera presentació del seu llibre No parlaràs mai un bon català: les mentides sobre la immersió lingüística (Eumo Editorial), a la Biblioteca del Fondo. La gràcia és que la immersió va començar en una escola de la ciutat el 1983, i a la sala hi ha pares, activistes i professors que van impulsar-la amb les seves mans. Presenta Antoni Bassas, una estructura d’estat de la immersió radiofònica en ella mateixa, i a primera fila l'acompanya Jéssica Albiach, l’accent valencià més reconeixible del Parlament. Som dins d’una bombolla d’històries de compromís amb la llengua fàcilment idealitzables.

Així és normal que Mena sigui optimista. Contràriament al clima angoixós que ha proliferat entre l’independentisme del post Procés, Mena no està preocupat per la desaparició del català, sinó per quan la llengua s’utilitza per tapar qüestions de classe. Contra la dreta espanyola en general i “la part més identitària de la dreta catalana” en particular, la mentida que dona subtítol al llibre i que més molesta al diputat és una que diu que els alumnes catalanoparlants tenen millor rendiment acadèmic que els castellanoparlants pel fet de ser-ho. Mena repeteix dues vegades que el problema és que hi ha famílies riques i famílies pobres, no famílies catalanes i famílies castellanes. Sense fissures ni sorpreses en l’argumentari dels comuns: “És clar que la llengua és un element identitari, el problema és quan es converteix en un element de confrontació identitària”.

El més interessant i emotiu arriba quan intervenen els septuagenaris del públic. Emergeix un consens del qual no es parla prou: la motivació dels immigrants castellanoparlants per abraçar la immersió no va ser política, ni cultural, sinó econòmica. Ho explica el Jesús, que ho va viure en primera persona: “La meva obsessió era que els meus fills visquessin millor, que tinguessin igualtat d’oportunitats. No tenia ni idea de tot el que significava la immersió”. És aleshores quan Bassas intenta frenar l’alegria militant de la sala amb pessimisme periodístic: ¿I si l’auge de l’anglès i la digitalització del consum audiovisual fan que a la Catalunya d’avui el català no sigui percebut amb la lluentor de què gaudia en el postfranquisme? No queda clar que a la Santa Coloma del 2022 els castellanoparlants vegin el català com el botó vermell que accelerarà el seu ascensor social. És un utilitarisme lingüístic que, si hem de fer cas dels pares que ho van viure, conté el perquè de tot plegat.