Els canvis educatius als ulls dels docents

El binomi fantàstic

Aleix Solà, professor de llengua i literatura catalanes a l'Institut Escola Carles Capdevila (els Hostalets de Balenyà)

El mestre Gianni Rodari era un geni de les paraules. Una de les seves tècniques és el binomi fantàstic: dues paraules aparellades d’on neixen les històries més originals. L’escriptor i pedagog ens proposa que escollim paraules que visquin ben allunyades l’una de l’altra. Com més distants siguin els binomis, més enllà viatjarà la imaginació. Així concebo una aula de secundària: adults els uns, adolescents els altres; sense gaire en comú i aparentment separats per generacions, però participant conjuntament en la fantasia de l’aprenentatge.

A l’institut escola estem en construcció, literalment, perquè tot just és el segon curs que hem incorporat la secundària. A l’antiga escola de primària li hem canviat l’aparença i hem emprès aquesta aventura que és barrejar infants de tres anys amb joves amb la pubertat per bandera. Per tant, al nou canvi de currículum del Govern li reservem un espai a la cua de les transformacions que conformen el nostre dia a dia: canvis d’espais, de normatives, de gestió dels grups i també canvis en els aprenentatges. Menystenir el passat em sembla temerari, però ja estem acostumats que cada govern entrant vulgui enterrar l’anterior. A l’ensenyament ja hi estem avesats, a rebre palades de sorra. Però, com que l’important és el que succeeix dins de l’aula, entomarem allò que vingui intentant riure-li els valors i sobrepassant-li els defectes.

Al nostre centre ja programem i avaluem de la manera més competencial possible i m’atreviria a dir que ens hi sentim còmodes. En el meu àmbit, crec que un aprenentatge lingüístic centrat en l’oralitat, l’expressió escrita i la comprensió lectora té un sentit més pròxim per als alumnes i menys ambigu que altres aprenentatges d’antany. De la mateixa manera, però, considero que tota competència necessita i no pot sobreviure sense uns sabers associats i reivindico la figura de l’especialista de secundària. S’han de salvaguardar les virtuts del docent com a expert.

Una de les capacitats més remarcables del professorat és l’adaptabilitat. Si mutem d’assignatures a àmbits, si incorporem franges de projectes, si ens hem de formar per consolidar els canvis, això es produirà, malgrat la concepció social d’immobilisme del col·lectiu. Les eines es troben en la cooperació: on no arriba un hi arriba l’altre i així, sense recursos, es basteixen els centres, les aules i els aprenentatges. 

De currículums, com d’ensenyament, tothom es creu que en sap. En el que ens ha d’arribar, tal vegada hi trobarem a faltar una aposta real per consolidar el pensament crític, qui sap si enyorarem menys tabús per tractar l’afectivitat o potser ens adonarem que cap a la gestió de la diversitat, amb tota la seva magnitud, és impossible caminar-hi només amb una sabata i una espardenya. Malgrat els canvis sobtats i les ingerències, el que atorga sentit a tot plegat i el que fa que els obstacles se superin és el binomi fantàstic de dins les aules. Perquè sense fantasia no hi hauria aprenentatge.

En procés de (de)construcció

Joan Ramon Pla, professor de física i química a l'Institut Vilanova del Vallès

Si l’escola a Catalunya fos una web podria resumir-se el seu estat amb el símbol "en obres": encara necessita la feina corresponent de disseny i programació per funcionar. 

Els sistemes d’ensenyament necessiten actualitzar-se i revisar-se, però sempre des d’una anàlisi profunda i seriosa sobre què és allò que realment cal renovar. Si no, s’entra en una espiral de canvis sense sentit: des dels 80 comptem un total de vuit lleis diferents, entre les estatals i les catalanes. Els nostres marcs legals no poden tenir aquesta manca d’estabilitat, ja que no es dona temps a recollir-ne els fruits i analitzar-ne allò que funciona o el que cal reformular. A més, els canvis legislatius no han estat correccions puntuals, sinó que, en funció del color del govern de torn, es capgira tot, com succeeix amb l’arribada del nou currículum a Catalunya. Aquesta manca de rigor es tradueix en un caos que acaba pagant l’alumnat, atès que en el seu procés d’escolarització es pot trobar amb una varietat de sistemes que no permeten d’assentar la formació. Per molt bona voluntat que hi hagi, sempre és el mateix: no hi ha prou inversió, com s'evidencia en el cas del decret d'escola inclusiva de l’any 2017, en què la dotació econòmica i de personal necessària és clarament insuficient.

Referent al currículum, la part que li pertoca a la Generalitat va un pas més enllà en el trencament respecte a l’actual: per exemple, hi ha un descens generalitzat de les hores de cada matèria, cosa que impedeix aprofundir en qüestions rellevants, i seran els centres qui hauran de decidir què fer-ne. Així, s’obre les portes al perill de trencar la universalitat de l’ensenyament: es negaran els coneixements als alumnes d’entorns més desafavorits?  

En els últims anys, els instituts treballen les anomenades competències, un sistema que en la forma és adequat –es pretén que l’alumnat desenvolupi determinades habilitats–, però una altra part del relat actual sembla voler crear una falsa dicotomia entre els coneixements (anomenats ara sabers) i aquestes competències. Un cop feta l’anàlisi dels continguts de les matèries, se’n desprèn que aquests es veuen reduïts considerablement, i es crea una descompensació que no afavoreix en absolut l’assoliment d’aquest saber fer que es pretén prioritzar.

I a batxillerat també hi ha una greu afectació de cara l’alumnat per la redistribució d’hores, sobretot en les matèries de modalitat, que són aquelles que donen els coneixements i les destreses necessàries per afrontar amb garanties els estudis postobligatoris.

Els docents coneixem la realitat i el nivell acadèmic dels nostres alumnes. I és per això que, en cas de necessitar un altre canvi, hauríem de participar en les aportacions i les esmenes d’un nou currículum, sobretot pensat en els alumnes i en el seu progrés. Per molt que se’ns vulgui vendre així, les lectures en profunditat i les declaracions de diferents promotors, assessors i redactors del nou text fan pensar que tot s’ha elaborat des dels despatxos amb la intenció d’esborrar tot allò que funciona i fer una nova provatura que comportarà continuar en aquesta situació eterna de bastida provisional de l’ensenyament.