Creativitat i innovació, claus de la nova educació

Keneth Robinson

"Creativitat i alfabetització són igual d'importants"

L'especialista anglès Ken Robinson defensa que la "creativitat és avui tan important com l'alfabetització" i que s'hi hauria de donar "el mateix tractament". Considera que és una habilitat essencial per treballar en la nova economia i en un món globalitzat. Per això aposta per potenciar el que ell en diu el "pensament divergent", i que defineix com "l'habilitat de veure moltes possibles respostes a una mateixa pregunta". Es tracta d'una habilitat que tots els nens tenen en néixer però que van perdent a mesura que creixen, "no perquè es facin grans sinó perquè són educats en un model que et diu que només hi ha una resposta correcta a la pregunta, la que diu el llibre o el mestre". Així, Robinson denuncia que l'escola està matant la creativitat.

Segons l'expert, el sistema educatiu actual va ser dissenyat i concebut per a l'economia industrial, i va generar un model que considerava la intel·ligència com la suma del "raonament deductiu" i el "coneixement dels clàssics", és a dir, l'habilitat acadèmica. "Això ha portat caos a la vida de molta gent", condemnada a creure que no és intel·ligent.

L'habilitat acadèmica: el passat

"No ens podem permetre seguir per aquest camí", diu Robinson, i al·lega que en els pròxims 30 anys es graduarà més gent que en tota la història de la humanitat. La irrupció de les tecnologies al mercat de treball i l'explosió demogràfica han transformat l'ambient en què aquests joves hauran de sortir-se'n. "Un títol acadèmic ja no et garanteix una feina", alerta. I defensa un canvi radical en l'educació pública que fomenti la creativitat i la col·laboració en grup, d'on sorgeixen les millors idees.

A les escoles, reclama abandonar "l'actual disseny, fet a imatge de la industrialització", que les equipara a "fàbriques, amb timbres, edificis separats, especialitzats per temes i nens per grups d'edat". És urgent canviar aquestes estructures, diu, per fer aflorar el talent de cada nen i la seva creativitat.

Richard Gerver

"Educar els nens perquè mai necessitin un cap"

L'exassessor de política educativa al govern britànic de Tony Blair, Richard Gerver, proposa una educació "no per al segle XXI, sinó ja per al XXII". La seva experiència com a director d'escola, que li va valer un premi l'any 2005 per haver convertit un centre a punt de tancar en un dels més innovadors del món, el revesteix encara de més autoritat a l'hora de parlar d'educació. Segons Gerver, els nens neixen "lliurepensadors i amb ganes d'aprendre", però de seguida que entren a l'escola "els ensenyen que l'únic aprenentatge important és el que els explicaran allà", en el qual es basaran per avaluar-los. Això servia per al sistema taylorista d'organització de la feina, diu, en què tothom feia una mateixa feina de la mateixa manera durant tota la vida, però avui ja no serveix.

Per educar en l'economia del futur, Gerver aposta per mirar què busquen empreses com Google, Apple o Facebook, i això són, diu, "persones que mai no necessitin un cap", que puguin actuar i prendre decisions per elles mateixes sense que un director de departament els digui què han de fer. L'educació, doncs, hauria de formar nens autosuficients i emprenedors. De fet, per Gerver, l'educació del segle XXI "hauria d'encoratjar els nens a trencar les normes constantment i desafiar les convencions".

Mestres lliurepensadors

Per poder fer efectiva aquesta nova educació, Gerver opina que "cal atreure a la professió docent els perfils més emprenedors i creatius, fent l'ensenyament atractiu als lliurepensadors". El mestre necessita, diu, capacitat d'innovació, col·laboració i també "un alt grau de comprensió emocional i empatia". Per saber motivar els seus alumnes, a més, l'expert aposta perquè els currículums de la carrera docent incloguin "una part d'actuació i interpretació" perquè les habilitats comunicatives són fonamentals.

Howard Gardner

"L'escola ha d'ensenyar a aprendre"

No tots els alumnes són iguals i, per tant, no tots aprenen igual ni destaquen en els mateixos àmbits. El psicòleg nord-americà Howard Gardner és el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples. Defensa que no hi una intel·ligència única i mesurable -a través de tests, per exemple-, sinó que n'hi ha, com a mínim, vuit: lingüística, logicomatemàtica, cineticocorporal (o física), musical, naturalista (o científica), interpersonal (capacitat d'empatitzar amb els altres), intrapersonal (capacitat de comprendre's a un mateix) i espacial (alguns la consideren una subcategoria, a cavall entre la logicomatemàtica i la física). I cap d'aquestes àrees no és superior a les altres, de manera que la intel·ligència no és, segons Gardner, una habilitat com qualsevol altra que cadascú té en més o menys quantitat. I, per tant, s'ha d'ajudar l'alumnat a utilitzar al màxim les vuit capacitats.

Creu, en aquest sentit, que la funció principal de l'escola és "ensenyar a aprendre", i no focalitzar l'atenció de manera especial en les intel·ligències lingüística i matemàtica, sinó donar eines per desenvolupar aquestes intel·ligències que cada persona tindrà més o menys desenvolupades. La seva teoria, que defensa la necessitat de fomentar les potencialitats innates de l'alumne, va canviar el món educatiu dels Estats Units i, en general, del món occidental als anys 80.

Francesco Tonucci

"Les aules haurien de desaparèixer"

El pedagog italià Francesco Tonucci considera que, abans de pensar en disciplines, l'escola hauria de fer-se càrrec de les "bases culturals". "El fracàs escolar és una conseqüència d'això", assegura Tonucci, que creu que els nens, tot just iniciar la seva etapa educativa, haurien de començar a "pensar i escoltar" i rebre inputs com, per exemple, la música. El pedagog, que és també assessor en matèria educativa del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, troba a faltar a les escoles determinades experiències. Assegura que el mestre hauria d'adoptar una actitud d'escoltar els alumnes i que els materials de treball haurien de ser "els que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural". Per això creu que els mestres de primària són fonamentals, perquè el desenvolupament cerebral més important es dóna quan els nens són petits.

"L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos", explica Tonucci. Així, l'escola podria estar dividida en espais per a la ciència, la lectura, l'art i la música. També aposta per ajuntar alumnes de totes les edats: "És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada", diu. En definitiva, segons aquest expert, el paper de l'educació hauria de ser "buscar, identificar i desenvolupar" l'àmbit potencial d'excel·lència de cada persona.

Tony Wagner

"Necessites feina? Inventa-te-la"

L'especialista en educació de Harvard Tony Wagner explica en el seu llibre Creating innovators , amb Robert A. Compton, com educar els nens perquè siguin "innovadors", l'habilitat que ell considera clau per poder triomfar en l'economia del segle XXI. Wagner alerta de la creixent desaparició de les feines ben pagades que requereixen habilitats mitjanes, ja sigui perquè hi ha moltes persones que poden fer-les o perquè han quedat obsoletes. Per Wagner, l'única opció per tenir un bon sou en el futur és ser capaç d'aportar un valor afegit. Tal com resum Thomas L. Friedman al seu article sobre Wagner al The New York Times "Necessites feina? Inventa-te-la", Wagner defensa que "com que el coneixement és a l'abast de tothom a través de qualsevol aparell connectat a internet, ja no és tan important el que saps com el que pots fer amb el que saps". Per això, la capacitat de resoldre problemes de manera creativa i oferir noves solucions, és a dir, la innovació, esdevé l'habilitat fonamental que cal desenvolupar en les futures generacions.

Admet que continuaran fent falta alguns coneixements bàsics però creu que cada cop cal deixar més espai a l'experimentació i la creativitat, sobretot a partir de la secundària. Wagner advoca per una educació que fomenti la motivació, la curiositat, la perseverança i la "disposició a assumir riscos", amb els fracassos del camí com a base de l'aprenentatge.

Francesc Pedró

"L'eficàcia del mestre, el factor clau"

Una de les eminències catalanes en el món de l'educació és Francesc Pedró, assessor de polítiques educatives a la Unesco. És també un reformista de l'educació, convençut que l'escola actual no desenvolupa les competències per al segle XXI. Però, com a coneixedor de primera mà de les dinàmiques governamentals en educació -ara des de la Unesco i abans des de l'OCDE-, les seves propostes intenten ser més possibilistes. Aposta per reformar quatre parts cabdals dels sistemes educatius: l'autonomia de centres, el lideratge, la professionalitat docent i el currículum. I fer-ho a partir de tres elements: la definició d'estàndards clars que els alumnes han d'assolir en termes de competències; l'establiment de sistemes d'avaluació d'aquestes competències tant per als alumnes com per als docents (rendiment de comptes), i el suport personalitzat als alumnes acompanyat d'incentius a l'esforç. En aquest sentit, admet que baixar de 24 a 23 alumnes per aula no té cap impacte, sinó que la diferència es nota quan el grup es redueix més significativament.

Basant-se en la recerca internacional, defensa que "l'eficàcia docent" és el factor més important per a l'èxit educatiu, i per això proposa incentivar els bons mestres amb complements salarials, per exemple, guanyats a partir d'avaluacions acurades de la seva feina.

Salvador Cardús

"Mestres que transmetin expectatives"

El sociòleg Salvador Cardús està d'acord que "no pot ser que l'escola mantingui les estructures rígides que té ara". Aposta també per més "flexibilitat" per adaptar-se a les capacitats de cada alumne i una aposta més gran per la "innovació en la utilització de les noves tecnologies" dins de l'aula. Quant als grups d'edat, creu que encara cal mantenir-los com a divisió bàsica, però "introduint-hi més flexibilitat per trobar espais especialitzats".

Ara bé, Cardús alerta que "no es pot parlar del que és desitjable sense tenir en compte la realitat i els recursos disponibles". Pel sociòleg català, les crides de molts gurus internacionals per centrar la nova educació en la creativitat i la innovació obliden que "l'escola no és només per a les elits". "Cal educar també els que seran caixers de supermercat, mecànics o taxistes", unes feines que no desapareixeran en l'economia del segle XXI. "Esclar que caldrà impulsar més l'emprenedoria perquè també aquests perfils puguin impulsar els seus propis negocis", admet Cardús, però sense abandonar "el que el pedagog Gregorio Luri en diu la cultura cívica bàsica" i que requereix uns mínims coneixements comuns.

Per Cardús, "el desafiament més gran que té l'escola, més enllà de currículums i mètodes, és la formació del mestre", i reclama que siguin capaços de "transmetre altes expectatives als seus alumnes".

Yong Zhao

"En lloc d'empleats, emprenedors"

"No necessitem empleats, sinó emprenedors". Així resumeix Yong Zhao el canvi de paradigma que cal aplicar a l'educació del segle XXI. Zhao explica que el sistema d'avaluació PISA de l'OCDE ha impulsat un moviment reformista en l'educació de tots els països que promou una estandardització de les "competències" que "tots" els alumnes han de tenir en acabar l'etapa obligatòria. Una voluntat "d'homogeneïtzació" que ha portat molts estats (ara també l'espanyol) a recentralitzar les polítiques per imposar un "control" estatal sobre el que han d'aprendre els infants. Però amb aquest sistema, diu Zhao, "els futurs estudiants no esdevindran competitius globalment" perquè "el món ha canviat".

Avui totes les economies estan interconnectades. Els joves hauran de competir per una feina a escala global i per reeixir hauran d'aportar un valor afegit, al "contrari de l'homogeneïtzació". "Els talents tradicionalment deixats de banda seran els més demanats, com el disseny, la narració, l'empatia, el joc i el sentit", apunta Zhao. Per això, defensa que la nova educació "fomenti els talents i l'excepcionalitat": és el que demana la nova economia. Creativitat i emprenedoria són les claus del seu paradigma, que a l'escola aposta per la personalització en lloc d'un mateix pla d'estudis per a tothom. "No hem de formar persones que busquen feina sinó creadores de feina", conclou.

Roger Schank

"L'escola ha de reproduir la vida real"

La seva recerca en el camp de la intel·ligència artificial el va portar a descobrir les mancances de l'escola i els seus processos d'aprenentatge. Schank admet que és un "radical" de l'educació i que les seves idees poden resultar "molestes", com el seu convenciment que la majoria de matèries que s'estudien als instituts, com matemàtiques, llatí, literatura i història, no haurien de figurar al currículum "perquè no seran mai necessàries en la vida diària". Però la seva teoria sobre l'aprenentatge té molt de sentit. "Sempre comença amb una fita", l'objectiu que actua de "motivació", i és un procés "inconscient" que s'activa "quan els plans fallen" i cal buscar solucions per aconseguir-lo, explica. "Aprendre és una aventura, però l'escola no ho és", perquè continua com fa més de cent anys, donant lliçons que "els estudiants no escolten i després mai recorden", afegeix. "Recordar no és un procés conscient, sinó que es basa en experiències", diu, i per això proposa que els mestres deixin les lliçons i es converteixin en suports d'un aprenentatge que l'alumne ha de fer per ell mateix, buscant "fonts d'informació o l'ajuda de llibres, ordinadors o companys".

"Cada currículum ha d'explicar una història" que parteixi d'uns objectius a assolir i que reprodueixi "situacions que els alumnes viuran en la vida real", defensa, per desenvolupar les habilitats que realment li caldran en sortir de l'escola.

Salman Khan

La revolució de l'educació 'online'

Salman Khan no és un especialista en educació, però ha estat impulsor d'una de les principals revolucions del món de l'aprenentatge en l'educació superior. Aquest professor, enginyer i informàtic nascut als Estats Units, de mare índia i pare bengalí, i format al MIT i a Harvard, és el creador de la Khan Academy. El que va començar com uns vídeos de YouTube perquè els familiars de l'Índia entenguessin més bé la matemàtica avançada és avui una plataforma amb més de 2.000 vídeos sobre tot tipus de disciplines, amb generadors d'exercicis, avaluacions i estadístiques per a cada alumne. Va ser la primera acadèmia virtual gratuïta del món, el 2006. Avui les universitats més prestigioses a escala internacional n'han seguit l'estela i han decidit endinsar-se en aquest nou entorn educatiu a través dels MOOC (Massive Open Online Courses). La falta d'un model econòmic per a aquesta educació gratuïta -la Khan Academy funciona amb donacions i els MOOC són finançats per les universitats- aixeca alguns recels. Però l'èxit de l'experiència anima les teories de catedràtics, com Woodie Flowers, del MIT, que aposten per deixar els continguts teòrics a la web com a font d'autoaprenentatge dels alumnes, i així alliberar les aules per a la pràctica d'escenaris reals amb un professor que actuï només com a mentor.