Eduard Sallent, el policia filòsof que desperta passions i odis

Barcelona"El que m'etiqueta, em nega", escrivia el filòsof Søren Kierkegaard i llegia Eduard Sallent abans d'entrar a la classe de filosofia. L'autor danès no entrava en el temari que els professors, entre ells Lluís Maria Xirinacs, havien escollit, però era el filòsof de capçalera de Sallent. Kierkegaard i Kafka el fascinen, igual que la música clàssica que el seu pare li posava al cotxe. De Kierkegaard va aprendre que les generalitzacions no plasmaven la realitat, però el nou cap dels Mossos viu entre etiquetes. Geni o manipulador. Obscur o transparent. Estimat o odiat.

Cristià, pare de família i gens procliu a fer campanes, Sallent ha militat a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), però també ha sigut paracaigudista de l'exèrcit. De compartir militància amb Quim Forn, Elinsenda Paluzie i David Madí a bregar-se entre soldats. La gent que el coneix bé no es posa d'acord. "És independentista". "Crec que catalanista". A ell, diuen, no li agrada parlar gaire de política. Ara bé, en sap, i molt, de parlar amb els polítics. "Encanta. És capaç de fer-te creure que fa el que tu li dius, però farà el que voldrà", diu una persona que ha treballat amb ell.

Més d'un s'atreveix a dir que té talla de polític. O d'empresari. Però no. A la FNEC ja parlava més d'una policia pròpia que d'un estat propi. Les oposicions per entrar a un cos dels Mossos en ple desplegament, per a ell, eren el pas més obvi. Dirigents de l'època diuen que el seu perfil va sorprendre positivament. El que per a uns és motiu d'admiració a altres els genera recels. Les amistats que va cultivar a la FNEC són el principal argument dels seus detractors. El veuen com una persona vinculada a l'entorn convergent. "L'escollit". Recorden, per exemple, que ja corria pels despatxos de la conselleria de Xavier Pomés a principis de la dècada del 2000. D'entrada el van destinar a Girona, a fer carrer. Llavors ja va destacar. Sobretot perquè tenia un cap ben "moblat" i gran "capacitat d'anàlisi".

"No és el típic mosso"

Només hi ha una definició de Sallent que genera consens: "No és el típic mosso". Per les aparences sembla molt conservador. I és reservat, tímid fins i tot. De fet, totes les fonts consultades destaquen la gran capacitat que té per persuadir en el cara a cara, però també que parlar en públic és una de les assignatures que més ha de millorar. El defineixen com un workaholic i un "coco". Més d'anàlisi que d'acció. Reflexiu i llegit. Afirmen que sempre pensa en "transformar", en estudiar com modernitzar la policia emmirallant-se en els països nòrdics, on fa 209 anys va néixer el seu filòsof preferit. Pulcre en les formes, no diu mai paraulotes.

El seu perfil, segons diverses veus, va generar "inseguretat" en alguns comissaris d'una altra generació. En canvi, altres fonts diuen que l'enemistat ve perquè "guanyava als despatxos el que altres agents es treballaven al carrer". Entre el 2002 i el 2007 fa feina a la Comissaria General Tècnica i ascendeix de sergent a inspector. El 2012 arriba a la Comissaria de Relacions Institucionals, que penja de la direcció política, i això provoca més anticossos entre alguns companys. S'especialitza en mediació en una època convulsa als carrers. Acumula un currículum extens: ha participat en missions a l'Azerbaidjan com a expert del Consell d'Europa en ordre públic i a Burkina Faso com a expert de l'ONU, entre altres projectes europeus.

L'ascens a comissari

El 2017 aterra com a cap d'intel·ligència de la Comissaria General d'Informació. Participa en la gestió i investigació dels atemptats del 17-A i passa a ser subcap i després a cap. Vol ser comissari. Interior ho veu bé, però no és un dels escollits. El seu entorn ho atribueix a la "inseguretat" d'uns quants comissaris. Tot i això, continua ascendint. En aquest període també participa en la detenció d'un franctirador que volia matar Pedro Sánchez.

Després del 155, amb l'arribada de Miquel Buch com a conseller, Sallent corre bastant, segons diverses veus, pels despatxos d'Interior, tot i que primer es nomena Miquel Esquius com a cap del cos. Però Sallent ascendeix a comissari i, automàticament, passa a ser nomenat cap dels Mossos. Per què? Hi ha gent que no ho entén. Hi ha qui ho veu com la confirmació de la conspiració. Altres diuen que ja hauria d'haver sigut comissari abans però l'havien "vetat". De fet, tant els que l'elogien com els que el titllen de comissari polític admeten que allà on ha estat no ho ha fet malament.

El període com a cap no és tranquil. Protestes postsentència, pandèmia i malestar intern pel seu nomenament. Sallent, que descobreix en Pere Ferrer, director de la Policia, un aliat indispensable, situa per primer cop una dona, la comissària Cristina Manresa, com a número 2. En aquest període s'obre la causa a Miquel Buch per contractar com a assessor un escorta de Carles Puigdemont. Toni Rodríguez, llavors cap de la Comissaria General d'Investigació, nota pressions de Sallent per saber com està l'estat d'aquesta causa i altres de polítiques. En el contenciós administratiu pel seu cessament i trasllat forçós a la comissaria de Rubí, Rodríguez ho deixa per escrit.

Absolt, Trapero és restituït per Miquel Sàmper com a cap del cos. Aquí hi ha un canvi de paradigma. La nova conselleria post-Buch ja no confia tant en Sallent, que el veu poc transparent. Tampoc Trapero, que no el manté a la prefectura. Però tornen a bufar nous vents i arriba ERC. Joan Ignasi Elena cessa Trapero i situa com a comissari en cap Josep Maria Estela. Sorprenentment, Sallent, el comissari vinculat a l'entorn convergent, torna a una prefectura confeccionada per ERC, com a número 2. Això, per a alguns, demostra la seva vàlua i que no era un home de CDC. Altres diuen: "Sallent va enamorar l’antiga CDC i ara ha enamorat ERC". En els seus últims dies com a conseller en funcions, Sàmper va anar a veure a Josep Rull a la presó de Lledoners i va descobrir que en un altre locutori hi havia Sallent, Ferrer i Oriol Junqueras. Potser un indici de flirteig, tot i que fonts de l'entorn de Sallent apunten que sobretot hi va anar per Quim Forn, exconseller d'Interior, i aquell dia es va veure amb tots els presos polítics. Ara aquestes trobades es repeteixen, però en lloc del president d'ERC hi ha com a cap de gabinet d'Elena Raül Murcia, persona propera a Junqueras i excol·laborador de Pere Aragonès.

Sallent i Estela no encaixen. Per Interior, Estela no s'adapta. Pel cap del cos, Sallent mou fils per darrere. La situació esclata i Estela demana el cap de Sallent. Per a la conselleria, "és imprescindible" i acaba caient Estela. Sallent, de nou, cap dels Mossos. Potser fins al desembre, potser de forma indefinida. Duri el temps que duri, uns sempre el veuran com l'home bo per naturalesa de Rosseau i d'altres com el príncep de Maquiavel.