Manuel Rico: "Durant la pandèmia als residents se’ls va robar el dret a la vida"

MadridManuel Rico (El Bierzo, Lleó, 1967) és un periodista amb més de 30 anys d'experiència que ha decidit investigar a fons el que va passar a les residències de gent gran durant la pandèmia, en especial a la Comunitat de Madrid. El resultat és un llibre tan colpidor com necessari, ¡Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2022).

En quin moment et vas adonar del que passava a les residències durant la pandèmia?

— Ens en vam adonar aviat, la primera història la publiquem a Infolibre el 8 d’abril del 2020 i la titulem "El mapa de la mort de la multinacional DomusVi". És la multinacional que més residències gestiona a Espanya i pertany a un fons d’inversió.

Es va veure que les residències no estaven preparades per a una pandèmia...

— Jo dic que estan dissenyades per contagiar, en realitat. Quins són els elements principals? Els residents, que són dependents, i tu no pots canviar un bolquer a metre i mig de distància; els treballadors, que sovint treballaven en dues residències per la precarietat i portaven el virus d’una a l'altra, i el disseny en si dels espais. Hi ha molts espais comuns i la major part de les habitacions són dobles, no individuals. La pandèmia ja arriba amb una falta de personal molt important, de manera que quan es produeixen els contagis allò és un drama. Hi ha residències que no tenen capacitat ni de donar-los menjar. Després, els que van als hospitals arriben deshidratats i desnodrits. Són gent gran, alguns amb demències. Tot plegat una bomba de rellotgeria.

Quanta gent va morir?

— Hi ha 20.000 morts oficials en la primera onada, tot i que les dades reals, les del Momo (sistema de monitoratge de la mortalitat), indiquen que van ser més de 30.000. Hi ha especialment quatre comunitats afectades: Madrid, Catalunya i les dues Castelles, on molts d’aquests residents moren sense rebre atenció mèdica. Se’ls va robar el dret a la salut, el dret a la vida, els seus drets fonamentals. Amb independència que molts haguessin mort igualment, ells tenien dret a l’atenció mèdica. I no van morir en condicions dignes: molts ho van fer abandonats, veient gent que anava vestida com un astronauta, alguns ofegats en la seva pròpia tos. Va ser dramàtic. I una part va ser inevitable però una altra no, perquè hi va haver responsables polítics que van prendre unes determinades decisions.

Quines decisions?

— La Comunitat de Madrid aprova un protocol de no derivació hospitalària el 18 de març on, en essència, es diu que a aquelles persones que estiguin en residències amb un deteriorament cognitiu alt o dependència física alta –anar en cadira de rodes, per exemple– se’ls exclou de l’atenció hospitalària. Aquest protocol té aspectes bàrbars. Es van inventar un triatge per domicili. Aquest no és un criteri acceptable. Tota persona té dret a una valoració individual. Amnistia Internacional i Metges Sense Fronteres han fet dos informes contundents on afirmen que hi ha hagut una violació massiva de drets humans.

A Catalunya passa una cosa similar?

— A Catalunya hi ha una instrucció menys salvatge que estableix que si ets major de 60 anys no recomanen que entris a l’UCI, però a la pràctica es dona un resultat molt similar. I és que durant tres o quatre setmanes estan col·lapsats els trasllats als hospitals. Moren 2.797 persones sense atenció hospitalària, el 72% del total. Perquè ens en fem una idea: abans de la pandèmia el nombre de morts en residències representaven un 20%.

I a Madrid?

— A Madrid es dicta el protocol el 18 de març i s’executa: 7.291 persones entre març i abril moren a les residències sense rebre atenció hospitalària, el 77% del total.

Quant dura aquesta situació?

— Això es produeix bàsicament durant quatre setmanes, entre mitjans de març i mitjans d’abril. És quan realment Madrid està col·lapsat. A Catalunya, va millorar molt la situació quan les residències passen a dependre de Salut.

A posteriori s’ha investigat el que va passar?

— No, al contrari, i és un dels grans drames. A Madrid es va intentar manipular dient que el protocol era un simple esborrany, fet que demostra una gran ignorància en dret administratiu.

A part del protocol, què diferencia Madrid de la resta?

— Mira, acceptem que els hospitals estaven col·lapsats, que no és cert perquè no tots els hospitals cada dia van estar col·lapsats. D’acord. Madrid tenia dos mitjans alternatius: l’hospital d’Ifema, que van dir que seria de 25.000 places, i els hospitals privats. L’hospital d’Ifema va estar obert sis setmanes, durant les quals van morir més de 5.000 residents sense atenció hospitalària. Es va portar zero residents a Ifema. O sigui, tenies un hospital de campanya, batejat com a Hospital Miracle, però allà només hi anaven els lleus. Si ho penses és brutal, i ningú ha respost sobre això. Que tinguessis mitjans alternatius i no els utilitzessis és el pitjor que va passar.

¿Aquest hospital va estar obert durant les setmanes de caos?

— Sí; encara més, quan el tanquen continuen morint centenars de persones. Allò va ser una operació propagandística, perquè no hi ha cap altre exemple al món en què es construeix un hospital de campanya i en lloc de portar-hi els que estan en la primera línia del front, morint, hi portes els que tenen símptomes lleus. I a un nivell idèntic els hospitals privats. No s'hi porta ningú de les residències excepte si té assegurança privada. I van tenir llits lliures.

Hi ha hagut comissions d’investigació?

— Tant a Madrid com a Catalunya i Castella i Lleó es van crear comissions d’investigació, però als tres llocs hi ha eleccions anticipades i cauen. Només a Catalunya queda una comissió d’estudi. És lamentable que partits com ERC hagin rebaixat la investigació a una comissió d’estudi. En conclusió: no s’ha investigat res. Tampoc al Congrés, on es podria fer una comissió de la veritat. No és només per aclarir responsabilitats, sinó per evitar errors en el futur. Per exemple, ara ja hi ha estudis que diuen que la mida de les residències va ser un factor important. O la necessitat que les habitacions siguin individuals.

I en l’àmbit judicial?

— Tampoc. Fa unes setmanes el nou fiscal general va enviar una circular en què demanava que les causes obertes no s’arxivin sense escoltar les víctimes. O sigui, es reconeix que durant dos anys no s’ha escoltat els familiars.

¿La propietat de les residències també va ser una variable important?

— Evidentment. A Espanya el 89% de les places són de gestió privada, en comunitats com Madrid, Catalunya o Cantàbria el 94%. Si mires la gestió privada i pública les diferències no van ser significatives. Ara bé, l’impacte va ser molt més gran en residències gestionades pels grans grups propietat de fons d’inversió. S’anomenen private equity, perquè inverteixen en empreses que no cotitzen a la borsa, hi estan tres o quatre anys, intenten créixer al màxim i després ho revenen. És el negoci de la vaca d’engreix. La pregunta és: ¿hem de tenir serveis socials com les residències o escoles bressol en mans d'aquests fons?

I qui controla aquests fons?

— L’Estat ha renunciat a gestionar directament les residències, però té altres palanques, per exemple una bona legislació que garanteixi que la gent gran està en condicions, una inspecció seriosa i unes sancions dissuasives. És el que jo en dic l’estat absent. Quan arriba la pandèmia a tot l’Estat hi havia poc més de 200 inspectors, per a més de 5.000 centres i 350.000 residents. I si per no tenir un cuidador la multa és de 6.000 euros, l’empresa se n’estalvia 20.000. És com si robo un milió a un banc i em posen una multa de 400.000 euros. L'endemà, atracaré un altre banc.