Es dupliquen els MENA que fan 18 anys i perden la protecció

BarcelonaUn educador sospira resignat i amb símptomes d’esgotament. Pensa uns segons. “Impotència, incertesa”, són les paraules que li venen al cap quan pensa en els quatre menors no acompanyats que, en fer 18 anys, van abandonar el centre residencial d’acció educativa (CRAE) on treballava o els dos que estan a punt de fer-ho on exerceix ara aquest professional que prefereix no dir el seu nom. Com és lògic, al mateix ritme que creixen les arribades de menors migrants no acompanyats -ara mateix n’hi ha 2.809-, ho fan les majories d’edat d’aquests joves amb molt poques sortides. Si el 2017 la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) va tancar l’expedient de 335 joves que assolien la majoria d’edat, des del gener i fins el 15 d’octubre d’aquest any ja són 500 expedients, als quals s’ha de sumar els 198 joves que assoliran la majoria d’edat d’aquí a final d’any. El 2019 la xifra es dispararà fins als 1.105 i això sense comptar tots els menors que continuaran arribant a Catalunya.

Mentre la gran prioritat és atendre l’emergència dels menors -obligació legal de la Generalitat-, centenars de joves sense familiars i la majoria sense permís de treball van abandonant els centres de menors amb un alt risc de veure’s abocats al carrer i a l’exclusió social. L’educador prossegueix: “El sistema no està preparat per fer un acompanyament a la vida adulta de qualitat i menys ara, amb el nombre d’arribades. Mantinc el contacte amb alguns dels menors, moltes vegades l’acompanyament depèn de la bona voluntat dels professionals més que de les polítiques públiques”.

Més atesos a serveis socials

Tot i que reconeix el treball de l’atenció a l’extutelat, llança una pregunta desafiant que ell mateix es respon: “¿Qui accedeix a aquest servei? Aquells que ho fan tot bé. Les oportunitats s’acaben reduint a un perfil de joves exemplars, quasi excel·lents, que tenen ganes d’estudiar, i en queden fora els més immadurs i amb menys autonomia. ¿Per què? Perquè no hi ha plaça. Els que no compleixen els requisits queden en una situació molt vulnerable i poden acabar en centres convivint amb persones sense llar i això complica la seva experiència vital”.

En efecte, a Barcelona el perfil d’ex menor no acompanyat cada cop és més freqüent als albergs de la ciutat, pensions per a sensellar i menjadors socials. Fins a l’agost, els menjadors socials de Barcelona havien rebut el doble de joves (62) d’entre 18 i 25 anys que en tot el 2015, quan n’hi van passar 31. Passa el mateix amb els centres de dia -628 per 248 l’any 2015- o els centres de primera acollida, que van rebre fins a la meitat de l’estiu 260 joves d’entre 18 i 25 anys, el doble també que en tot el 2015 (158). Només a l’alberg de la Zona Franca, han atès 151 persones d’aquesta franja d’edat, dels quals 127 eren africans (82 del Marroc i 35 subsaharians). “Alguns són joves que arriben amb 17 anys i no els dona temps de fer tot el procés d’inclusió com a tutelats”, explica Virginia Pitarch, directora del centre. “No són un perfil de carrer. Són al carrer i el seu lloc no és aquí, entre homes de 60 anys. Hi conviuen bé, però no és el seu lloc”, subratlla. “El procés migratori és dur i després es troben amb la dificultat dels papers, venen amb expectatives que no són reals. I no volen tornar perquè tenen un objectiu clar”, diu Pitarch.

El perfil d’extutelat en risc de sensellarisme ha crescut tant que l’Ajuntament de Barcelona ha creat un alberg especialitzat per a ells. La placeta que hi ha davant el centre Maria Feixa, al carrer de la Duana, sembla el pati d’un institut. Nois, la majoria marroquins, conversen asseguts en una escala mentre un parell fan tocs a una pilota de futbol i un altre es passeja en bicicleta, amb un cigarro a la boca, una gorra fosca, una samarreta militar i una barba d’uns dies.

“Alguns viuen aquí i d’altres són amics seus que hi volen entrar. També ens truquen cada dia de serveis socials d’altres municipis dient-nos que un noi menor ha fet 18 anys i que si s’hi pot quedar, perquè no hi ha aquests recursos en altres municipis, però només atenem els que estan a Barcelona”, explica el Ramon Nicolau, d’APIP-ACAM, entitat que gestiona el centre.

Tot i que no és un centre per a ex menors no acompanyats, sinó per a joves sensellar, el 60% ho són i al voltant del 80% són estrangers. Un d’ells, el Rashid, de 21 anys, expressa el seu cansament. Després de sis anys en un centre de protecció de menors a Melilla i un parell després d’arribar a Barcelona, no vol més ajuts. “Tinc massa temps lliure i estic fart, el que vull és una oportunitat. Sé buscar-me la vida, però no ho puc fer sense el permís de feina. No vull viure d’ajuts”, sentencia i enumera jardineria, cuina i costura entre els cursos rebuts a Melilla.

Amb uns preus d’habitatge altíssims -fins i tot per qui té feina-, un mercat laboral precari on costa trobar el contracte d’un any necessari per accedir al permís de feina i una xarxa social i familiar escassa en la majoria de casos, els menors no acompanyats són el col·lectiu més susceptible de patir sensellarisme quan es fan grans. El Govern ho sap, com també és conscient del buit que hi ha entre la pèrdua de la tutela als 18 anys i els 23 anys, que és l’edat a la qual els joves poden accedir a rebre la renda garantida de ciutadania. Justament per això alguns poden accedir a l’econòmica, la psicològica, la de sostre i la de formació de l’àrea de suport al jove extutelat, però la directora de la DGAIA, Georgina Oliva, recorda: “A partir dels 18 anys ningú els pot obligar a res”. Pel que fa al sostre, Afers Socials té unes 200 places arreu de Catalunya per als menors no acompanyats que es fan grans i Oliva estima que en caldrien 300 més.

Mentories contra la solitud

“Si per al Pau, català, ja és difícil tenir una oferta de feina d’un any, imagina’t per al Mohammed. L’Estat hauria de ser més realista i rebaixar les expectatives a uns mesos a l’hora de donar permisos de feina”, reivindica Oliva. Les entitats que treballen acollint o ajudant aquests joves com APIP-ACAM o Punt de Referència coincideixen amb ella.

Ni la DGAIA ni les entitats creuen que millorar els ajuts faci augmentar l’arribada. “Els joves sempre fan un relat d’èxit als seus amics que moltes vegades no és real, així que continuaran venint igualment”, explica Rita Grané, directora de Punt de Referència, que dona suport a joves extutelats amb famílies d’acollida i mentories, un model voluntari de suport jurídic, laboral i emocional als joves amb la supervisió d’un professional. “El suport emocional és molt important, perquè és molt dur estar sol”, diu Grané, que assegura que la majoria surten de l’entitat amb feina. Conscient que cada cop hi ha més extutelats, el Govern difon amb xerrades el voluntariat de mentories pels que volien participar en grups d’acollida de refugiats en previsió que arribessin centenars per les quotes de la Unió Europea. Els refugiats mai van arribar, però el potencial solidari pot ajudar a aquest altre jovent perdut.