Es tracta, potser, d’educar
Psicòleg i educadorDies enrere, la Teia, que és professora en un grup complicat de secundària de Figueres, m’escrivia una nota sobre la seva feina en què deia coses com ara aquestes: “La meva professió és fantàstica! La gent no entén que em senti feliç amb la feina que faig. [...] Els escoltes i els mires... cada dia aprenc més i més coses... Aquest any estic molt emocionada perquè he connectat amb gairebé tots els 15 joves de què sóc responsable. [...] També és una feina que desgasta molt i la qual, igual que t’omple moltíssim, també et pot fer sentir realment una merda en determinats moments”. Recupero una part de les seves notes perquè vull parlar en positiu. Perquè, enmig dels dubtes i les incerteses educatives del drama d’un adolescent que mata a l’escola, vull aportar suport a qui ho està fent bé i no discutir-me amb els que sempre parlen dels adolescents que sobren a la seva classe.
Cada vegada que apareix un cas dur, un sector de la professió escolar comença a fer la llista de les patologies que ha de suportar a l’aula, personatges de diversa índole que li fan impossible fer allò que considera la seva feina. Sortosament, un altre sector pateix, sovint en soledat, i s’interroga. Posa en marxa la seva creativitat educativa i pensa en si hauria de renovar la seva proposta, començant per la mirada i l’escolta. Com escrivia un “professor amant de la seva professió ofegat en un mar de retallades”, demana temps. “Temps per escoltar, per atendre com cal, per fer equips, per implicar-se amb l’entorn”. Tot recordant: “La nostra feina és molt més que donar unes classes”.
Podem posar etiquetes als que han descarrilat escolarment o destacar els que pateixen malestars i trastorns en el límit d’una adolescència complexa. Tanmateix, haurem de deixar clar que són les característiques d’unes o altres escoles les que inclouen o exclouen més o menys, o que és el disseny del sistema escolar el que crea unes o altres oportunitats i conflictes. Adjudicar patologies indefinides a les “bogeries” adolescents no ajuda gaire a entendre els seus patiments ni a trobar junts alguna sortida. La qual cosa no vol dir de cap manera que totes les flexibilitats escolars siguin possibles ni que alguns nois i noies -molt pocs- no necessiten, a més, una mirada i una comprensió clínica que l’escola no pot donar.
Existeixen escoles que no expulsen, aules que aprenen en grup, assignatures que desapareixen per fer un projecte d’investigació. Existeixen alumnes que poden descobrir com una part de l’escola és seva i com una part de la seva vida és a l’escola. Un professor, escriptor en una altra secció d’aquest diari, em titllava aquests dies de “bocamoll”, i afirmava que la vida dels seus alumnes no li importava. No reconeixia, però, el dret dels seus alumnes a passar de les seves propostes d’instrucció. Alguns esborren, sense saber, un segle d’educació, pedagogia, didàctica humanitzadores. Sortosament, d’altres les utilitzen per construir l’escola que necessitem avui. Una escola en la qual té cabuda la diversitat de la vida.
