"Venim a consumir drogues a la Mina perquè és més tranquil i barat"

Sant Adrià de BesòsEl Maxi ensenya la paperina taronja on porta els 5 euros de cocaïna que acaba de comprar. “Si vols t’ensenyo com és de fàcil, comprar-ne”, diu, cinc minuts després de conèixer-me i quan és a punt d’entrar a la sala de venopunció de la Mina, on desenes d’usuaris entren i surten en pocs minuts. I engega a caminar, accelerat, fins a un pis a pocs metres del Centre d’Atenció Primària (CAP) on consumeix per higiene.

En un bloc groc i degradat, el forat a un vidre de la porteria, just sota el pany, li permet ficar-hi la mà i obrir per dins. Només entrar, a l’esquerra, truca a la porta, on ja el coneixen. “Va amb tu? És que sembla madero”, pregunta somrient la noia jove que obre la porta. Es refereix al periodista, però ens deixa entrar. Un menjador petit i fosc, sense més mobles que una cadira, on s’asseu un jove amb barba ben retallada i una gorra blanca, és el presumpte punt de venda. “Però què feu, aquí? Fora!”, crida pocs segons després de la nostra entrada. Surto, però el Maxi es queda dins del pis i temo que l’estiguin agredint. Surten tots dos i el presumpte traficant n’està convençut: “Aquest és policia”. Després em pregunta: “Te la fumes o l’esnifes?”.

Ens deixa marxar sans i estalvis i, un cop el Maxi es tranquil·litza, explica les seves desventures. Fa poc, diu, que ha recaigut en l’heroïna. Viure sota un pont a Bogatell i complir dos anys sense trobar feina ha contribuït en la seva recaiguda. “Emocionalment, això et destrossa”, explica, referint-se a la droga i a la seva vida. Depèn del dia, el Maxi compra i consumeix al Raval o a la Mina. “Ara hi ha molts menys narcopisos, al Raval, però encara en queden bastants, el que passa és que només pots comprar-hi, no consumir”. A la Mina pot comprar paperines de cinc euros, mentre que al Raval només li’n venen de 10, ara per ara, i creu que, a trets generals, “és més tranquil i més barat” consumir a la Mina que al Raval, tot i que ell assegura no estar influenciat per les batudes policials a l’hora de venir a la Mina.

Els altres cinc consumidors amb els quals parlem no comparteixen la percepció que ha augmentat el consum en els últims mesos arran de les batudes policials. A més de l’alcalde de Sant Adrià, però, diversos veïns entrevistats sí que ho pensen. Un dels consumidors, que també és veí del barri, reconeix que “potser” sí que ha crescut el consum. “Potser no és el millor lloc, perquè allà hi ha una escola i allà n’hi ha una altra”, reconeix assenyalant un cantó i un altre del CAP amb el dit. En efecte, entre l’escola de primària Mediterrània, la més propera, i la porta d’entrada del consultori només hi ha 40 metres de distància.

Tres joves que acaben de sortir de consumir conversen a la porta del CAP i tampoc creuen que el consum a la sala s’hagi incrementat en els últims mesos. “No sé què ha dit l’alcalde, però sembla que tira pedres sobre la seva pròpia teulada si diu això de la seva ciutat”, assegura un dels consumidors, de vint-i-pocs anys, que prefereix no dir el seu nom. Llueix un piercing al septe nasal i una jaqueta Alpha de les que portaven els skinheads als noranta i que en els últims anys han reciclat joves més moderns. Ell sembla més d’aquests últims. “Preferim venir aquí que al Raval. Als pisos hi ha més perill d’infeccions, ampolles trencades pel terra, és un altre rollo ”, diu un altre de més gran, que també ha freqüentat els dos barris. Un tercer discrepa: “Mentre hi hagi el que vols, és igual consumir a un pis o a una sala, però a la del Raval hi ha massa gent”. I el jove del piercing torna a escena: “I si no, sempre et queden les vies del tren”.

Amb aquest comentari, el jove obre un altre meló: almenys hi ha hagut sis atropellaments en els últims tres anys a les vies de Rodalies, a l’alçada de Sant Adrià, i alguns d’ells eren persones que es punxaven a les vies. “Jo almenys n’he recollit dos, de morts, un era georgià. I també vaig evitar que un altre se suïcidés: estava molt enfadat perquè li havien venut poca heroïna i dolenta”, prossegueix el jove. “Els Mossos em van felicitar”, recorda.

Xeringues als ascensors

Des de la sala de consum de l’ambulatori, la Noemí González, coordinadora, confirma la denúncia de l’alcalde: “Sí que notem que, quan hi ha pressió policial a un altre lloc, els nostres usuaris augmenten. I en alguns casos és desbordant. Al final, si no pots comprar a un lloc, te’n vas a un altre”. Tot i això, l’usuari és “oscil·lant i hi ha alguns esporàdics” i varia en funció d’altres variables, aclareix la Noemí. La Noemí creu que “tenir més hores de funcionament”, com fan sales com Baluard, al Raval, els podria ajudar a fer millor la seva feina i que els veïns estiguin més tranquils, “perquè quan tanquem, a les vuit de la nit, tot el consum es queda al carrer”.

A pocs metres del narcopís del qual ens han fet fora i de la sala de venopunció, hi ha l’edifici Venus, que fa anys que hauria d’haver estat derruït pel seu deteriorament. “Això ja va molt tard”, lamenta un dels veïns, mentre que una noia jove alerta que “la policia no fa batudes malgrat que tots sabem on estan els pisos dels narcotraficants”. “Això ja havia empitjorat en els últims anys, però des de l’octubre encara és pitjor: ara tenim cinc pisos que venen droga 24 hores, enlloc dels tres que teníem abans”, explica. “Al bloc de pisos suportem talls de llum, narcotràfic...”, diu sobre el bloc de pisos on resideix. “Als arbres del carrer de darrere del bloc, als aparcaments, al vestíbul i fins i tot a l’ascensor”, són només alguns dels llocs on s’ha trobat xeringues en els seus trajectes quotidians.