Dones xòped o pernil

BarcelonaL’allargament de la vida i el retard de la maternitat ha fet néixer una generació que la sociologia anomena sandvitx perquè es troba just al mig de fills petits i pares grans que necessiten cures. Bàsicament, la generació són dones sandvitx, tenen entre 45 i 65 anys, però el cert és que n’hi ha que amb 70 encara cuiden els pares de 90 i s’han d’encarregar dels nets. La generació sandvitx, les dones sandvitx, són el pinyol d’un engranatge social que s’ha anat complicant (en el sentit de complexitat organitzativa) pel fet que les dones han entrat al mercat laboral i ja no es dediquen en cos i ànima a les qüestions domèstiques. La qüestió s’ha analitzat i debatut en un col·loqui organitzat per l’espai Aliura de la cooperativa Suara en col·laboració amb l'ARA, en què ha quedat clar que a Catalunya els moviments demogràfics exigiran sacsejar el sistema de cures i de dependència per adaptar-se a les necessitats i a les preferències de com es vol ser cuidat. 

Les cures han sigut i encara són el "pilar social que dirigeix l’ecosistema", ha dit Àngels Cobo, directora de transformació digital de Suara, que, malgrat aquesta centralitat, admet que estan absolutament "silenciades". Hi ha consens que aquesta invisibilització que envolta tot el que està relacionat amb les cures es deu al fet que són les dones les que tradicionalment s’hi han dedicat. Fins i tot ara, malgrat l’educació en la igualtat de gènere i les noves prestacions de paternitat. Per això, el secretari d'Afers Socials i Famílies del departament de Drets Socials, Lluís Torrens, s’ha referit a un altre concepte: el de les dones xòped, fent referència a un embotit poc valorat però habitual. No ha agradat a la periodista Sílvia Cóppulo, que ha fet una reivindicació de les dones i de la seva tasca, i ha augmentat la qualitat del producte en aquesta metàfora càrnica: "Les dones som el pernil, no el xòped, que et fa sentir subordinada", ha esclatat Cóppulo.

La solitud de les dones

Reivindicat el valor de les tasques de la cura, s’ha plantejat una altra qüestió cabdal: qui cuida les cuidadores? Cobo ha destacat la solitud d’aquest col·lectiu i ha relatat com a Suara els va sorprendre que aquestes dones triessin ansiolítics o aparells de pressió arterial per definir, a través d’objectes, la seva situació. "Estan angoixades, no poden parlar amb ningú". Per això, l’especialista de Suara apunta que s’ha d’escoltar les dones per entendre què els passa i què volen i, a partir d’aquí, buscar solucions. Això sí, ha subratllat, "no hi ha ni una única solució ni solucions màgiques" i poden ser tan simples com un telèfon de l’esperança amb professionals que les puguin orientar o aconsellar o grups de socialització a través de la televisió. En aquest sentit, Torrens ha explicat que un dels grans reptes de Drets Socials és la reformulació del sistema, "comunitzar [de comunitat] les cures" per una qüestió social i sobretot econòmica.

En un dels torns, l’escriptora Empar Moliner, que s’ha descrit com a "enamorada de les cures", ha revelat que amb la seva sogra ha arribat a un pacte perquè quan una emmalalteixi l’altra es faci càrrec de cuidar-la. Amb tot, no sempre és tan fàcil, perquè l’amor o la voluntat d’ajudar un familiar no sempre encaixa en una vida en què s’ha de continuar treballant. Tenir temps, temps per a les cures, per a la feina i per a una mateixa. Això és bàsic per a una autocura, ha destacat Mercè Pérez Salanova, doctora en psicologia i investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB, i que ha reivindicat "l’orgull de les cures".

Un dels primers passos per a l’autocura, ha indicat Cobo, és poder permetre’s dir que s’està cansada, queixar-se per si els germans o la parella no acompanyen. "Quan es posen paraules al sentiment ja hi ha molt de curat", ha assegurat l’experta.