Les tisores de gènere en ciència biomèdica

On són les dones? Aquesta pregunta ens la fem massa sovint quan veiem qui compon els comitès d’experts, òrgans de govern i reunions de lideratge científic en biomedicina. Per què hi ha tan poques dones, i a vegades cap ni una? La seva absència no es pot deure a la falta de capacitats acadèmiques, al seu rendiment o productivitat, o a la seva capacitat analítica i innovadora, totes aptituds molt valorades en el món científic.

La presència femenina a les facultats científiques i el seu rendiment acadèmic és àmpliament superior a la dels homes, amb un 10% més de crèdits matriculats aprovats per dones que per homes. Tanmateix, als centres catalans de recerca biomèdica, la presència femenina segons categoria professional experimenta un clar descens a mesura que es puja en l’escala de la carrera professional.

L’efecte contrari s’observa en el col·lectiu d’homes, que malgrat la seva minoria numèrica en les primeres etapes de la formació com a investigadors i el seu rendiment acadèmic més baix, desenvolupen una carrera científica més exitosa després del doctorat. En les dues categories professionals més elevades, directors de centre i caps de grup, un 90% i un 75% respectivament són homes, tot i que el percentatge varia segons el centre i l’any. Aquestes diferències també hi són en la figura d’investigadors més reconeguda a Catalunya: els Icrea. Només 10 dels 52 Icrea en ciències de la salut són dones. Per què les dones no ocupen posicions de lideratge en ciència? I per què, en paraules de la divulgadora Dava Sobel, pateixen un “univers de vidre”? Per què es produeixen aquestes tisores de gènere que frenen la promoció del talent científic femení?

El postdoctorat, el moment clau

Diuen els estudis que el desequilibri en la carrera científica entre homes i dones (l’encreuament en la tisora de gènere) s’inicia just a l’acabar el doctorat, l’última de les etapes de formació. El canvi en taxes d’èxit, per tant, es manifesta en la selecció de personal, les possibilitats de figurar com a autores principals en les publicacions científiques, les possibilitats d’obtenir finançament altament competitiu i les invitacions per participar en conferències i congressos. Tot això impacta de manera negativa en la progressió professional de les dones. Posar fil a l’agulla vol dir actuar a molts nivells. El sistema d’incentius i recompenses, les mesures per a la conciliació, i el marc de regulacions legislatives, laborals i universitàries s’han de revisar i millorar. Però també els mecanismes d’avaluació de la ciència i els models de direcció i lideratge.

El biaix de gènere és difícil d’abordar per la seva complexitat. La plena incorporació de la dona als estudis superiors i a la recerca és encara massa recent i això ha tingut com a conseqüència un sistema històricament erigit des d’una perspectiva única, masculina, blanca, heterosexual i cisgènere. Aquest fet influeix sobre una tendència general en totes les polítiques públiques en què les decisions preses en el passat condicionen de manera explícita i implícita les decisions actuals. Però que hi hagi path dependency no vol dir que aquest problema l’arreglarà el temps i que només cal esperar que les dones a poc a poc ocupin les posicions que mereixen, sinó que és un aspecte cultural que requereix accions transformadores i transversals. Aquesta idiosincràsia complexa de la qüestió de gènere fa necessària la implicació de tots els actors que formen part del sistema de recerca de Catalunya (instituts i centres de recerca, avaluadors, investigadors, finançadors, ciutadania), i prendre consciència que es tracta d’un repte comú i de llarg termini.

Pel que fa a l’avaluació, està demostrat que en ciència es tendeix al biaix de gènere. Els estàndards habituals en avaluació tenen en compte les publicacions en revistes d’excel·lència i la posició dels autors. Això desafavoreix les dones, ja que tenen menys probabilitats de liderar publicacions o tenen més probabilitats de fer-hi contribucions invisibles o voluntarioses. El departament de Salut finança recerca des del 2016 a través de les convocatòries en el marc del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS). Hem pogut constatar que, si bé en molts casos el sistema d’avaluació no ha introduït biaix de gènere, quan s’ha tractat de competir per altíssims nivells de lideratge científic, la tisora de gènere s’ha manifestat tot i les accions que fan els centres i els instituts de recerca en clau de gènere. Creiem que hem de fer més des dels òrgans finançadors i avaluadors i també des dels centres de recerca.

Calen noves mirades científiques

També han de canviar alguns comportaments de lideratge tradicional més orientats al control i la gestió del poder sobre la ciència, al tacticisme de curta mirada, al manteniment de l’ statu quo i a una visió de la ciència com un bé a conservar més que no pas com un servei a la societat que cal liderar de manera compartida. Concebre la recerca com una palanca de transformació i el coneixement com un bé públic són elements que formen part del canvi a emprendre.

La corresponsabilització és important. Pel que fa a les nostres responsabilitats, estem convençuts que cal millorar els models d’avaluació de la ciència, però també promoure un canvi cultural. I en aquest sentit és essencial aprofitar la capacitat transformadora de la recerca. Postergar l’abordatge de la perspectiva de gènere en ciència no arreglarà el problema. Cal que homes i dones reflexionem sobre com fem les coses i sobre què hem de canviar perquè les coses canviïn.