Donació d’òvuls sense control

BarcelonaEl 12 de juliol la Victòria Anna estarà d’aniversari. La generació nascuda el 1984 arriba als 30 anys. Però ella és la primera nena de l’Estat nascuda per fecundació in vitro, una tècnica que ara s’ha estès per tractar els problemes d’infertilitat de moltes parelles. Des d’aquell calorós dia d’estiu s’han anat incorporant noves tècniques, de manera que és possible atendre cada cop més pacients. També s’han ampliat les indicacions. Quan les tècniques de reproducció assistida van començar a obrir-se via, només es resolien problemes mèdics. Ara el ventall s’ha ampliat i s’estan tractant dones que han arribat al final de la seva vida reproductiva però volen tenir fills. “I això no és una indicació mèdica. No és que la dona sigui estèril perquè té alguna patologia”, diu Anna Veiga, directora del centre de recerca i desenvolupament del Servei de Reproducció Assistida de l’Institut Dexeus. Això també genera un debat social. “Des del punt de vista tècnic, les possibilitats de solució hi són. Si s’han d’utilitzar o no, això ja és una altra discussió”, afegeix.

Creix la vitrificació d’òvuls

Els especialistes coincideixen que l’edat biològicament òptima de la dona per tenir fills és entre els 20 i els 30 anys, però la realitat social, econòmica i laboral obliga a endarrerir la maternitat. És per això que dues de les tècniques que més estan augmentant són la vitrificació d’òvuls -congelar-los en una edat en què encara són òptims per utilitzar-los més endavant o per preservar la fertilitat de dones que s’han de sotmetre a tractaments mèdics que poden comprometre-la- i la donació d’òvuls, ja que es calcula que una de cada cinc dones necessitarà els òvuls d’una donant més jove per ser mare. La donació s’ha incrementat un 144% entre el 2002 i el 2010, segons dades de la Societat Espanyola de Fertilitat, i no només perquè creix la demanda -gairebé la meitat dels tractaments de fertilitat requereixen donació ovocitària, segons dades de l’Estadística de Reproducció Humana Assistida a Catalunya -, sinó també a causa de la crisi econòmica, ja que es compensa amb uns mil euros per donació. A diferència d’altres països on hi ha llargues llistes d’espera, a Catalunya es cobreix la demanda i, de fet, moltes parelles estrangeres vénen a fer el tractament aquí.

No obstant, encara no hi ha cap registre de donants a l’Estat, tot i que el ministeri de Sanitat va anunciar fa temps la seva intenció de crear-lo. “És una vergonya i un autèntic desastre quan tots els països d’Europa en tenen”, indica Veiga. La llei de reproducció assistida diu que una dona només pot fer un màxim de sis donacions i les clíniques s’han de refiar de la paraula de la donant. “Obliga els centres a fer aquesta tasca però no dóna eines per poder-ho fer”, lamenta Montserrat Boada, embriòloga de l’Institut Universitari Dexeus de Barcelona i presidenta de l’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció (Asebir). “És evident que quan t’arriba una pacient no trucaràs a tots els centres d’Espanya per comprovar que no n’hagi donat abans”, afegeix. A més, argumenta que la inexistència d’un registre de donants suposa un “malbaratament de recursos i de temps”. Una base de dades comuna no només minimitzaria els riscos de consangunitat -tot i que els especialistes treuen ferro a aquesta qüestió- sinó que es podria compartir informació i es deixarien de repetir proves. “Potser en algun centre es descarta una donant per algun problema i després amaga aquesta informació a un altre i posa en risc la descendència”, alerta Boada.

De bracet de la llei de l’avortament

Aquestes dues professionals de la reproducció assistida es posicionen en contra de la reforma de la llei de l’avortament i temen que, amb la llei, també desapareguin les tècniques de diagnòstic prenatal. “Quin sentit tindran, si després serà molt difícil interrompre aquella gestació?”, es pregunta Veiga. També temen que el govern del PP ho aprofiti per restringir les tècniques de reproducció assistida. “Les lleis de l’avortament i de reproducció assistida han seguit camins paral·lels, i la por que tenim és que anem enrere”, alerten.