L'anglesa que es va despertar 'xinesa': preguntes sense resposta

BarcelonaEl 6 de març del 2010, Sarah Colwill, una anglesa de Plymouth, va patir una crisi de migranya especialment intensa. Tan intensa, que va decidir trucar una ambulància. A l'hospital va quedar ingressada en observació. L'endemà, quan es va despertar, ja no parlava anglès amb l'accent característic del sud-oest del país, sinó amb accent xinès. Una migranya havia canviat per sempre la seva veu, la seva pronúncia, la seva dicció? Tres anys després, Colwill ha protagonitzat un reportatge, emès aquest dimarts per la BBC, on de la mà de l'equip de televisió intenta saber què li va passar, i per què. El viatge personal a la recerca de la veritat ha estat infructuós: Colwill sap que pateix la síndrome de l'accent estranger, però no en coneix les causes ni, el que és pitjor, el que podria fer per recuperar el seu accent original.

A 'La dona que es va despertar xinesa', l'equip de la BBC acompanya Colwill quan, tres anys després d'aquell fatídic atac, intenta encara adaptar-se a la seva nova identitat: la d'una dona anglesa que, per raons desconegudes, és incapaç de parlar anglès com ho havia fet sempre. Les estructures gramaticals i sintàctiques són correctes, però ha perdut vocabulari i, el que és més peculiar, la capacitat de col·locar la llengua en els llocs de la boca que fan que vocals i consonants s'emetin amb un so determinat, el corresponent a l'anglès del sud-oest. Quan es va despertar al llit de l'hospital tenia la meitat del cos paralitzat. Però això no era tot: el seu accent era el d'una dona que, tot i parlar anglès correctament, tenia trets xinesos. Al cap d'una setmana, sense saber per què, el seu accent va derivar cap al d'un parlant de l'Europa de l'Est. Amb el temps es va recuperar de la paràlisi, però el seu anglès nadiu va desaparèixer per sempre.

"D'on és vostè?"

Colwill comença el documental plorant: "Ha estat horrible haver de passar per això". Quan va a la perruqueria, el perruquer li pregunta d'on és, i quan és que va emigrar a Anglaterra. Si va a un restaurant xinès, els cambrers creuen que se'n burla. Tot un xoc per a una dona que no ha sortit mai del país. La dona, que ara té 38 anys, ha pres la determinació de saber per què una migranya li ha deixat un accent que no és el seu. Però la seva recerca no troba respostes. En els historials dels hospitals europeus només hi ha 62 casos coneguts de la síndrome de l'accent estranger, 150 arreu del món. Són una minoria molt petita, tant que ni la recerca mèdica ni la indústria farmacèutica li ha parat mai atenció. Si li passa a vostè, el seu metge probablement farà una recerca a internet que li permetrà diagnosticar la malaltia. És un pas endavant, ja que durant anys ni tan sols el diagnòstic era correcte. Però que hi hagi un diagnòstic no vol dir que es coneguin els mecanismes que provoquen la síndrome ni, encara menys, que hi hagi una cura.

Sense resposta

Aquesta falta de dades desespera les poques persones que pateixen la malaltia. El documental de la BBC entrevista un dels experts mundials en la matèria, el professor Nick Meller. Meller, però, no aconsegueix donar a Colwill les respostes que ella necessita. Tot el que pot fer és dir-li que entén la seva frustració: "Els pacients es desesperen perquè quan hi ha una malaltia necessitem saber per què m'ha passat això a mi, i en el cas de la síndrome no tenim resposta". Tot el que saben els metges és que, en la immensa majoria de casos, la síndrome es manifesta després d'un atac de migranya. Res més. Hi ha consens que és una malaltia neurològica. Una malaltia que els metges no poden ni explicar ni curar.

L'anglesa amb accent francès

La migranya és, certament, el que uneix Sarah Colwill i Kay Russell, una dona de 52 anys que també pateix la síndrome. Les dues es troben per prendre un te en una cita molt emotiva. "Creus que ets l'única persona del món que pateix aquesta malaltia", diu Russell en el documental, "de forma que ha estat un moment molt especial descobrir que hi ha algú més". En el cas de Russell, una crisi aguda de migranya va fer que el seu anglès deixés de semblar anglès; des d'aleshores, el parla amb accent francès. Inexplicablement, perquè no en sap, de francès, el mateix que passa amb Colwill, que no té coneixements de xinès.

La teràpia no funciona

Després d'intentar sense èxit que la medicina doni una resposta a la seva malaltia, Colwill descobreix que no hi ha solució mèdica a la síndrome. Ni tan sols pot deixar de patir migranyes. Tot el que li queda per fer és anar a veure un logopeda. El documental acompanya Colwill a la teràpia que segueix durant mesos. Allà, amb el logopeda, ressegueix el ric i complex sistema vocàlic de la llengua anglesa. Acabada la teràpia, Colwill accepta resignada que ja no pot pronunciar el seu propi idioma. Després de tota mena de visites a metges, proves mèdiques i llargues sessions amb el logopeda només aconsegueix pronunciar, amb anglès estàndard, unes poques paraules, com 'chips' (patates) i 'grandfather' (avi). La teràpia només li ha servit per acceptar el seu nou accent, la seva nova veu.

Acceptar la nova identitat

Aquesta paraula, 'acceptació', és clau per un cas que posa de manifest que les víctimes de la síndrome no s'enfronten només a un problema neurològic, sinó sobretot psicològic. La nostra veu, el nostre accent, la manera com pronunciem una 'essa' o una 'erra' forma part de la nostra personalitat i, per tant, de la nostra identitat. Des que pateix la síndrome el seu matrimoni travessa moments difícils; el seu marit ha hagut d'admetre que la Sarah que va conèixer va desaparèixer. Un moment especialment emotiu és quan la Sarah aconsegueix que la seva companyia d'assegurances li enviï una gravació amb converses telefòniques que Colwill havia fet parlant amb agents de l'empresa. Ho fa per tornar a escoltar, de nou, la seva veu, el seu accent.

La pressió és enorme: "No saps qui ets tu mateixa, és com si estiguessis atrapada dins teu", es lamenta Colwill, que al final del documental afirma haver acceptat el seu nou jo. Diu que no renuncia a trobar una cura a la seva malaltia i una resposta a les seves preguntes. Però, de moment, ha deixat de plorar i s'ha adaptat a la seva nova identitat. La de la dona anglesa que parla amb accent estranger.