“El dolor més gran dels veïns és que ningú hagi pagat pel que va passar”

Per reivindicar la memòria històrica dels que estan vius i per proximitat familiar, la periodista Laura de Andrés va decidir que era necessari deixar plasmat en un llibre tot el que van patir ara fa 25 anys els veïns del Turó de la Peira. A través de Vides apuntalades: 25 anys d’aluminosi al Turó de la Peira, De Andrés retrata les conseqüències del desarrollismo en un barri de classe treballadora, que va haver de viure durant anys amb la incertesa de saber si casa seva s’ensorraria en qualsevol moment. Amb la incertesa de viure amb la casa (i la vida) apuntalada.

Quins efectes va tenir el desarrollismo

El desarrollismo va afectar Espanya i Catalunya, però el Turó de la Peira és un cas paradigmàtic. És un barri que es fa en vuit anys i en una època en què no hi havia material. La gent deia que el ciment aluminós era més barat. Això no és veritat, era més car. Però en 24 hores ja s’enduria. Això va permetre construir molt més ràpid i va ser una espècie de panacea.

¿Com recorden els veïns aquell episodi? Volen parlar-ne?

Hi ha de tot. Molta gent no en vol parlar perquè hi ha molt dolor al darrere. Hi ha persones que han tingut malsons durant anys i anys. I pensen que si ara ho tornen a rememorar tornaran a dormir intranquil·les. En canvi, n’hi ha hagut d’altres que els ha servit per esplaiar-se i treure-ho de dins.

Van haver de viure durant un temps pensant que en qualsevol moment casa seva es podia ensorrar.

Sí. Convivien amb la sensació constant de “no sé si el meu pis s’ensorrarà”. Els experts els deien que no celebressin les festes de Nadal a casa o que els nens no saltessin a corda perquè la casa es podria ensorrar. Tot això els feia viure intranquils i fins i tot obsessionats. Cal recordar que la majoria era gent humil que havia emigrat-fins i tot molts havien viscut prèviament en barraques- i quan havien aconseguit construir-se la seva llar tot se’n tornava a anar en orris.

I ningú va pagar per tot això.

Exacte. Judicialment no s’ha pagat. És una patata calenta. El govern no havia prohibit mai l’ús d’aquest ciment. Mentre que a França ja estava prohibit des del 1943, aquí quan més s’utilitza és a la dècada dels 50-60. Consegüentment, en tractar-se d’un material legal en aquell moment, Ciment Molins en surt indemne. Totes les administracions es carreguen les culpes les unes a les altres. Per tant, les responsabilitats legals es van a buscar en un buit legal que és una dictadura. I això va fer que ningú pagués legalment pel que va passar.

¿I com han viscut els veïns sabent que ningú ha pagat mai per tot allò?

És el dolor més gran que tenen. Que ningú hagi pagat pel que va passar. Han vist com el constructor Román Sanahuja ha mort al llit sense haver assumit cap responsabilitat. De fet, el gran beneficiat va acabar sent ell. La sentència dictamina que no té cap responsabilitat i que, a més a més, com que és propietari d’una bona part dels pisos, haurà de ser indemnitzat. Ell es creia un benefactor social i no entenia per què el duien a judici.

Quina és la lliçó que podem treure de tot el que va passar?

Que no s’ha d’esperar cent anys per poder parlar d’un tema. Que hem de fer la memòria històrica amb la gent viva. Les coses s’han d’explicar quan la gent te les pot explicar, i cal fer-ho amb rigor, però cal parlar-ne.

¿Com ha evolucionat el barri en aquests 25 anys?

El barri d’avui té molt poc a veure amb el de llavors. Manté l’essència lluitadora, però la resta ha canviat molt. El que sí que ha persistit és el llast de l’aluminosi. La gent no sap exactament on és. Volen girar full perquè tenen molts reptes i molts problemes actuals que han d’afrontar. I el Turó de la Peira -com tot el districte de Nou Barris- queda al marge de tot.