“Quan un home té dolor se l’envia a urgències. A una dona se li diu que és ansietat”

L’oncòloga Cristiana Sessa, especialitzada en càncers d’ovari, ha reduït la seva activitat clínica i ha primat el seu rol de mentora per ajudar joves oncòlogues en les seves carreres, un suport que ella va tenir i que ara vol traslladar a les següents generacions. Va ser premiada per aquesta feina a l’últim congrés de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO) que es va fer a Barcelona.

Per què és important la figura de la mentora?

Quan estàs estudiant i penses en com vols que sigui la teva carrera professional, és molt útil tenir persones que t’inspirin. Almenys a la meva època els models eren els d’homes molt tradicionals. En els estudis de medicina hi ha molta competència perquè els llocs de feina són limitats i saps que, com a dona, no estàs en una situació privilegiada. Si vols formar una família hi ha qui creu que ja no podràs ser cirurgiana o treballar a temps complet. I és important tenir mentores que van fer aquest camí abans i que et poden guiar.

Qui la va inspirar a vostè?

Una d’elles va ser l’anglesa Eve Wiltshaw, que fa 40 anys va ser pionera en l’ús de carboplatina per tractar el càncer d’ovari. Em va agradar com conduïa el grup d’investigació i com es guanyava el respecte de tothom. I vaig aprendre que per arribar a ser líder, a part de ser molt competent, has de saber conduir el grup.

¿Homes i dones lideren de manera diferent?

Quan optes a un lloc de feina, els que generalment fan la selecció són homes, i es creu que ells tenen més perfil de líders, però no és cert. El problema és que les dones moltes vegades no tenen prou confiança en elles mateixes i pensen: “Jo això no ho podré fer”. Però la confiança és una cosa que s’ha de construir i treballar, així com la capacitat de parlar en públic o de defensar les teves posicions. A l’ESMO vam fer una enquesta per veure quins eren els problemes dels metges joves en l’inici de la carrera i vam trobar que la principal diferència entre homes i dones estava en la falta de confiança, que era superior en el cas d’elles. I és perquè a les dones els falten models. Per això és important la mentora.

¿Hi ha barreres socials que impedeixen a les dones arribar a llocs de responsabilitat?

És important decidir i triar què vols fer perquè no es pot fer tot. Si ho vols fer tot, al final del dia et sentiràs frustrada. És important establir prioritats i després treballar amb família i companys perquè és un problema comú. Hi ha posicions mèdiques en què tradicionalment està establert que una dona no les pot ocupar perquè hi has d’estar disponible sempre, però no és cert. El cap de departament pot decidir que aquell lloc de feina pot ser compartit entre dues dones i repartir-se els torns.

Perquè la ciència espera? És a dir, pots fer una pausa i després tornar?

El problema és que hi ha moltes situacions, a l’inici de la carrera, en què no et pots endarrerir gaire perquè has d’estar al dia. Però avui, amb totes les possibilitats de comunicació que hi ha, es poden fer coses per no desconnectar-te. L’aspecte més important és que tinguis confiança que ho pots fer.

¿Hi ha prou dones oncòlogues en llocs de direcció?

Les dones estan infrarepresentades, ocupen un 20% o 25% dels llocs de lideratge en les societats científiques i en càrrecs de direcció. Però estem veient que als congressos està augmentant el nombre de dones oradores i això està directament relacionat amb qui són els responsables científics del congrés. Si hi ha dones a la direcció, hi paren atenció.

Els homes trien homes?

Un exemple del dia que em van donar el premi: totes les persones dalt de l’escenari, excepte jo, eren homes. I tot i que era important ja el fet de ser-hi, hi va haver homes entre el públic que es van quedar a escoltar els discursos dels dos primers homes i quan va arribar el meu torn se’n van anar, com si el meu fos un premi menor.

Vostè ha dedicat la seva carrera a tumors que afecten les dones. ¿S’investiguen prou les malalties que afecten les dones?

Moltes de les dones amb càncer d’ovari, quan els comunico el diagnòstic, em diuen que feia temps que li havien dit al seu metge que tenien mal de panxa però que els deien que eren nervis o còlon irritable. I aquestes dones estaven indignades perquè no se’ls havia prestat prou atenció: “Jo ho vaig dir però no em van fer cas i ara és massa tard”. Molts cops es presta més atenció als homes perquè, quan un home diu que té dolor, immediatament se l’envia a urgències. I a la dona, quan té una molèstia, se li diu que és ansietat. Els símptomes d’algunes malalties són diferents i la toxicitat dels tractaments també. I també hi ha diferències lligades a l’estil de vida. I només ara es comencen a conèixer. No n’hi ha prou amb utilitzar 100 homes i 100 dones en un assaig clínic si no s’aprofundeix en les diferències en els resultats.

Què diria a les noves generacions?

Que en ciència és important tenir veus diferents d’homes i dones i també de representants de països en desenvolupament, perquè com més visions diferents tinguem més possibilitats hi haurà d’obtenir més bons resultats.