Dolo Beltrán: “Has de reinventar-te, però sent conscient de qui ets”

BarcelonaTancada l’etapa amb el grup Pastora, Dolo Beltrán (Barcelona, 1974) es presenta com a Dolo amb el disc Copilotos (Sony, 2017). El canvi no és només nominal. Ara mana l’electrònica, “amb tornada i melodia”.

Amb quin ànim afrontes aquesta nova etapa?

Amb molta il·lusió. És una cosa que ja feia molt de temps que volia fer, i quan per fi la fas tens una sensació de poderío.

Has estat fent bastant teatre. Imagino que la gestació del disc ha anat en paral·lel a la feina teatral.

Sí. Vaig fer una primera tancada de sis mesos jo sola per parir les cançons, unes trenta. Després va venir la recerca de la discogràfica i del productor, el Sergio Fernández. I quan ja ho tenia tot lligat em vaig quedar embarassada i aleshores ho vaig endarrerir tot un any.

¿Tenies clar un canvi estètic perquè el Caïm volia tirar Pastora cap a un so més orgànic i tu en canvi volies una estètica més electrònica?

Sempre m’ha agradat més l’electrònica. El que passa és que jo entenc que ell és guitarrista, i que cada cop volia gaudir més de l’instrument. De fet, ell va arribar un moment que volia fer un disc sol, de cantautor, i jo tenia ganes de tornar més a l’essència de l’electrònica. Sí que és veritat que és una electrònica melòdica, per entendre’ns, perquè la veu fa un dibuix melòdic i l’electrònica que m’agrada molt a mi és la de Gui Boratto, d’aquests productors que la fan molt ballable.

En el disc hi ha cançons com Andar a tientas que tenen aquest to d’electrònica melòdica típic de Fangoria.

Sí, perquè a Espanya un altre grup que fa això és Fangoria. La matemàtica és la mateixa: electrònica amb una tornada i una melodia.

I com ho fas en directe?

Jo disparo les bases preparades pel Sergio i porto el Jordi Busquets a la guitarra, el Narcís Corominas als teclats i el Xevi Camp a la bateria.

I el keytar, aquest instrument mig teclat, mig guitarra que toques en el disc, no el fas servir?

Me l’he venut. Vaig acabar el disc, vaig veure que ja havia fet un disc a partir d’aquest aparell i a més m’havia de mudar de casa per anar a un lloc més petit. Va ser com... bé, comencem a treure coses que no fem servir. I com que tinc un controlador molt gran que pot imitar els sons del keytar... perquè, total, amb un ordinador avui dia pots fer de tot: vaig pensar que el keytar ja havia fet la seva funció.

Era l’instrument fetitxe del disc i te l’has tret de sobre.

I me’l van treure de les mans perquè ja no els fabriquen, que això és una cosa que no sabia quan el vaig posar a la venda. Me l’ha comprat una empresa que es dedica a fer gires. Per exemple, Ricky Martin sempre que ve a Barcelona demana un keytar.

Quin sentiment diries que predomina en les cançons del disc?

L’eslògan del disc és “ballar la vida”. Aquest és el sentiment. Es tracta de posar ritme a les coses que passen. Em dedico a la música una mica per això, per posar poesia a la meva existència, perquè si no em semblava tot una mica avorrit.

Et preocupa el pas del temps?

Sí que em preocupa. En un manual d’aquests per deixar de fumar vaig llegir una frase que deia: “No hi ha res pitjor que la melancolia”. Jo no suporto la melancolia, però sí que és veritat que de sobte he sigut mare a partir dels 40, i quan vaig fer els 40 em va agafar una sensació de “què ha passat?”, perquè Pastora ja no existia. Trobava que havien passat els anys i no sabia on era. En aquest disc parlo una mica d’això, per exemple a Fiesta a los 40 i Noches inmensas. Encara queden moltes nits per sortir.

És això que cantes a Copilotos, que no hi ha déu que ens canviï?

En fer els 40, i tal com estava el món de la música, vaig veure que m’havia de reinventar. Sí, m’he de reinventar, d’acord, però ja tinc 42 anys. A què em dedico? En aquests anys el teatre m’ha servit per donar-me temps per saber què volia fer en el món de la música. I sí, has de reinventar-te, però sent conscient de qui ets.

Ets sents menys tu al teatre?

Evidentment, al teatre soc menys jo perquè sempre faig un personatge. El que m’agrada de fer teatre és que no decideixo, que és una cosa que no passa a la música. Si fes un concert cada dia durant tres mesos com quan faig teatre, seria esgotador. En el teatre tot és més tranquil, i de sobte em sento com una persona que té una feina de cada dia, que agafa el tren per anar a treballar i que quan acaba torna a casa. És a dir, una vida més endreçada.

Què expliques a Una nit en blanc?

És una cançó que vaig fer en dues hores quan estava embarassadíssima de vuit mesos i mig. Té un punt molt trist, que és aprendre a perdre, i a entendre que tot el que t’havies plantejat a la vida de cop canvia.

És la cançó més diferent de la resta.

Volia fer una cançó en català, i que el final del disc fos molt despullat. Quan vaig anar a l’estudi, va sortir a la primera presa. També és cert que quan estàs de vuit mesos i mig no estàs per a gaires hòsties.