La doble moral d’Europa amb els transgènics: importar sí, conrear no

BarcelonaEls transgènics tenen mala fama a Europa i canviar aquesta connotació pejorativa sembla impossible. Per aquesta raó, les empreses no estan interessades a conrear-los i limiten les seves peticions a poder importar-los un cop produïts en altres països. “El resultat és que a Europa només hi ha autoritzat un transgènic per al cultiu, però 69 per a importació”, resumeix el científic del Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG) Josep Casacuberta.

Casacuberta és des del 2005 un dels col·laboradors del panel de transgènics de l’European Food Safety Authority (EFSA), l’organisme format per una vintena de científics de tot Europa que s’encarrega de validar la seguretat d’aquests productes a tota la UE. Tot i que deixa clar que parla com a expert i no en nom de l’EFSA, assegura que els criteris del centre regulador són estrictament científics, fruit d’uns processos d’investigació que poden prolongar-se més de deu anys i obliguen a fer multitud d’anàlisis. També es miren possibles al·lèrgies, un requisit que no segueixen altres aliments, afegeix. Sobre aquesta base s’han validat soges, panissos, cotons i flors, mentre que una desena de productes no s’han aprovat perquè no hi havia dades prou concloents.

Consumir o conrear

Demanar autorització per al consum -humà o animal- no és el mateix que per importar. “No tenen una bona acollida” entre la població i les empreses ho saben, explica Casacuberta. Així, des del 1998 només s’ha aprovat un cultiu: el panís MON 810, que incorpora el gen d’un bacteri que el fa resistent contra la plaga de barrinador. També va aprovar-se una patata per a ús industrial, però la companyia va retirar la petició després de veure que el producte no tindria acollida.

El que potser no saben els consumidors és que, si no fos pels transgènics, el bestiar europeu segurament moriria de gana. El MON 810 plantat a Europa té aquesta finalitat però ni de bon tros és suficient per alimentar tant de bestiar. “A la gent li preocupa molt més el que es conrea, perquè no veu el que s’importa. És una mica esquizofrènic”, diu Casacuberta. Des de la crisi de les vaques boges, els pinsos per al bestiar han d’incorporar estrictament proteïna vegetal, i això només es pot fer gràcies a la soja i el blat de moro d’altres països. Així doncs, les grans extensions del Canadà, els EUA, l’Argentina o el Brasil que satisfan la demanda mundial són transgèniques, i abstreure’s d’això és impossible.

Espanya concentra fins al 92% de les 143.000 hectàrees de panís MON 810 que es van conrear a Europa el 2014 -només el 0,1% dels 181,5 milions d’hectàrees modificades genèticament que hi ha al món-. Sònia Gómez, tècnica del servei d’ordenació agrícola del departament d’Agricultura, precisa que a Catalunya la meitat del blat de moro que es planta és d’aquesta varietat, una proporció fins i tot superior que la del conjunt d’Espanya i que es manté estable des del 2009. Però les diferències a l’hora d’abordar els transgènics no només són notables dins dels Vint-i-vuit, són encara més grans entre Europa i els EUA.

Model diferent

A Europa la definició de transgènic té implicacions legals i es fa segons la tècnica utilitzada, mentre que als EUA només s’analitza el producte final. El sistema de validació, però, no és l’únic que canvia. Al Vell Continent tots els productes amb més d’un 0,9% de presència de transgènics ho han de fer constar a l’etiquetatge, mentre que als EUA això no cal.

L’organisme regulador dels EUA va aprovar al novembre el salmó de l’empresa AquaBounty, que gràcies a un gen del peix anguila aconsegueix créixer en la meitat de temps. Tot i que s’han demanat mesures extremes de seguretat perquè aquest peix visqui confinat, sense barrejar-se amb altres espècies, està per veure quan arribarà als supermercats, davant dels detractors que l’han batejat com a Frankenfish i la negativa d’algunes distribuïdores a comercialitzar-lo.

Els transgènics s’obren pas de mica en mica a tot el món, i sembla que han arribat per quedar-se i guanyar cada cop més pes en l’alimentació humana. Els encreuaments entre espècies vegetals es practiquen des del neolític per guanyar competitivitat, explica Casacuberta, però les tècniques actuals són més fines i dirigides, i ja no cal fer multitud de provatures a cegues. “La transgènesi és una eina molt potent i seria suïcida no utilitzar-la”, i encara més en un escenari de canvi climàtic, en què les varietats resistents seran cada cop més valuoses. Al cap i a la fi, les llavors híbrides, que són vàlides per a una única temporada, són la base de l’agricultura des dels anys 50.

Gómez afegeix que, després de més d’una dècada de conrear el MON 810, no s’ha apreciat cap efecte nociu sobre el medi ambient o la salut, tot i que sí que accepta que la “convivència” amb altres conreus pot ser problemàtica perquè el panís en floració pot creuar-se amb altres panissos i provocar, per exemple, que una modalitat ecològica deixi de ser-ho. “S’hauria de diferenciar entre els impactes negatius de l’agricultura i la seguretat dels transgènics perquè sobre això no hi ha cap dubte”, diu Casacuberta. En un moment en què la seguretat alimentària sembla compromesa, el científic creu que caldria revisar algun requeriment sobre el conreu a Europa i fer que plantar-los no fos tan restrictiu. “És difícil tenir una discussió tranquil·la sobre un tema com aquest”, lamenta.

Salmons als EUA, mosquits al Brasil i mosques a Tarragona

Els principals esforços s’han concentrat en l’agricultura, però els organismes modificats genèticament ja van més enllà de les plantes. Deixant de banda el salmó aprovat als EUA -encara calen un parell d’anys perquè arribi als supermercats-, hi ha altres animals modificats genèticament en altres països. La britànica Oxitec gestiona des del 2014 una fàbrica al Brasil de mosquits modificats perquè la seva descendència mori. D’aquesta manera confien a poder eradicar l’ Aedes aegypti i les malalties associades a aquest insecte, com per exemple el dengue. L’empresa també ha intentat dues vegades, sense èxit, alliberar mosques a Tarragona amb la mateixa modificació genètica per combatre la plaga de l’olivera. L’últim cop va ser l’estiu passat, però el departament d’Agricultura va rebutjar la petició perquè considera que no estava prou garantit que els insectes quedessin confinats.