Les divuit plaques de Pepe Rubianes a la Barceloneta

BarcelonaUna, dues, tres, quatre… divuit. Les compto i són divuit les plaques blanques amb el gravat "Carrer de Pepe Rubianes". Arribo aviat i passejo. "¡La Barceloneta es un pueblo!", m'ho diu la Leo, així, cridant, amb el seu fraseig andalús i el coneixement de qui se sap el barri com si l'hagués parit. Em vaig espantar quan vaig llegir que estava pensant a jubilar-se, però m'ho desmenteix. Al bar Leo del carrer Sant Carles li queda corda per continuar reivindicant la personalitat d'un barri metamòrfic que un diumenge al matí assisteix a un canvi de fesomia notable: el carrer de l'Almirall Cervera, la seva artèria principal, es converteix en el carrer Rubianes.

"Anava molt al Salamanca", em diu la Leo. Allà, al mític restaurant del carrer que avui ens ocupa, són feliços: "Aquesta nit ho celebraré prenent-me tres 'pelotazos'", exclama un dels cambrers. La Rosa viu tres porteries més enllà, la Remedios i el seu marit al davant i la Karmele al mateix replà. Estan contentes perquè prefereixen el nom d'un artista al d'un militar. Al costat, a les botigues de mòbils i al basar, celebren l'animació del dia, però no en tenen una opinió gaire formada. En canvi, al supermercat que fa cantonada estan encantats amb el canvi. Els agrada la gresca: fa quatre estius van haver de fer fora uns italians en pilotes. "No crec que la gent gran del barri ens acostumem gaire a dir-ne d'una altra manera", m'explica el Fermín, mentre ja sento la Brigitta Lamoure que està animant l'ambient a l'escenari que han instal·lat on s'acaba el carrer i comença la platja.

"És emocionant veure les plaques ja posades", em diu l'Albert Om, que no ha volgut perdre's la festa. També m'explica que Rubianes anava molt al Rías de Vigo i que estimava molt el barri. Vivia a l'edifici d'Almirall Cervera amb Joan de Borbó. "¿Li agradaria això de fer cantonada amb un Borbó?", es pregunta la Brigitta en veu alta. N'hi ha per fer-ne uns quants acudits dels seus, és cert, com més irreverents millor. Apareix Toni Albà i imita el rei emèrit. A primera fila hi ha els polítics –Colau, Pisarello, Trias, Bosch–, i també Juanjo Pugcorbé, que ara és polític però que sempre serà actor. I van arribant els amics: Manel Fuentes, Andreu Buenafuente, Joan Lluís Bozzo, Joan Gràcia, José Corbacho, Francesc Orella, Rosana Torres, el pare Manel, Pep Cruz i Lucila Aguilera, que va ser dona de Rubianes i també de Carles Flavià, amics de l'ànima. "Ara som vídues de tots dos!", exclama Fuentes imitant la veu enrogallada del gran Flavià.

Parla Carmen Rubianes, la germana temperamental i arrauxada, que s'enrecorda d'altres amics que avui no hi són i del caràcter "galaicocatalà" del seu germà, com a ell sempre li agradava definir-se. Buenafuente recita els deu manaments de "la llei de Rubianes", però el que més ens queda gravat és el que ell mateix volia que fos el seu epitafi: "¡Iros todos a tomar por el culo!" L'actriu Cristina Dilla, companya de tants escenaris i aventures: "La vida del Pepe era com un tren en marxa, i ara aquest tren té una parada a la Barceloneta". Èric Vinaixa li dedica la cançó 'Moltes gràcies', que va escriure per rememorar persones que han marxat massa aviat: "Si sabessis com m'agrada recordar-te, tornaries a la terra per quedar-te".

El pare Manel està emocionat: "La seva humanitat, generositat i sentit de la vida m'han fet més valent del que soc". A Ada Colau segur que pocs l'han sentit tan eloqüent i deixada anar com avui. Lamenta que Cifuentes no es decidís a fer-se cantant com Alaska per cantar allò d'"A quién le importa lo que ya haga…" i té ben clar l'esperit del canvi de nom del carrer: "És una bona notícia treure el nom d'un fatxa i donar-lo al Pepe". Joan Manuel Serrat entona, amb els acords del piano del Kitflus, el seu 'Seria fantàstic': "Seria fantàstic que res no fos urgent, que no perdessin sempre els mateixos i que guanyés el millor". Ha quedat un dia per estar content: les divuit plaques del carrer Pepe Rubianes llueixen sota el sol espaterrant. I davant del mar.