La distància, també en el dol

BarcelonaDistància, això és el que ens han demanat. Distància entre nosaltres i per a nosaltres. Per no contagiar-nos i no contagiar els del nostre voltant. Però la màxima que ens imposen i ens autoimposem en la croada per frenar el coronavirus em sembla poc compatible amb el dol. Són tres quarts d'una del migdia del diumenge 15 de març, poques hores després que el govern espanyol hagi anunciat l'estat d'alarma. Pel carrer hi ha poca gent. El lema "Jo em quedo a casa" ha fet forat, però jo surto al carrer per anar a un funeral.

La cerimònia és a dos quarts de dues, però vaig amb temps cap al tanatori per si em trobo alguna restricció, per si em paren els Mossos i em pregunten on vaig. Res de res. Amb moto i sense trànsit em planto a Sancho de Ávila a la una, vint minuts abans de l'hora que he quedat amb el meu acompanyant. M'espero a la cantonada entre els carrers Zamora i Almogàvers i veig entrar i sortir gent de l'edifici. Uns quants amb mascaretes, però no tots. La majoria respectant els espais entre ells, però no tots. Un grup arriba plorant entre abraçades i petons. "Compte, que entre vosaltres hi ha gent gran!", penso de manera automàtica, i amb la mateixa rapidesa m'avergonyeixo del pensament. Se'ls ha mort algú, que facin el que vulguin i ni cas de les precaucions. O no, ja no ho sé. Em plantejo com ens relacionarem nosaltres un cop siguem dins. El meu acompanyant (i, per tant, la resposta) no trigarà a arribar. Amb ell hi ha confiança, així que evitem el contacte sense haver de donar-nos explicacions, però ja no sabem què passarà amb la resta, a qui fa temps que no veiem.

Al tanatori no veig treballadors amb mascareta, ni localitzo a simple vista gel desinfectant. Em sorprèn. Quan arribem a la sala de vetlla prenc la iniciativa. "Hola. Bé, no sé si ens hem de donar la mà o...", deixo anar mentre travesso la porta. Gairebé no acabo la frase perquè veig que tres de les sis persones que ja hi són van amb mascareta i que la majoria mantenen la distància entre elles. "Sí, sí", em responen. Als funerals sempre passa allò que no saps què dir quan et trobes amb familiars, parents, amics o coneguts que no veus mai. Amb el coronavirus campant pel país això no passa, i la conversa flueix com si res. Dos dels presents treballen en el món de la sanitat i aquests dies són a primera línia, i això encara ho facilita més.

Com que hem arribat amb el temps just, però, l'espera tampoc s'allarga gaire i de seguida ens guien cap a la sala on es farà el funeral. És enorme, i està plena fins al final de llargs bancs de color blanc. Nosaltres som un grup reduït i penso que podrien tenir sales més petites per a aquestes ocasions, però el context em rebat un cop més. No sé si ho han demanat els responsables del tanatori o és una reacció espontània, perquè entro l'últim, però som vuit persones i acabem ocupant cinc bancs. Distància de més d'un metre entre nosaltres. La cerimònia és cristiana i em fixo en el capellà, que en cap moment s'acosta als assistents. No sé si és prudència o que normalment ja es fa així, però un detall a la seva vestimenta delata l'excepcionalitat del moment. Uns guants de làtex liles arrodoneixen els complements que porta en senyal de dol. Em quedo mirant-los una bona estona mentre parla del més enllà. La dona que ha mort hi creia, en tot això. I recordo que sempre portava una creu daurada penjant del coll que, quan era petit i pujava a la seva falda, li posava a la boca i esperava que l'escopís. Ella es feia l'enfadada i llavors jo esclafia a riure. I somric, per nostàlgia i perquè penso que en dies de màximes precaucions per una pandèmia mundial això seria inconcebible. Per la distància, la que ens imposen i la que ens autoimposem, per responsabilitat. Acaba el funeral i ens acomiadem tal com ens hem saludat, sense tocar-nos. La distància, també en el dol. Almenys en el nostre cas.