Discapacitats a les festes majors, ciutadans de segona
Haver de pagar una entrada VIP per a un concert o no veure l'escenari són situacions que denuncien famílies amb fills amb discapacitat
BarcelonaUn programa de festa major no és complet si, a banda dels horaris de les activitats i els concerts, no deixa clar si s'ha tingut en compte les necessitats específiques de les persones amb discapacitat. De fet, la diversió, la festa, es pot convertir en molts casos en una cursa d'obstacles per a aquest col·lectiu, malgrat que la majoria dels promotors privats i ajuntaments segueixen la normativa de reservar places o zones específiques. Més enllà de si hi ha una rampa per salvar una barrera arquitectònica o els espais estan o no adaptats, sortir de festa suposa sovint una preparació prèvia que impedeix “improvisar”, un aquí i ara, perquè cal mirar i revisar la lletra petita dels actes. Se senten públic de segona classe.
A Isabel Cano li va costar "moltíssim" esbrinar si el concert que Aitana farà el pròxim 13 d'octubre al Palau Sant Jordi tindrà un lloc segur per a la seva filla Aitana, de 17 anys, amb una discapacitat del 81%, física i intel·lectual, a causa d'una mutació del gen 16. Sense altres opcions, Cano va acabar comprant dues entrades ordinàries (144 euros en total) i, amb posterioritat, després de "mil correus i trucades", l’organització del xou no li garantia que fossin aptes per a les especificitats de l’adolescent. Va ser quan una amiga li va aconsellar que provés l’espai VIP, amb plena visibilitat, però amb un preu de 355 euros per les dues entrades. "Vaig trucar a l’organització i em van dir que primer havia de comprar les noves entrades i després ja m’abonarien les altres", explica la mare, resignada a haver d'assumir els costos extres de privilegi quan és necessari.
Com la família Cano, Noemí Font també és de sortir poc de festes majors amb la seva filla de vuit anys amb mobilitat reduïda, precisament per totes les traves. Aquest estiu, però, van decidir anar a veure The Tyets a Sant Vicenç de Montalt, un concert gratuït a la platja que, sobre el paper, pintava molt bé. Font, una activista pels drets de les persones amb discapacitat, conscient de les dificultats, va demanar per les xarxes socials si s’havia previst una zona apta, i fins i tot el duo maresmenc es va interessar pel cas, davant del silenci municipal. Font admet que les poques expectatives que tenia es van complir perquè es va improvisar una àrea reservada al passeig marítim, darrere de les carpes del menjar i les paradetes, en un punt amb poca visió i encara menys audició. "No se sentia res", diu.
Després de preguntar i repreguntar, quan els quatre membres de la família van arribar-hi, personal municipal els va indicar que "només podia passar la nena i un acompanyant". Aquesta és una solució molt habitual, relata Ramon Ferrer, tècnic de Cultura de Sant Andreu de la Barca, per "poder rendibilitzar al màxim l’espai". No obstant això, per a les famílies i el col·lectiu més que una solució és un pedaç perquè priva de la diversió en grup: "Nosaltres anem en família i volem veure un concert en família", es queixa Font, que subratlla que haver d’estar en una zona reservada "no és cap privilegi".
Des de l'Ajuntament maresmenc, el seu alcalde, Javier Sandoval, accepta la crítica "constructiva" i es compromet a "millorar les zones reservades" i els accessos a la platja, alhora que afirma que la de Font va ser l'única queixa entre els milers de persones que van anar al concert. "La visibilitat era bona, però també millorable", admet.
Catorze anys de la llei
La llei 11/2009, de regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives, estableix l’accessibilitat universal i obliga els organitzadors a garantir a les persones amb discapacitat "l’accés i el gaudi dels serveis". En la majoria dels actes es compleix, amb més o menys fortuna, tot i que Font s’indigna perquè sovint "quan hi ha una zona reservada la posen a qualsevol lloc", com per complir l’expedient. Ferrer assegura que en el disseny de les festes hi ha "camí per córrer" per donar un bon servei al col·lectiu, tot i que indica es fa "el que es pot" amb els recursos i els espais de què es disposen.
Però les zones reservades, segregades com si fossin un vedat, són un element totalment obsolet, il·lustra Montse Basterretxea, mare d’un fill amb TEA (trastorn de l’espectre autista) i presidenta de l’entitat Suma Castellar, de Castellar del Vallès. Ella advoca pel "disseny universal", que no vol dir res més que transformar els espais adaptats en aptes per a tothom. "L’objectiu és que la gent es mogui com vulgui, pel que desitja i no per com és", revela aquesta activista, que apunta que l’únic requisit és fer "un canvi de context que faci que tothom sigui inclòs". Amb les actuals zones, el que pretén ser una mesura inclusiva acaba sent "excloent", subratlla, ja que deixen les persones amb necessitats especials al marge. "És per una qüestió de seguretat i perquè aquestes persones gaudeixin de l'espectacle en millors condicions", justifica Ferrer.
Recentment, Suma va organitzar un concert per aplicar i exemplificar el disseny universal, una mena de prova per demostrar la validesa d’aquest model. La fórmula és tan senzilla com dividir l’àrea del públic per colors. Just davant de l’escenari, es delimiten dues zones paral·leles: la zona de "blaus" per a gent que vol estar dreta i l'anomenada de "vermells", per a cadires (ordinàries i de rodes). Darrere una zona verda més tranquil·la, i al final de tot, tancant el perímetre del públic, una àrea "taronja" de taules per menjar i beure mentre se segueix l’actuació. La base de tot és que es pot "escollir" on s’està més còmode, encara que es tingui una discapacitat o mobilitat reduïda (gent gran, immobilització temporal d’una extremitat, etc.), cosa que, segons diu, permet també al col·lectiu poder gaudir amb la companyia triada i no imposada.