El primer dia sense mascareta, amb mascareta

BarcelonaJa no recordo quan fa, vull dir els mesos exactes. L’ARA em va encarregar una crònica, com la d’avui, per explicar com era això d’anar amb mascareta pel carrer. Se’m confonen les dates. Vaig anar, com avui, a la plaça Catalunya, amb els Catalans, i vaig observar i cronificar el que vaig veure (si em permeten la broma, seria “fer-ne una crònica”, com “seccionar” seria fer-ne una secció). Avui hi vaig, també amb els Catalans, per explicar-los com és el primer dia sense mascareta al carrer.

M’esperava una explosió, un La-la-land mediterrani, però no ha passat res d’això. Aquest matí mateix, quan he anat a comprar el pa, no me n’he recordat, que podia fer el trajecte sense morrió. Al meu poble, de camí al tren, ningú anava sense mitja cara tapada. Què m’imaginava? Un estriptís alegre a les escales que pugen cap al centre de la ciutat. Però no. Només la captaire del Zurich, amb la crossa i el potet de les almoines, el mocador negre al cap (impossible determinar-ne l’edat: trenta o seixanta?) duu la mascareta abaixada. No hi havia parat esment, però allà sota, a l’estació, al costat de les màquines de bitllets, hi ha també una màquina de mascaretes.

A la Rambla la majoria de gent duu la mascareta posada. A les cadires fixes, un borratxo no la duu, però segur que no l’ha dut, tampoc, en tots aquests mesos. Baixo en direcció a la Boqueria. Es veuen més guiris. “Were are you from?”, pregunto a quatre dones. Són de Bèlgica i no es treuen la mascareta per prudència. Ostres! Uns autòctons! “És que ens hem fixat que tothom va amb la mascareta i no volem ser els primers”, em diu una parella feliç, en Carles i la Gemma, (van agafats de la mà) que ve del barri de Sant Antoni. “Allà, tothom amb mascareta”. Em diuen el mateix un grup de dones del Paraguai. “No nos atrevemos”.

Baixo cap a baix. Al Poliorama, per alegria meva, cartells de les properes obres que s’hi representaran (n’hi ha una de les T de Teatre que, en fi, em posa molt contenta). Una de les botigues de diversitat de coses anuncia “Gelats artesanals”.

La Boqueria es veu més animada. Un vigilant et diu, sense parlar, amb signes, que t'apugis la mascareta. “Com va?”, li pregunto a la Dolors, de la fruiteria Vidal i Pons. “Millor, hi ha més turistes, però necessitem turisme d’una altra manera”, fa. “Aquests et venen amb l’euro a la mà. No sé si ho haig de dir, això”. I jo somric i contesto: “Això m’ho diu tothom”.

Torno cap al tren. Potser demà la gent s’hi atrevirà més. La gent? Jo soc la gent. I jo vaig amb mascareta. Per què? Tantes ganes que en tenia...