"Després d'intentar suïcidar-me, ara soc feliç. Per què als mitjans no apareixen històries com la meva?"

BarcelonaPepe Sotillos és una de les milers de persones que han sobreviscut a un suïcidi. Ell era jove quan ho va intentar, però ara –passada la cinquantena– ho explica amb naturalitat: "Em vaig anar esquinçant per dins però no en podia parlar amb ningú i la bola es va fer enorme. En aquell moment, en comptes de parlar-ne, que era el que m'hauria anat millor, em vaig aïllar fins que vaig arribar a una situació límit". L'OMS calcula que per cada adult que es lleva la vida n'hi una vintena que ho han provat sense èxit. "Si som tants, per què no apareixen persones com jo als mitjans?", es pregunta Sotillos, que considera que donar la veu als testimonis pot prevenir el suïcidi. "Parlar de suïcidi pot ajudar aquelles persones que hi pensen a parlar-ne, sortir de la bombolla negra i veure que es pot superar un moment així de la vida", afirma. A ell se li va obrir tot un món quan va descobrir que hi havia espais en què el suïcidi no era un tabú. "Amb ajuda vaig aconseguir parlar-ne, i ara soc feliç", assegura aquest activista de la lluita contra l'estigma de la salut mental i supervivent.

Els mitjans de comunicació, però, no estan fent els deures a l'hora de tractar casos com el de Pepe Sotillos. Segons l'Observatori 'El suïcidi als mitjans' elaborat per l'entitat Obertament i publicat aquest dimarts, només una de cada deu notícies sobre suïcidis dona veu a persones supervivents. "És important que apareguin més històries de persones que s'estan recuperant i estan agafant les regnes de la seva vida", ha afirmat Ariadna Rogero, responsable de l'informe. Si no es donen detalls del mètode o l'escenari en què es produeixen aquests episodis, l'entitat recorda que parlar-ne no genera "l'efecte contagi" tant temut fins ara entre els periodistes. Al contrari, té un efecte preventiu.

L'estudi fet públic analitza un total de 182 articles de premsa escrita de tot l'Estat triats de manera aleatòria i arriba també a una altra conclusió. I és que el contingut que més interessa als mitjans respecte al suïcidi és, amb diferència, l'explicació o especulació sobre la causa o el motiu que condueix una persona a llevar-se la vida. En aquest sentit, Rogero ha advertit que és un "perill" atribuir una mort per suïcidi a una sola causa, ja que el lector pot estar en aquella mateixa situació i identificar-s'hi, com pot ser un desnonament o un cas d'assetjament escolar, per exemple. "Pot arribar a pensar que també té raons per llevar-se la vida, per això és important oferir un context molt més ampli", ha dit i ha suggerit parlar preferiblement de "causa precipitant".

L'entitat també ha subratllat que en alguns col·lectius concrets la realitat està "més invisibilitzada o fins i tot silenciada", com és el cas del suïcidi en persones grans o la problemàtica del suïcidi a les presons.

Només per darrere dels accidents de trànsit

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que cada 40 segons una persona acaba amb la seva vida en algun punt del planeta i que, amb 800.000 casos cada any, el suïcidi ja és la causa principal de defunció no natural entre la població mundial d’entre 15 i 29 anys. La taxa s’ha quadruplicat en aquesta franja d’edat des del 1980.

A Catalunya el 2017 es van suïcidar mig miler de persones, 129 dones i 366 homes, segons el departament de Salut. Això converteix aquesta pràctica en la segona causa de mortalitat al país, només per darrere dels accidents de trànsit. A l’Estat, en canvi, el suïcidi ja sobrepassa les morts en sinistres i provoca fins a 10 defuncions cada dues hores i mitja. Pepe Sotillos encara no s'ho creu: "Quantes campanyes de prevenció dels accidents de trànsit es fan? I quantes de prevenció del suïcidi?"