I després de l’incendi què s’ha de fer?

Vinebre“Estic indignada i encesa, en el sentit més ampli de la paraula. Aquest no ha sigut un incendi perquè un femer hagi explotat. Una espurna necessita combustible i aquí el combustible ha sigut un bosc desatès i abandonat. Això és el que crema”, es queixa Roser Vernet, coordinadora de l’associació Prioritat, que impulsa la candidatura del paisatge del Priorat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. “L’incendi no ha arribat a la nostra comarca, però l’hem tingut a tocar i per això l’hem sentit tan pròxim”, explica després de participar en una tertúlia radiofònica des del centre de comandament de Vinebre.

“A nosaltres fa just un any també se’ns va encendre la gallinassa que teníem preparada per escampar a la vinya. A l’hivern no ho vam poder fer, perquè de vegades no arribes a tot, i amb la calor de l’estiu s’hi va calar foc. Per sort no feia vent i estàvem entre vinyes i a tocar del riu. Però prop del bosc ves a saber què hauria passat”, constata l’enòloga Noemí Poquet, del celler Molí de Rué de Vinebre, per remarcar que tota espurna necessita combustible. “És molt difícil que el Priorat cremi en peça, com ho ha fet el nord de la Ribera d’Ebre. Nosaltres hem aconseguit preservar un mosaic de policultiu que ens fa més resistents a l’amenaça del foc. Ara que el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei d’espais agraris, des del Priorat ens volem proposar com a comarca pilot, per experimentar en models de gestió del territori”, afegeix Vernet per comparar dos territoris veïns però amb models diferents pel que fa a la preservació dels boscos i el paisatge.

Un debat de fons

“És possible que acabin declarant zona catastròfica el nord de la Ribera d’Ebre, però això no és suficient. Això és un pedaç a curt termini. Per aquest motiu hem d’intentar que el debat que ha desencadenat aquest incendi vagi més enllà. Què estem fent amb la pagesia d’aquest país? Quin model de desenvolupament territorial volem? Cal inversió en projectes de fons, perquè sovint patim de façanisme. Al Priorat i la Ribera d’Ebre hi ha iniciatives locals en l’àmbit de la producció agrícola, el consum i la distribució que passen desapercebudes i que podrien marcar el camí”, diu Vernet amb la contundència dels qui cada dia trepitgen el territori. En tot cas, l’incendi ha posat sobre la taula la necessitat de definir sense més retards un model de desenvolupament territorial a la comarca de la Ribera d’Ebre, que està entre l’estancament i la regressió demogràfica, i això deriva, entre altres aspectes, en un problema econòmic. Així ho constatava fa uns mesos un informe de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la URV.

“Cal que la gent visqui en l’àmbit rural, perquè no tenim boscos naturals, tenim boscos humanitzats. Això vol dir que l’home i la natura formen un binomi i si aquesta relació es trenca és fàcil que un incendi com el d’aquesta setmana ho acabi arrasant tot”, comenta Rut Domènech, investigadora del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, mentre es refeia de la calor en una de les cantines improvisades que aquests dies s’han instal·lat al centre de comandament de Vinebre. “A sota del que ja s’ha cremat es veuen les petjades de la història: murs de pedra seca i antics bancals d’oliveres que demostren que el que ara són pinedes havien estat conreus fins no fa tants anys”, afegia.

En els últims cents anys, el nord de la comarca de la Ribera d’Ebre -especialment els municipis de Vinebre, Ascó, Flix i Riba-roja- ha estat a mercè d’un monocultiu industrial inusual per a una comarca d’interior, una dinàmica sustentada en l’activitat, primer, d’Ercros i les empreses hidroelèctriques i, des de l’any 1971, de la central nuclear d’Ascó. De fet, la Ribera és la comarca catalana amb el producte interior brut (PIB) per càpita més alt de Catalunya, amb més de 44.000 euros anuals per habitant, sempre tenint en compte que només la central nuclear produeix gairebé el 90% d’aquest PIB.

Futur incert

“Avui dia a Vinebre no hi ha cap pagès que es dediqui a l’agricultura a temps complet. Nosaltres som un celler amb agrobotiga i cada cop ens queden menys productors a qui comprar raïm o olives de la comarca. I no em resulta estrany: la vida de pagès és dura, i és més còmode treballar a la central nuclear o la fàbrica de Flix. El problema és que no hem sigut capaços de preveure què passarà quan totes aquestes indústries tanquin”, comenta Noemí Poquet. La planta de clor que Ercros té a Flix ja té data de caducitat: l’any 2020. La central nuclear d’Ascó, cap al 2030. “Fa anys que ho sabem, ¿ara ens n’adonem? Anem tard”, lamenta Poquet. Potser ara l’incendi impulsarà definitivament el debat per abordar el futur de la comarca.