El desequilibri territorial ofega els pobles petits

GironaLa crisi del coronavirus ha disparat la popularitat del món rural: els paisatges naturals i la poca densitat de població ara cotitzen a l’alça. Però no tot són avantatges, com s’ha fet visible també amb les nevades. Com més lluny es viu de les àrees metropolitanes de les quatre capitals, menys serveis bàsics a l’abast. L’hospital més pròxim pot estar a una hora en cotxe, l’institut a 70 quilòmetres, la farmàcia al poble del costat o per anar a classes de piano o a comprar roba has de desplaçar-te a una gran ciutat.

Aquest desequilibri territorial s’ha posat especialment de manifest durant la pandèmia: les zones menys poblades posen el crit al cel perquè s’estan aplicant les mateixes restriccions a Barcelona (amb més de dos milions d’habitants) que a pobles com Blancafort, amb menys de 400. Però, a la vegada, el covid ha demostrat que és possible fer teletreball en moltes feines en què, fins ara, ni s’havia plantejat. I això ha obert un ventall d’oportunitats per a les zones rurals deshabitades: internet facilitaria l’arribada de noves famílies i activitats econòmiques que revifarien territoris desolats i que fa temps que supliquen polítiques efectives per evitar perdre els pocs veïns que els queden. Per aconseguir-ho, segons els experts cal un pacte de país per acabar amb les diferències territorials que provoquen una desigualtat d’oportunitats i que fa dècades que agreugen el despoblament d’algunes comarques.

Despoblació i envelliment

Els últims dos-cents anys hi ha hagut diversos processos migratoris del món rural a l’urbà. El primer dels importants va ser al segle XIX, com a conseqüència de la industrialització i la crisi de la fil·loxera, i el segon entre els anys 50 i 70 del segle XX. “Ara no estem en fase de despoblació, encara notem els efectes d’aquesta migració del camp a les ciutats”, puntualitza el professor de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i exsecretari de planificació territorial Oriol Nel·lo.

Si es compara la població del 1920 amb la del 2020, segons les dades de l’Idescat les tres comarques que han perdut més població els últims 100 anys són el Priorat (-55%), la Terra Alta (-51%) i el Pallars Sobirà (49%). Les segueixen les Garrigues (-36%), la Ribera d’Ebre (-28%) i la Conca de Barberà (-25%). Paral·lelament a la pèrdua de residents, ha anat augmentat l’envelliment: entre el 20% i el 30% dels veïns del Priorat, la Terra Alta i el Pallars Sobirà tenen 65 anys o més. “Quan es van morint els avis, no hi ha relleu generacional”, lamenta el geògraf i tècnic de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Josep Maria Piñol.

Escoles i metges, a prop

Per a les famílies i per a la gent gran, un dels requeriments més importants a l’hora d’escollir on viure és la proximitat amb els centres educatius i sanitaris, que solen quedar lluny de les zones menys poblades. “L’escola rural és una passada quan són petits, però cada any hem d’estar lluitant perquè no en tanquin a un poble o un altre. I si vols anar a la universitat, has de marxar, amb l’augment de despesa que això comporta per a les famílies”, descriu el tècnic de l’entitat Prioritat (promotora de la candidatura del Priorat com a paisatge patrimoni de la Unesco) Joan Vaqué, veí de la Vilella Baixa. A la comarca no hi ha cap centre hospitalari i els més pròxims són a 30 o 60 minuts. “Hem d’anar a Reus o a Móra d’Ebre, i quan una dona ha de parir, té una hora de cotxe fins a l’hospital”, lamenta.

Sense cases disponibles

Un dels principals esculls és la manca d’habitatges. En molts pobles hi ha cases i pisos buits, que són segones residències o herències de fills o nets que han deixat que es degradessin. “En zones turístiques els lloguers estan a preus desorbitats, i en d’altres, com a Molló, tenim moltes cases però ni es lloguen ni es venen, i algunes estan a punt de caure. Hi ha moltes famílies que volen venir, però no tenim habitatge per oferir”, explica l’alcalde de Molló i professor de geografia de la Universitat de Barcelona (UB) Pep Coma.

Comunicacions

Un dels altres desavantatges de les zones rurals és la connectivitat. Tot i que la majoria de comarques compten amb carreteres mínimament transitables, el transport públic continua sent un dels deures pendents. “La R3 de Rodalies, entre Barcelona i Puigcerdà, tindria més usuaris si els horaris fossin competitius i el servei fos ràpid i eficient”, posa d’exemple Coma, que considera que les connexions ferroviàries són “importantíssimes”.

Sense oblidar una de les demandes de totes les famílies i empreses: una bona connexió a internet. “Hi ha nuclis urbans on encara no arriba la fibra òptica; i altres, com les Llosses, que tenen connexions molt dolentes, i sense internet no es pot treballar”, remarca l’alcalde de Molló. Vaqué lamenta que hi ha zones, especialment al sud, que no tenen ni tan sols una bona connexió elèctrica: “Tenim la central nuclear al costat, però cada dos per tres ens marxa la llum. I quan neva, tres dies sense llum. Hi ha empreses que no poden instal·lar-s’hi per la falta de potència”, diu amb les mans al cap.

Serveis essencials

La feina, l’habitatge, les escoles, els centres sanitaris i la connectivitat són els principals elements que determinen que una família s’instal·li en un indret. Però un cop cobertes les necessitats més bàsiques, també és important tenir a prop serveis com supermercats, botigues, esplais, escoles d’idiomes o de música, gimnasos, farmàcies, cinemes o teatres. “Molts veïns han acabat marxant perquè a partir de les sis de la tarda no hi ha res, tots els carrers són buits”, indica el president de l’Associació de Micropobles de Catalunya, Mario Urrea.

Desequilibris territorials

“El sud només existim quan s’han d’instal·lar centrals nuclears, parcs eòlics o les infraestructures que ningú vol. Som com un país de segona categoria i mai ens escolten”, critica el tècnic de Prioritat. La seva és una de les queixes més comunes dels territoris menys poblats: senten que la Generalitat pren decisions des de Barcelona, sense tenir en compte la seva realitat. Per això, segons els experts, un dels punts clau és el reequilibri territorial: “Que tothom, amb independència d’on visqui, tingui un accés equitatiu a la renda i als serveis”, subratlla Nel·lo.

Repensar el futur

En els últims anys s’han impulsat diversos projectes arreu del territori per atraure veïns a les zones deshabitades. Ara, a més, com a conseqüència del covid han sorgit noves iniciatives per intentar facilitar el trasllat de la ciutat al camp. Però, segons els experts, cal repensar el futur de les comarques menys poblades, i elaborar un full de ruta per al conjunt de Catalunya, fet des de i amb els municipis i els seus veïns. “És un problema del conjunt del país, no d’un ajuntament o d’un territori. Ens hi hem d’implicar tots els actors: ajuntaments, diputacions, consells comarcals, conselleries…”, encoratja Urrea. Des de l’Associació de Micropobles han elaborat un estatut propi que busca “discriminar de manera positiva els pobles amb pocs habitants”.

Per intentar soldar la fractura entre el món rural i l’urbà, va néixer fa 100 anys la Mancomunitat de Catalunya, que es va marcar com a objectiu que no hi hagués ni un sol ajuntament sense “policia, escola, biblioteca, telèfon i carretera”. I, tot i no poder-ho completar, va aconseguir modernitzar gran part del país, malgrat la manca de competències i recursos. La clau del seu èxit, segons l’historiador i membre de l’Institut d’Estudis Catalans Albert Balcells, va ser que es va elaborar “un projecte nacional, viable i plausible que es va guanyar la confiança dels ciutadans, que van creure que valien la pena l’esforç i el sacrifici per fer-lo realitat”. Un segle després, el repte de l’equilibri territorial segueix sobre la taula.