La depressió, epidèmia del segle XXI?

BarcelonaEls responsables sanitaris dels Estats Units han fet pública recentment una recomanació a tots els metges de família per tal que avaluïn si els seus pacients pateixen depressió, o bé corren el risc de patir-ne. Això vol dir que, sigui quin sigui el motiu de la visita —grip, problemes a la pell, marejos…— hauran de valorar la salut mental de tots i cadascun dels seus pacients. A Catalunya, on un 30% de les persones ateses als CAP tenen un trastorn mental —depressió en la majoria de casos— ja fa deu anys que es va aprovar un pla director per prevenir els trastorns mentals. Però la mesura que ara s'impulsa als Estats Units suposa un canvi molt significatiu en el tractament de la depressió.

La lògica al darrere de la nova recomanació als metges americans és clara: tot i els càlculs que asseguren que un de cada tres adults pateix algun tipus de depressió, en la immensa majoria de casos no reben cap tipus de tractament. L'organisme diu que la depressió és una malaltia que cal prendre's seriosament per motius sanitaris però també econòmics: es calcula que el cost de la depressió —baixes laborals, fàrmacs, baixa productivitat— és superior a un 3% del PIB europeu; només al Regne Unit, supera els 150 mil milions d'euros anuals. És la seva elevada incidència, i la gravetat de la malaltia, el que, segons les autoritats sanitàries americanes, justifica la necessitat que els metges avaluïn si els seus pacients pateixen depressió, encara que no diguin res i no presentin símptomes clars. A la majoria de països, els metges només intervenen quan veuen símptomes molt evidents o en el cas de pacients amb antecedents. Quin model és el més útil?

El propi organisme americà que demana avaluar tots els pacients admet que un control tan general de la població només té sentit si es compleixen dos requisits: que el diagnòstic sigui senzill i correcte, i que hi hagi un tractament eficaç que permeti una cura efectiva. I, això, en el cas de la depressió, és motiu de controvèrsia. Per avaluar si un pacient pateix la malaltia els metges americans hauran de fer una sèrie de preguntes —'Durant l'últim mes ha experimentat una sensació de desànim?', 'No té interès per les coses?'…— i no està clar que d'aquestes preguntes, genèriques i imprecises, es pugui deduir un diagnòstic inequívoc. Entre d'altres coses perquè el pacient pot respondre de forma vague o, simplement, mentir. Al Canadà, una prova pilot va arribar a la conclusió, ara fa tres anys, que els beneficis del nou mètode no estan clars.

Els interessos de la indústria

Però si el diagnòstic provoca dubtes, més polèmic és encara el que es fa un cop hi ha diagnòstic. L'organisme federal dels EUA considera provat que la depressió es pot tractar per mitjans farmacològics o terapèutics. Però aquesta idea és discutida des de diferents àmbits, que creuen que al darrere d'aquests moviments hi ha els interessos econòmics de les multinacionals farmacèutiques, uns lobis de pressió molt poderosos. I apunten a la paradoxa que la societat emmalalteix justament pels valors que promouen aquells que després n'ofereixen una cura. El psicòleg Tim Kasser afirma, amb dades a la mà, que és a les societats occidentals, obsessionades amb els diners, amb l'estatus, amb el poder…, on el risc de patir depressió és més elevat. D'altres, com el sociòleg William Davies, parlen obertament d'una "epidèmia de depressió".

Hi ha una epidèmia de depressió? Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut la depressió és la quarta causa d'incapacitació a nivell mundial. A més, apunta que la seva incidència no pararà de créixer, fins al punt que d'aquí a quatre anys serà ja la segona malaltia pel que fa al nombre d'afectats arreu del món. El que queda clar és que és una explosió recent: fa només tres dècades, el consum de tranquil·litzants doblava el d'antidepressius. Però l'era del Valium va donar pas a l'era del Prozac, i aquí va començar el problema: es consumeixen més antidepressius perquè hi ha més gent deprimida? O, senzillament, per la pressió de la indústria?

Els primers antidepressius es venien per tractar malalties mentals específiques, com l'esquizofrènia. Però quan, el 1957, Roland Kuhn va descobrir l'efecte antidepressiu de l'imipramina, obria una porta que canviaria per sempre més el camp de la psiquiatria. Fins aleshores, els psiquiatres es concentraven a tractar malalts ingressats en manicomis i hospitals. Kuhn buscava millorar el tractament de les persones que pateixen brots psicòtics, però, per atzar, va descobrir que el fàrmac tenia un efecte imprevist: feia que la gent se sentís millor, més optimista. El 1994, quan milions de píndoles de Prozac es prescrivien arreu del món, el psiquiatre Peter Kramer afirmava que el fàrmac no només aixeca els ànims sinó que "reconnecta els individus amb ells mateixos".

La descoberta de la felicitat

Els casos de Kuhn i de Kramer són significatius: psiquiatres i psicòlegs, que fins a meitat del segle XX no havien mostrat cap interès en el concepte de la felicitat, obrien la porta a medicalitzar la tristesa, plantant la llavor d'una desconfiança que fa que, avui, no tothom vegi amb bons ulls la iniciativa americana. Molts consideren que és un pas més cap a la medicalització de la tristesa, desconfien de la fiabilitat del diagnòstic que pot fer un metge de família basant-se només en un qüestionari i les seves impressions personals, i veuen al darrere l'interès de la indústria farmacèutica de vendre més productes. De precedents n'hi ha, certament. L'any 1961, just després de guanyar una batalla legal sobre l'ús d'una patent, Merk va enviar als metges de família un pamflet titulat 'Com reconèixer el pacient deprimit'.

Sigui com vulgui, la iniciativa americana ha obert un debat important. En una banda, els que creuen que la importància de la depressió, i el nombre d'afectats, justifica l'adopció de noves mesures per detectar una malaltia sovint soterrada. En l'altra, els que apunten la pràctica comporta el risc d'identificar com a deprimits persones que no ho estan i, en conseqüència, de prescriure antidepressius a persones sanes, que no els necessiten.