Deixar-ho tot per anar a viure a la muntanya

BarcelonaFins als 26 anys, cada vegada que Emma Roca obria la finestra de la seva habitació veia com els cotxes pujaven i baixaven per l’avinguda Meridiana, incansables i sorollosos, dia i nit. Des de fa 18 anys, l’únic que veu quan treu el cap per la finestra és una visió panoràmica de la serralada del Cadí, amb els seus pics intermitents i ondulants. Del fum dels cotxes, ja gairebé ni se’n recorda. “Aviat sortirem a buscar bolets i quan comenci a nevar anirem a estrenar la neu pols”, explica des de casa seva a Talló, nucli de Bellver de Cerdanya, on viu amb la parella i tres fills.

Emma Roca és una de les urbanites que un bon dia van decidir deixar-ho tot i anar-se’n a viure a la muntanya. Reconeix que ho va tenir més fàcil que d’altres: ella és bombera i la seva parella mosso d’esquadra, i tots dos van poder demanar el trasllat a la Seu d’Urgell. La seva experiència ha sigut una de les que ha servit a la Generalitat per presentar el programa Viure a Rural, una nova iniciativa per ajudar les persones que volen deixar enrere la ciutat i establir-se en un poble a la Catalunya rural. A través de diversos recursos en línia, Viure a Rural proporciona informació sobre ofertes de feina, habitatge o projectes d’impuls a l’emprenedoria. Aquesta nova plataforma s’emmarca dins el projecte Odisseu per al retorn dels joves al món rural, un projecte impulsat pel DARP, des de l’any 2012, i per la direcció general de Joventut del Govern, amb la col·laboració d’ARCA, la xarxa catalana de grups Leader i la Fundació del Món Rural.

“Conec molta gent que vol deixar-ho tot i anar-se’n a viure a la muntanya, però els costa fer el pas, sobretot a la gent jove, que té menys estalvis. Però han de saber que aquí també hi ha oportunitats de feina i llocs desocupats. Tot és qüestió de buscar”, anima Roca. Tot i que el seu principal ingrés econòmic és la seva feina de bombera, també va aprofitar el canvi de vida per arriscar-se i intentar tirar endavant altres projectes personals.

Des que viu a la muntanya ha creat tres empreses relacionades amb la salut i l’esport, dos àmbits estretament lligats a la seva passió: les proves d’ultrafons, on competeix al nivell de Kilian Jornet i Núria Picas. Un altre dels seus projectes d’emprenedoria ha sigut Gratacool, una empresa dedicada a conrear i recol·lectar l’oblidat fruit silvestre del gratacul per fer-ne productes com ara barretes energètiques i sobrassades. “El meu marit em deia: un altre projecte no, sisplau!”, relata l’Emma, i defensa els beneficis de fracassar a vegades. “Si ho deixes tot i no surt com esperaves, què hi perds? Sempre pots tornar”, conclou.

És la mateixa conclusió a què va arribar Helena Valls. Ella fa només un any i mig que va deixar el barri de les Corts, a Barcelona, per anar-se’n a viure a Peramola, a l’Alt Urgell. “La meva parella i jo feia temps que volíem un canvi, teníem la sensació que estàvem una mica encallats”, relata. La idea de marxar a la muntanya sempre els havia semblat impossible, fins que van decidir posar-se a buscar feina. Finalment, a través d’Infojobs la van trobar. “El meu nòvio va trobar feina de conductor a Organyà i jo, que soc dissenyadora, vaig cobrir una plaça de maternitat a l’empresa Buff, a Igualada. Vam establir-nos a Peramola i baixàvem cada dia”, explica. Al principi van instal·lar-se a la segona residència de la família, que sempre ha tingut un peu al poble. “De seguida que els veïns van sentir que hi havia una parella jove que volia viure a Peramola ens van buscar una casa per a nosaltres”, recorda.

Quan se li va acabar el contracte amb Buff, l’Helena va decidir que era el moment d’intentar tirar endavant un projecte propi, Kimu, una marca de bosses i complements fets a mà. De moment, mentre es dedica en cos i ànima a tirar endavant la marca, el seu suport econòmic és la prestació d’atur i el sou de la seva parella. “És poquet, però aquí podem viure amb molt menys”, indica. Ara ella també té vistes a la muntanya des de la finestra de l’habitació, i assegura que no canvia per res del món poder sortir a passejar el gos a la muntanya com si fos el jardí de casa seva. “La qualitat de vida que hem guanyat no té punt de comparació”, assegura.

Potenciar el teletreball

De la ciutat, ni Roca ni Valls troben a faltar res, i l’únic inconvenient és que quan tenen alguna reunió sovint han de baixar a Barcelona. “Si m’ho combino bé puc estar 10 dies sense baixar”, assenyala Roca, que totes les reunions que pot les fa per Skype. “Als Estats Units s’estila molt, però aquí encara no hi estem acostumats”, lamenta. Totes dues esperen que amb el projecte Viure a Rural més urbanites cansats de la ciutat deixin enrere la por i s’atreveixin a fer un pas fora de l’asfalt.

Segons dades de l’Idescat, sis de cada deu pobles de menys de 1.000 habitants de Catalunya han perdut població entre el 2008 i el 2015, els anys de la crisi. Dels 20 municipis que més habitants han perdut a Catalunya, la majoria estan per sobre d’una pèrdua del 20%, una quantitat difícil de recuperar en poblacions ja de per si petites.