L’acusat d’Aspa al·lega que no recorda el crim
Els Mossos rebaten el relat de l’home, que s’enfronta a entre 48 i 51 anys de presó
LleidaJust el dia que es complien dos anys de l’assassinat de dos agents rurals, l’Audiència de Lleida va començar a jutjar el caçador sense llicència que va confessar el crim. Ismael Rodríguez va declarar davant d’un jurat popular i una sala plena de gom a gom entre familiars, amics i companys de les víctimes. L’acusat va assegurar que no recordava res del que havia passat perquè s’havia quedat en blanc.
“No vaig sentir el so de cap cotxe, ni tampoc passes, i de sobte els tenia molt a prop. Es van identificar i em van dir que descarregués l’arma, i això és l’últim que recordo”, va assegurar Rodríguez, segons el qual, quan va recuperar la consciència, era al costat d’un amic, dins del cotxe amb què havien viatjat fins al vedat de caça. “Em va veure nerviós i em va preguntar què havia passat. Li vaig dir que creia que havia disparat a dues persones”, va explicar.
La defensa de l’acusat -que s’enfronta a una pena de presó per assassinat d’entre 48 i 51 anys- va al·legar que l’home pateix una epilèpsia crònica “que mai ha estat tractada”.
Incongruències
El relat de l’acusat, però, va caure en diverses incongruències. D’una banda, quan se li va preguntar per què va tardar més de cinquanta minuts a trucar per confessar el crim, l’home va explicar que encara estava alienat i molt nerviós i que “el mòbil no existia per a mi en aquell moment”, tot i que poc abans havia assegurat que el primer que va fer quan va arribar al cotxe va ser encendre l’aparell i mirar el WhatsApp. D’altra banda, tot i que en la seva declaració un altre dels seus companys de caça d’aquella fatídica jornada assegurava que l’Ismael li havia dit “Leo, marxem d’aquí”, ell va dir que no ho recordava i que si ho hagués fet en cap cas hauria sigut per fugir “sinó per ajudar”.
Rodríguez va defensar-se explicant que d’ençà que era petit té pèrdues de memòria i que en algun moment ho va comentar a la seva família però que mai li van donar importància. “Sento veus des de petit i noto la presència d’esperits i cossos místics, sobretot a les nits”, va dir. La seva advocada, Montse Torres, va demanar que “l’acusació sigui justa”: “El meu client no va sortir de casa per causar una mort aquell matí, ho va fer per practicar un esport”. Torres va dir que el primer tret del seu client va ser inconscient, ja que pateix una patologia mental crònica que mai ha estat tractada i que li provoca llacunes mentals. Aquesta patologia, segons el mateix acusat, no s’hauria descobert fins que, un cop en presó preventiva, un metge va detectar-li mitjançant un electroencefalograma. Un neuròleg de l’Hospital Arnau de Vilanova va qualificar la patologia com un “petit dèficit cerebral”.
El testimoni dels Mossos d’Esquadra que van portar el cas va desmuntar, en part, la defensa, ja que, segons el cap de la investigació, “les primeres declaracions van ser coherents i sense lapsus”. A més, l’agent va dir que Rodríguez sempre havia mantingut que no sabia per què havia matat els agents, però no que no fos conscient del que havia fet i que fins i tot donava explicacions de com havien succeït els fets.