Professor D’economia De La UbPotser semblarà estrany, però fa temps que aquest país té un debat pendent: els peatges i els models de finançament d’autopistes. Fins ara, els peatges han servit gairebé exclusivament com a símbol de greuges comparatius i de discriminacions territorials en un àmbit tan tangible com són les infraestructures. Però que els peatges serveixin per trencar la tan reclamada igualtat entre els espanyols no significa que calgui demonitzar l’instrument sense una reflexió sobre les alternatives.
L’alliberament implica tractar les autopistes com tractem la sanitat i l’educació públiques, finançant-les entre tots amb els impostos, afegint més pressió a l’escassetat dels recursos públics. En canvi, mantenir el pagament per ús per cobrir els costos de manteniment -en el format de gestió pública o privada-és tractar-les com altres béns i serveis en què s’assumeix que aquell qui n’obté el benefici és qui també n’ha de suportar el cost (total o parcial).
Model mixt
El dilema entre impostos i peatges té conseqüències tant per a l’eficiència -també per a la seguretat- com per a l’equitat. Per això es tracta d’una elecció social que convé determinar col·lectivament des del territori. Malauradament, aquestes decisions les segueixen prenent des de Madrid en el cas de les grans artèries que creuen el país (AP-7 i AP-2). En altres casos, la Generalitat ha pogut optar per un model o altre, i en els més importants ha optat pel finançament públic amb gestió privada -Eix Transversal (C-25) i Eix Diagonal (C-15)-. Aquestes decisions han consolidat un model tan mixt com l’espanyol.
D’altra banda, no cal que els recordi que cal ser prudent amb les promeses de Foment i d’una ministra que difícilment hi serà el 2019. De fet, caldrà veure si aquest compromís s’inclou en el nou programa electoral del PP. Això sí, si aquesta és la solució definitiva als problemes de la N-340, ¿no valdria la pena estudiar si els beneficis socials del rescat dels anys que queden superen els costos de compensar la concessionària?