Una hora de debat amb “la generació que no importa a ningú”

BarcelonaL’Athos pren la paraula, a les acaballes del debat, i sentencia: “Tots hem pogut fer coses dolentes i és injust que només ens culpin als joves quan ningú va fer cap mesura pensant en nosaltres. Som la generació que menys mal ens podem fer amb el virus i per això som la generació que no importa a ningú”. Les paraules d’aquest estudiant de batxillerat del Col·legi Claret de Barcelona resumeixen bé les opinions expressades durant l’hora de debat amb la resta de companys de classe, en què van lamentar que els polítics no tinguessin en compte les necessitats dels adolescents durant la pandèmia i alhora se’ls criminalitzés per l’augment dels contagis. “És com si no forméssim part de la societat, com si només ens haguéssim d’estar a casa i prou”, diu.

Els alumnes viuen amb certa resignació el moment que els ha tocat viure. Entenen que no es poden queixar gaire -són joves, estan sans i no tenen grans responsabilitats- però alcen la veu per deixar clar que ells també tenen dret a protestar: es van quedar sense anar a classe d’un dia per l’altre, van acabar un curs difícil seguint com podien les classes virtuals, han passat mesos lluny dels amics, enganxats a les pantalles, i ningú els ha preguntat com estan i què necessiten. I, a sobre, diuen, han hagut de sentir que formen part del col·lectiu que ha empès Espanya a la segona onada del virus.

“Els mateixos que diuen això són els que després se’n van anar tots a un sopar multitudinari”, expressa el Lluc, en una referència velada a la polèmica vetllada en què van coincidir 150 personalitats de l’elit política, empresarial i mediàtica a Madrid. “És veritat que hi ha joves que no ho fan bé, però això no vol dir que tots siguem igual. Que es busquin una altra excusa, perquè jo no canviaré el que faig. Jo sé el que faig bé i el que faig malament”, assegura.

“Tothom critica els joves”

Els nois i noies senten que són l’ase dels cops. “Quan hi ha un problema sempre cal buscar un culpable i ho hem pagat els joves”, expressa l’Andrea, que posa de manifest que les “mesures contradictòries” del Govern tampoc han ajudat al seu compliment. “¿O és que el virus només actua a partir de les 10 de la nit?”, es pregunta, en relació al toc de queda. La Laura aprofundeix en aquesta crítica: “Tothom critica els joves i tanquen els bars, però després el transport públic està ple de gent. El Govern fa les restriccions que li interessen”.

El Pere Parés, que és tutor de 1r de batxillerat, dinamitza el debat. Comença repartint unes targetes que hauran d’aixecar en funció de la resposta. Els pregunta, primer, com estan i com han portat el confinament. Hi ha força divisió: la meitat ha aixecat el color groc -és a dir, estan angoixats- i l’altra meitat el color blau -cosa que vol dir que porten bé la situació.

Hi ha arguments de tota mena. L’Helena va patir per les classes online. “Em costava seguir-les”, diu. L’angoixa de l’Andrea, en canvi, no era tant acadèmica com emocional: “Tant de temps convivint amb les mateixes persones i sense sortir... Em vaig tornar boja!”

El Lluc arrossega encara els efectes d’un confinament socialment devastador: “No entenia res amb les classes online i havia d’omplir tot el temps que tenia. Entrava a Insta 240 cops al dia i ara és molt difícil no entrar a Insta 240 cops al dia”. I maleeix no fer res més que anar de casa a l’escola i de l’escola a casa.

Als joves els ha afectat el tancament de gimnasos i extraescolars, perquè eren els llocs on desconnectaven de les obligacions escolars. “No em sento tan bé perquè no puc fer esport”, diu l’Arnau. La Nerea també s’ha quedat sense aquesta via d’escapament: “Anava al gimnàs i ara ho he de fer a casa, però penso que és un pal”. Per això, la Laura valora ser un “grup bombolla” també a les extraescolars. “A casa estàs més mandrós i no em vindria de gust fer res, i jo agraeixo entrenar-me perquè em serveix molt per desconnectar”.

Tensió amb la família

L’Athos confirma la teoria que “quan no fas res, tendeixes a fer menys encara”. Sense extraescolars, ell desconnecta mirant Instagram. “I també he descobert la televisió i la família”. Ara bé, passar 24 hores i 7 dies a la setmana amb la família no ha sigut una experiència agradable en altres casos. “Mai havíem discutit tant. He descobert que funcionem per separat, que no estàvem acostumats a estar tanta estona junts”, apunta l’Andrea.

Els nois i noies del Claret coincideixen en prendre’s la vida valorant i centrant-se en el present, conscients que tot pot canviar d’un moment a l’altre. “Intento no pensar gaire en el futur, perquè sé que estem perdent uns anys de l’adolescència que difícilment tornaran i em fa molta pena”, diu la Martina. La Nerea remarca les experiències que el coronavirus els ha pres: “Mai tornarem a fer 18 anys. Òbviament pensem en el que està passant als hospitals, però també en el que nosaltres estem perdent”. La Jana, si pensa en el futur, se l’imagina sense el virus, com si tot hagués passat.

I una altra coincidència, abans d’acabar: pocs suportarien un nou confinament. Estan esgotats mentalment i emocionalment. “Jo vaig fer la meva feina i em vaig quedar a casa. No és el meu problema si els que havien de solucionar la desescalada no ho van fer”, diu, contundent, el Tomàs. La Jana avisa que les restriccions, també les que afecten els joves, no s’han comunicat bé: “Només ens han dit que hem de fer això i no podem fer allò altre, però no ens han ensenyat què passa si no ho fem. No ens han dit que hi ha gent de la nostra edat que també ha mort”. I deixa clar que els polítics tenen dret a demanar “sacrificis” a la població “només si ells fan el mateix”. La generació que “no importa a ningú” té les coses clares. I es vol fer escoltar.