Dave Gibbons: "La història del còmic ja no es pot explicar sense ‘Watchmen’"

Dave Gibbons (Londres, 1949) bromeja sobre el pes que té Watchmen en la seva trajectòria. “Serà la primera paraula del meu obituari”, riu. L’obra que va desconstruir el gènere superheroic i va eixamplar les seves fronteres es reedita ara en una versió vintage que recupera els dotze exemplars de la sèrie tal com es van publicar a Espanya fa 30 anys. “És com la vam concebre, com una sèrie mensual de 12 episodis, no com una novel·la gràfica”, diu.

¿Recorda la primera historieta que va dibuixar?

Sí. De petit m’encantava la revista Mad, que feia paròdies de sèries i programes de televisió, però era una revista americana, així que parodiaven programes americans. Per tant, vaig fer la meva versió de Mad amb paròdies de programes britànics! També m’agradava molt dibuixar superherois amb personatges de collita pròpia i, de fet, un dels personatges que dibuixava de petit es deia Nite Owl (Mussol Nocturn).

Com el personatge de Watchmen? No pot ser!

De debò. Vint-i-cinc anys abans. T’ho pots creure? Els primers còmics que vaig llegir de petit eren coses com Beano, però recordo perfectament el dia que vaig descobrir els superherois. Tenia set anys i era a Woolworth’s [uns grans magatzems britànics] amb el meu avi i vaig veure un còmic de Superman. No havia vist res de semblant en la vida! La majoria de còmics britànics eren en blanc i negre, però aquell era en color. El meu avi me’l va comprar i en aquell instant em vaig enamorar del còmic de superherois americà.

D’alguna manera, Watchmen va contribuir a fer desaparèixer la innocència que tenien els superherois que vostè estimava de petit.

Una de les coses que a l’Alan [Moore] i a mi ens va saber greu de Watchmen és que, després del seu èxit, tothom es va a posar a fer còmics de superherois lúgubres i seriosos. Però no era ni molt menys la nostra intenció! És només una manera d’acostar-se al gènere. A nosaltres ens encantaven els superherois! Si no fos així, Watchmen no seria com és. De fet, després de Watchmen vam parlar de fer plegats Capità Marvel, que és un personatge innocent. Es poden fer molts tipus de còmics de superherois, adults i foscos però també infantils i lluminosos. Aquesta és la veritable mesura de la maduresa del gènere.

La deriva tenebrista i solemne es va traslladar a les adaptacions al cinema, com si la foscor atorgués legitimitat artística als superherois.

Sí, i és un dels problemes que tenen. L’adaptació de Watchmen que va dirigir Zack Snyder és un bon intent però és un film inconsistent: algunes escenes són magnífiques i d’altres no tant. Ara, L’home d’acer no funciona. Si fas una pel·lícula de Superman fosca i melancòlica perds l’essència del personatge. Una cosa és fer-ho amb Batman, que és un home turmentat, però... Superman?

Vostè va escriure un còmic amb Superman i Batman, Los mejores del mundo [editat per ECC].

Sí, i em va permetre explorar la seva naturalesa. Batman va veure de petit com assassinaven els seus pares, com es dessagnaven i morien. Només li queda la venjança. Superman, en canvi, sap que els seus pares i el seu planeta van ser destruïts, però només intel·lectualment, perquè era una criatura quan va passar. En el fons, té esperança. El contrast és clau, però a Batman vs. Superman no van saber com jugar-hi.

Amb Watchmen van trencar totes les convencions del gènere. ¿Com van aconseguir que els deixessin tanta llibertat?

Vam tenir la sort que, abans de dibuixar res, van llegir el que l’Alan estava escrivint i es van espantar. Així que en lloc de fer servir els personatges de l’editorial Charlton, com estava previst, ens van demanar que n’inventéssim de nous. Si la sèrie funcionava, perfecte. I si no, no es perdria res. Per això ens van deixar al nostre aire. Fins i tot ens van permetre mostrar un nu masculí frontal [del Doctor Manhattan]! Però tot i treballar amb personatges que ningú coneixia, Watchmen es va fer amb l’ambició juvenil de trencar les regles i canviar el món dels còmics.

Watchmen està considerat un clàssic modern. Quan es van adonar del seu impacte en el mitjà?

Recordo que l’Alan i jo vam volar a les oficines de DC a Nova York quan només havien sortit tres números i tothom s’acostava a nosaltres i ens felicitava. I Howard Chaykin, que és famós perquè diu exactament el que pensa, va sortir del seu despatx i ens va dir: “Només ho diré un cop, Watchmen és refotudament bo”. I si el Howard ho deia... Després van arribar les crítiques entusiastes, més endavant es va recopilar en forma de novel·la gràfica i ara la història del còmic ja no es pot explicar sense parlar de Watchmen.

¿I a què atribueix la seva popularitat? Més enllà del seu prestigi, no para de vendre’s i reeditar-se.

Crec que part del seu èxit s’ha d’atribuir al fet que sigui una història molt complexa però al mateix temps molt fàcil de llegir. Per això vaig dir-li a l’Alan que féssim servir una reixeta de nou vinyetes per pàgina, perquè així seria molt més fàcil de llegir. Hi ha molts dibuixants millors que jo, però sé com explicar una història amb dibuixos i que les imatges lliguin.