Daniel Arbós: “Hi ha qui diu que li funciona l’homeopatia i qui diu que ha vist la verge”

Va trigar tres anys a escriure la seva primera novel·la, 10 top models i una boja que parla sola (RBA). Ara està a punt de publicar la segona, encara sense títol, que tracta sobre les pseudociències. I acaba de sortir un llibre sobre divulgació científica, Pa ciència, la nostra (Angle Editorial) que ha escrit conjuntament amb Màrius Belles; el mateix nom amb què tots dos firmen una columna a les pàgines de ciència de l’ARA. Daniel Arbós assegura que això d’escriure “enganxa molt”.

¿ Pa ciència, la nostra és un recull de curiositats arbitràries?

La gent veu la ciència com una cosa molt allunyada, però hi ha molta ciència en el nostre dia a dia, i això és el llibre. Per exemple, s’ha comprovat que ens costa molt autocontrolar-nos amb el menjar i a la mínima que perdem el control endrapem més del que toca. Es va fer un experiment amb voluntaris: a uns els posaven a menjar davant de la televisió amb un programa de debat tranquil; a uns altres, amb una pel·lícula d’acció. Els que miraven el debat menjaven menys i coses més sanes que els que miraven la pel·lícula d’acció. Aquests últims estaven tan immersos en la pel·lícula que es deixaven portar i els seus mecanismes de control es desactivaven, motiu pel qual menjaven molt: més quantitat i més calòric.

¿La gent en sap prou de ciència?

La gent en sap molt poc i això fa que l’enganyin molt més, per exemple amb les pseudociències. Si la gent conegués millor el mètode científic deixaria de creure moltes mentides, que et fan perdre diners i salut. El problema és que la ciència no té respostes per a tot. Un metge no et garanteix que et curarà, i un xarlatà sí.

¿També hi juguen un paper important els mitjans de comunicació?

Sí, els periodistes, en general, són tots de lletres i per tant se’ls colen alguns gols, mentre que en altres disciplines no passa. La diferència entre algú que en sap molt de futbol i algú que no en sap no és tan gran com entre algú que en sap molt de física i algú que no en té ni idea.

De qui és la culpa?

D’una banda dels periodistes, que han d’intentar no caure en paranys, i de l’altra de la població, que hauria d’apujar el nivell -des de l’escola, fent la ciència més atractiva, demanant que aparegui més a la tele-, i també dels científics, que han de fer més difusió.

Precisament ara vostè està preparant una nova novel·la que sortirà publicada a l’estiu que parla de pseudociències.

Sí, el llibre és una paròdia de la credulitat de la gent. Els humans som crèduls per naturalesa. Hi ha un escriptor que diu que el problema no és que la gent hagi deixat de creure en Déu, sinó que ara està disposada a creure en qualsevol cosa, perquè la gent necessita creure en coses. Hi ha qui es torna budista, hi ha qui abandona la medicina tradicional i se’n va a medicines alternatives o a pseudociències...

¿L’homeopatia l’hem de considerar una peseudociència?

En el cas de l’homeopatia és molt clar. Tots els estudis demostren que hi ha l’efecte placebo, o que molts medicaments que es diuen homeopàtics en realitat no ho són, porten extractes de plantes medicinals que sí que funcionen i això s’utilitza d’excusa per dir que l’homeopatia sí que serveix. Cremes, pomades, xarops que en realitat no són homeopàtics.

¿S’hauria de fer com als Estats Units i especificar que l’homeopatia no està científicament demostrat que funcioni?

L’homeopatia i tot el que no té evidència científica hauria de sortir de les farmàcies, perquè allà et donen medicaments, i això no és un medicament, és una cosa alternativa... Per tant, no hauria de tenir la legitimitat que et dona la farmàcia. Hauria de ser al supermercat i que no ho receptessin els metges.

Hi ha gent que diu que li funciona.

Hi ha gent que diu que l’homeopatia li funciona i hi ha qui diu que ha vist la verge en una muntanya o que assegura que ha vist ovnis. El tema suggestiu és molt important. Els xarlatans se n’aprofiten. El llibre és un retrat d’una realitat , i és que avui en dia molta gent creu en pseudociències que no deixen de ser una altra fe. La novel·la són les peripècies d’aquesta gent que munta una pseudociència, se la inventen per guanyar diners. En aquest cas, venen aigua de mar. És un retrat denúncia.

Abans d’aquest llibre vostè va escriure 10 top models i una boja que parla sola, en el qual un noi deixa la parella per una infidelitat i s’enfronta a la solitud. ¿Tenim por a la solteria?

Tenim por a la incertesa, tenir una parella, estar amb algú, et dona una seguretat i una certa estabilitat, perdre-ho és molt dur. A més, no ens ensenyen a estar sols i no en sabem. No estem fets per viure sols. A vegades per a molta gent és millor estar amb algú encara que no hi estigui bé del tot que no pas estar sol.

Què ha canviat?

Abans tenies una feina, un pis i una parella per a tota la vida. Ara tens poques certeses a la vida, no saps on treballaràs, ni si d’aquí cinc anys estaràs amb la mateixa persona. Aquesta és una societat molt més líquida.