Haver d'amagar una malaltia per poder treballar, tenir parella o fills

BarcelonaQuantes dones de trenta anys s'han sentit pressionades per tenir fills? Però a la Isabel, treballadora de banca, li va passar a l'inrevés: una part de la seva família la va acusar d'egoista per voler-se quedar embarassada. El motiu: pateix un trastorn mental. "Consideraven que podia transmetre el trastorn al meu futur fill", explica. El seu cas no és ni de bon tros excepcional: segons l'estudi 'Estigma i discriminació en salut mental a Catalunya', publicat per l'associació Obertament aquest divendres, la discriminació i estigmatització cap als malalts mentals està tan estesa que el 82,4% de les persones que en pateixen ho oculten als altres per poder portar una vida normal.

L'estudi, elaborat per la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies, que recull el testimoni de 967 persones, indica que el 80,1% dels malalts mentals s'han sentit discriminats a la feina, l'escola o la universitat, amb la parella o en les relacions familiars, i fins i tot a l'àmbit sanitari. Així, malgrat que el seu trastorn no els impedeix portar una vida normal, el 88,8% deixen de fer activitats bàsiques com treballar, fer esport, estudiar o socialitzar-se per por a ser vexats o discriminats per l'entorn.

En l'àmbit laboral, la taxa d'atur de les persones amb trastorns mentals és del 61,9% a Catalunya, 44 punts més elevada que la de les últimes dades de l'atur (17,7%). Dels que treballen, el 49% ho fa amagant el seu diagnòstic. El Toni, enginyer informàtic de 37 anys, mai s'ha atrevit a explicar als seus companys de feina que havia patit un brot psicòtic, explica a la web d'Obertament, que ha iniciat la campanya 'Discriminació Zero'. "Hi ha un moment en el procés de recuperació en què et planteges tornar a treballar", diu. "M'havien parlat d'una quota de feines protegides, però eren bastant bàsiques i rutinàries i jo volia tornar a treballar en el meu sector", afegeix. A l'hora de preparar l'entrevista de feina, afirma, no sabia "com 'justificar tres anys sense treballar". "Vaig optar per maquillar la meva història perquè sabia que, si no, em descartarien", confessa.

Ocultar un trastorn mental es pot acabar convertint en una càrrega per al malalt, que ha d'estar amagant al seu entorn tots els elements que podrien revelar la seva condició: la medicació i els seus efectes secundaris, les freqüents visites al centre de salut o les acreditacions de discapacitat, entre altres coses. Tot i així, molts opten per aquesta via, i un 14,2% fins i tot ho amaguen a la seva parella.

El 19,2% dels malalts mentals no han tornat a tenir parella des que van ser diagnosticats, i el 40% manifesten haver estat discriminats pel seu propi company o companya. Segons l'estudi, molta gent rebutja iniciar una relació amb una persona amb un trastorn per por que sigui inestable, agressiva, imprevisible o massa fràgil.

En l'àmbit de les relacions personals, el 23% manifesten haver estat pressionats per no tenir fills, sobretot per part de la família. Així, segons l'estudi, els familiars també discriminen, només que no ho fan tant des del rebuig com des del control excessiu i la sobreprotecció. El 29% afirmen que la seva família s'ha interposat en la gestió de la seva economia personal.

Un altre dels grans esculls dels malalts mentals són els amics: el 53,1% asseguren haver estat discriminats pel seu grup d'amistats, i un terç reconeixen haver-se sentit rebutjats i aïllats socialment. L'escola és un dels llocs on aquesta estigmatització es fa més palesa. El Ferran, auxiliar administratiu de 26 anys, recorda la "soledat i la indefensió" que sentia quan estudiava. "Vaig patir burles i agressions verbals per part dels companys, se'm deixava de banda i el professorat mai no hi va intervenir", explica. El record d'aquesta etapa, afirma, li ha comportat "fòbia social". Davant la por de la discriminació i l'assetjament, que asseguren haver patit el 29,5% dels enquestats, més de la meitat aposten per no dir que pateixen un trastorn (el 53% ho oculten als companys i el 51,2% als professors). A aquesta xifra cal sumar-hi la del 18,9% que s'han sentit estigmatitzats pels mateixos professors.

Professionals sanitaris que no atenen correctament els malalts mentals

"La metgessa em va dir que no em podia demanar un psicòleg si no estava a punt de suïcidar-me", explica la Georgina, estudiant de 19 anys: "Em va deixar plorant davant de tota la sala d'espera mentre jo tenia un atac d'ansietat". El 26,1% de les persones que han participat a l'estudi asseguren haver patit discriminació en un hospital, i el 24,9% als centres d'atenció primària. Però el que és realment remarcable és el fet que el 40,6% afirmin haver-se sentit discriminats en un servei de la mateixa xarxa de salut mental.