Com evitar que sigui un curs perdut?

Els costos ignorats de la desigualtat educativa

Un article de Xavier Bonal, catedràtic de Sociologia de la UAB

Fa pocs mesos el filòsof Daniel Innerarity llançava una pregunta a través de les xarxes socials per convidar a la reflexió col·lectiva: per què no reaccionem contra el canvi climàtic (causant de 4,2 milions de morts l’any segons l’OMS) amb la mateixa determinació amb què ho fem contra el coronavirus (causant de moltes menys morts)? La resposta potser és senzilla, però no per això menys inquietant: reaccionem com a societat davant de la urgència i donem l’esquena a qüestions que, tot i tenir elevats costos, no tenen una traducció immediata. Òbviament, la intensitat de la reacció també és desigual en funció dels col·lectius afectats, com ho demostra la diferent reacció de la comunitat internacional davant del virus de l’Ebola o del coronavirus.

La paradoxa d’ignorar uns riscos que tard o d’hora ens acaben afectant a tots és visible també en com s’ha interpretat l’impacte del tancament escolar des del març i les pèrdues que es puguin produir al llarg del curs que està a punt de començar. Tot i comptar amb una àmplia evidència del preu desigual que uns infants i altres paguen pel tancament escolar i dels costos acumulats des del punt de vista social de les pèrdues agregades d’aprenentatge, no apareixen enlloc mesures dirigides a compensar el temps perdut ni s’anuncien mesures específiques que protegeixin els més vulnerables de tornar a perdre escola presencial. Més enllà dels increments pressupostaris necessaris derivats de l’emergència (encara insuficients), no hem sentit cap poder públic presentar un pla per pal·liar l’augment de les desigualtats educatives o per impulsar mesures més protectores per a l’alumnat més desafavorit. De la mateixa manera que els riscos de contagi es distribueixen de manera desigual al territori, també ho fan els riscos educatius. La probabilitat que un infant de Torre Baró es contagiï i obligui a confinar grups bombolla és més alta que la d’un infant de Sarrià-Sant Gervasi. La lluita contra aquesta desigualtat exigeix mesures diferents en territoris desiguals, i aquestes mesures ni van aparèixer en la planificació del retorn escolar del mes de juny ni són visibles sis mesos (sis!) després del primer estat d’alarma.

Ignorar que la desigualtat educativa existeix i creix en el context d’aquesta pandèmia implica restar importància a uns costos econòmics i socials de gran magnitud, els quals sorprenentment encara hi ha veus que volen minimitzar. Una pèrdua que no afecta només les persones que en pateixen més la conseqüències. Els costos de la desigualtat educativa són directes i indirectes, afecten els costos de lluita contra el fracàs escolar i l’abandonament, però també repercuteixen en les condicions de vida d’infants i adolescents, en la seva salut, les conductes de risc i la seva integració social i laboral. Prescindir de mesurar aquesta desigualtat i prescindir de desplegar mesures per reduir-la té costos que potser no veiem avui, però que estan molt a la vora. Anem tard, com gairebé sempre.

Educar amb la boca tancada

Un article de Caterina Calsamiglia, professora Icrea de l’institute of Political Economy and Governance i cofundadora de Pentabilities

El covid ens obliga a donar classe amb mascareta. La docència com l’enteníem fins ara és senzillament inviable. Alhora, la crisi sanitària amplia una escletxa educativa que no ens podem permetre.

Les desigualtats socials provenen en gran mesura de les habilitats socials i personals. La capacitat d’adaptar-nos, perseverar davant dels reptes de la vida o buscar l’ajuda on calgui determinen l’èxit vital. Si volem aprofitar aquest curs estrany per fer pujar una marea que aixequi totes les barques, cal que centrem la nostra acció en aconseguir desenvolupar aquestes habilitats. Donald Finkel, en el seu llibre Teaching with your mouth shut [Ensenyar amb la boca tancada], emfatitza que el rol del professor ha de canviar i ha de deixar que sigui l’estudiant qui parli.

A l’hora d’afrontar el nou curs pensem què podem fer per generar, ateses les circumstàncies, situacions d’aprenentatge factibles i efectives. Tenim centenars de milers de nens i nenes d’edats compreses entre els 6 i els 16 anys amb capacitats, necessitats i entorns molt diversos que disposen de 40 hores setmanals per dedicar a la formació. Comptem amb milers de mestres i professors que els poden donar suport.

El rol del professor

Una possibilitat, a tall d’exemple, seria la següent: creem grups fixos d’edats diferents i els fem responsables de la seva formació com a grup. Cada nen dedicarà unes hores al dia a aprendre dels grans i unes altres a ensenyar als més petits. Fitxes, vídeos, reptes, com vulguin! I han de pensar com ho faran quan es puguin trobar a l’escola, però també planificar com actuaran des de casa si ens tanquen les aules. Online? Tenim ordinadors? Sabem fer anar el software necessari? Qui en sap? Fa un vídeo per a tots? Quines són les necessitats de cada grup, quines possibles solucions se’ns acudeixen? Podem compartir-les amb grups d’altres centres? Preguntes que cada grup es farà i haurà de resoldre amb l’acompanyament dels docents. L’heterogeneïtat dels grups garantirà que tothom pugui contribuir al treball comú i beneficiar-se’n, generant noves dinàmiques extremament enriquidores.

Els docents són els responsables que l’engranatge no s’encalli: estimular la implicació dels alumnes i indicar camins per superar les dificultats que es vagin trobant, tant humanes com acadèmiques. El seu rol és clau i el repte, gegantí. Ens caldrà col·laborar i ajudar-nos més que mai, però afrontar el repte ens permetrà desenvolupar estratègies que ens ajudaran a aconseguir l’objectiu d’educar amb la boca tancada.