La regidora de la CUP Maria Rovira denuncia una agressió sexual

BarcelonaLa regidora de la CUP a Barcelona Maria Rovira va anar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Gràcia, a primera hora del matí del 2 de setembre. Ho va fer per denunciar una agressió sexual, que havia patit feia poques hores a dos carrers de casa seva. Després d’assumir el que va passar, ho vol fer públic per “socialitzar” el debat i evidenciar que les agressions masclistes “no són casos aïllats”, sinó que s’emmarquen en un “sistema de dominació i de por que s’ha generat en relació a les dones”.

Segons explica a l’ARA, els fets van passar el dijous 1 de setembre, prop de la una de la matinada, quan tornava caminant sola cap a casa des de Gràcia, un recorregut que fa sovint. De fet, recorda haver pensat que “no tenia por”. “Aquest estiu hem fet campanyes de conscienciació sobre aquest tema i hi estava reflexionant”, rememora. Quan ja arribava a casa -a Sant Antoni Maria Claret, entre el carrer Roger de Flor i el passeig de Sant Joan- un home la va agafar per darrere. “No el vaig sentir, crec que no em va veure ni la cara. Jo anava parlant per WhatsApp. Em va agafar i em va començar a tocar els genitals. Quan hi penso, em va semblar que eren cinc minuts, però potser van ser menys. Se’m va fer molt llarg”, diu amb enteresa.

Explica que primer va pensar que era el seu company, però de seguida va descartar-ho. “Ell era a Sabadell. Aleshores vaig començar a cridar i a moure’m, però no hi havia ningú al carrer. I és estrany, perquè normalment hi ha ambient. Hi ha un restaurant, que aquell dia estava de vacances”, recorda. Després de forcejar, l’home va marxar corrent. “El vaig seguir, cridant-lo i insultant-lo, fins que vaig veure que pujava pel passeig de Sant Joan. Jo estava tremolant, estava en xoc. I aleshores vaig pensar: acabes de patir una agressió sexual”, diu. En ser-ne conscient, va trucar a la seva parella i va avisar el seu nucli d’amistats, que li van aconsellar que ho denunciés als Mossos.

“Vaig llençar els pantalons”

Va trucar a emergències, que van derivar el cas als Mossos d’Esquadra. Un cop a casa, va “llençar” els pantalons que portava i va dutxar-se, a l’espera que arribessin els agents. “La primera imatge que vaig veure va ser l’home mosso, pujant les escales. Era corpulent, i vaig estar a punt de tancar la porta, fins que vaig veure una dona al darrere. Jo no volia que entressin a casa meva, és un espai petit i em semblava intimidatori, però era molt tard i no calia que els veïns sabessin que els Mossos eren allà”, argumenta. Va tornar a relatar els fets i va descriure tot el que recordava de l’agressor -“Jove, anava vestit amb uns texans curts, samarreta blanca i amb una motxilla”, concreta-. Rovira agraeix que els Mossos diferenciessin entre el fet d’“estar bé físicament i psicològicament”, però la va enervar que atribuïssin l’agressió a un “comportament habitual d’homes que no estan bé del cap”. Segons ella, al darrere d’aquestes agressions hi ha “la cultura de la violació i de la cossificació de la dona”.

L’endemà al matí va denunciar els fets a la comissaria de Gràcia, on li van ensenyar diverses fotografies d’agressors fitxats per si el reconeixia. Els agents també li van preguntar si havia intentat robar-li. “Em van dir que un intent de furt amb violència era un delicte més greu que l’agressió”, explica amb indignació. Les dades revelen que el seu cas no és aïllat. El 2015 es van denunciar als Mossos 679 agressions sexuals -una cada tretze hores- i 766 abusos sexuals -un cada onze hores-, tal com va publicar al juliol l’ARA. La diferència és que les agressions, com en el seu cas, inclouen l’ús de la força per sotmetre la víctima.

Lliçons i consells

De la mala experiència viscuda, Rovira en treu algunes lliçons. Tot i la “molt bona feina” que diu que fa l’Ajuntament de Barcelona -hi ha una regidoria de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI-, el consistori “no toca amb la realitat dels cossos de seguretat”. “Els Mossos no em van dir que podia anar al SARA [Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida] ni al PIAD [Punt d’Informació d’Atenció a les Dones]. Jo ho conec perquè treballo a l’Ajuntament i perquè milito en organitzacions feministes”, apunta, i afegeix que, d’entrada, s’aborda només el problema des de la “perspectiva judicial sempre que hi hagi denúncia, però no des de la psicològica”. Segons la seva experiència, l’administració tracta els casos de manera “massa individualitzada”.

A més, demana més “coordinació” entre els col·lectius feministes, l’Ajuntament i els cossos de seguretat perquè hi hagi un “flux d’informació” estable en relació als agressors. “Hem de saber qui són, identificar-los, però no per generar alarma, sinó per defensar-nos, tant amb arts marcials com psicològicament”, explica. La seva proposta no és publicar la cara i el nom de tots els agressors, però sí “posar un filtre” i informar de qui és reincident o de qui sol atacar en un lloc concret. “Com a psicòloga sé que és estigmatitzant, però ara mateix no hi ha prou polítiques públiques perquè estiguem segures al carrer, de manera que qualsevol mesura es queda curta”, argumenta, vehement.

“Estic segura que tornaré a patir una agressió masclista. Potser no serà sexual, potser serà un xiuxiueig a l’orella al metro, però això també és assetjament”, afirma. “Volia donar la cara, explicar el meu cas, per donar visibilitat i ajudar a trobar eines per no sentir-nos tan vulnerables”, sentencia convençuda.