"La cultura espanyola té una manca de curiositat terrible"

Ha escrit sempre a mà i té la intenció de seguir-ho fent, allunyat de tota tecnologia. L'única correspondència electrònica que rep la va a buscar a l'Institut Cervantes de Marràqueix, la ciutat on viu des de fa més de dues dècades. Juan Goytisolo, a qui no li agrada gaire contestar les preguntes dels periodistes, ens rep amb educació i accepta fer una mica de memòria sobre la seva experiència vital.

El seu vuitantè aniversari ha coincidit amb el vuitè volum de les seves obres completes.

Vaig deixar de celebrar els aniversaris quan vaig fer 12 anys. No té gaire sentit felicitar ningú, ni tampoc commemorar l'efemèride.

Guerra, periodismo y literatura ens mostra el Juan Goytisolo més compromès amb el món: hi apareixen conflictes bèl·lics, assaigs sobre el món àrab, sobre Blanco White i Manuel Azaña, entre altres. Quan fa més de vint anys va publicar els seus dos llibres de memòries, Coto vedado i En los reinos de taifa , també va oferir una visió d'un mateix complexa, gens conformista i, fins a cert punt, comprometedora.

Vaig escriure les memòries preguntant-me per allò que em motivava a escriure. També volia mostrar el pas d'una certa filiació generacional -la fornada del realisme crític- fins a trobar el meu camí individual.

Data la troballa d'aquest camí a mitjans de la dècada dels 60, quan va començar a pensar a escriure Don Julián .

Don Julián tracta sobre la destrucció de l'Espanya sagrada. A partir d'aquest moment, el lector pot llegir a través de les meves novel·les i assaigs el que jo sóc i com visc.

A les memòries defineix l'escriptura com un salt al buit. Encara té la mateixa sensació, ara?

Aquests últims anys amb prou feines he escrit textos de creació. Tinc la impressió que ja he dit tot el que havia de dir. No he escrit mai per guanyar-me la vida, sinó que m'he guanyat la vida per poder escriure. Segueixo col·laborant en diaris i escrivint-hi articles sobre temes polítics, culturals i literaris.

Un dels últims articles ha estat sobre Tunis, la capital d'un país que el deu tenir preocupat… Recordo que hi vaig estar la tardor de l'any 1999. Hi vaig anar a fer una conferència, i em vaig reunir amb tots els membres de l'oposició que no havien empresonat i que no s'havien exiliat. Hi havia, entre altres, Sihem Bensedrine, periodista i activista a favor dels drets humans, que m'explicava que li havien fet tota mena de salvatjades, des de posar la seva cara en escenes pornogràfiques, envestir-li el cotxe i fins i tot amenaçar els seus fills. A partir d'aquesta reunió, la policia no em va deixar de vigilar. Tot just sortir de l'hotel ja tenia dos policies seguint-me. No m'havia trobat mai en una situació d'aquestes característiques. Tunísia vivia en un sistema de terror i cleptocràcia totals.

Aquesta voluntat de descobrir altres països i cultures i denunciar-ne els aspectes que ha considerat inacceptables és el que trobem als assaigs de Guerra, periodismo y literatura .

Sempre que he visitat països que no coneixia he procurat informar-me'n llegint tots els llibres que trobava. Al llarg dels anys, documentant-me, he descobert que la cultura espanyola té una manca de curiositat terrible: trobava 200 llibres en anglès, 100 en francès, 60 en alemany… i cap en castellà. Aquesta manca de curiositat ha fet que la cultura espanyola no hagi arribat a ser mai subjecte de contemplació. No podem escriure la història d'Espanya sense llegir el que n'han escrit els hispanistes anglesos, francesos, alemanys, italians i nord-americans; la contribució espanyola, en canvi, no existeix.

És des d'aquesta recerca cultural que ha reivindicat la figura de José María Blanco White, a qui ha dedicat el seu últim assaig, El Español y la independencia de Hispanonamérica (Taurus, 2010).

Amb motiu del bicentenari de la independència de les colònies vaig rellegir els articles que Blanco White havia escrit a El Español i em van semblar d'una intel·ligència i lucidesa úniques. Per mi és el millor escriptor espanyol de la primera meitat del segle XIX. Va ser un escriptor tan marginal perquè la millor venjança que es va fer des d'Espanya va ser ignorar-lo durant molts anys.

"Per teoritzar fa falta una immensa ingenuïtat; per no teoritzar, una immensa honestedat", deia T.S. Eliot. Llegint els seus llibres es té la sensació que combina la dosi justa d'honestedat i ingenuïtat.

Potser és perquè mai no he partit d'un esquema previ, per analitzar un escriptor. Simplement ho faig. Pensant en aquesta afirmació, em ve al cap José Ángel Valente, que és el primer poeta que va assimilar la lliçó de sant Joan de la Creu. Sóc una persona perfectament agnòstica, però el poeta que més m'estimo en llengua espanyola és sant Joan de la Creu: l'expressió poètica de la seva mística té una profunditat i senzillesa tan boniques…