Anna Freixas: "Al cuidar dels nostres nets estem perpetuant el sistema patriarcal"

BarcelonaEscriptora feminista i professora universitària jubilada, Anna Freixas ha escrit Yo, vieja, apuntes de supervivencia para seres libres (Capitan Swing) per reivindicar, desmitificar i normalitzar la vellesa, una etapa més de la vida. "Ser vella és ser gran, haver complert molts anys, i no vol dir estar malament, vol dir que no t'has mort i que et trobes en un moment del teu cicle vital que saps des que vas néixer que existeix". I posa el focus en l'envelliment de les dones desmuntant molts dels estereotips que la societat té de les dones grans.

Les dones ens tornem invisibles quan envellim?

— En general, a la vellesa, homes i dones desapareixem socialment. Envellir significa una pèrdua de poder i visibilitat, però també depèn de si nosaltres, com a persones velles, ens mantenim visibles i participem en la vida social, política i cultural i fem valer el nostre saber i les nostres necessitats. I no ens quedem a casa esperant que arribi la mort, perquè vivim trenta anys més del que podíem esperar quan vam néixer i són 30 anys que els vivim bastant bé. I ens hem d'organitzar per aconseguir coses que afavoreixin el nostre benestar: mitjans de transport adaptats, que si vols anar al teatre o la perruqueria algú t'acompanyi... Les reivindicacions no han de ser només que et portin el dinar a casa o les pensions.

S'accentuen les desigualtats entre homes i dones a la vellesa?

— Podem dir que es mantenen. Envellim com hem viscut. I els homes han tingut privilegis que les dones no, i aquestes diferències es mantenen quan ens fem grans, però algunes augmenten, com les econòmiques. La vellesa per a les dones que no tenen pensió és un moment d'autèntica pobresa. Les dones, en general, i les velles, en particular, som les pobres del planeta.

És una contradicció: tothom vol arribar a vell però ningú vol ser vell.

— Ningú no vol ser vell perquè la societat connota negativament el fet de ser vell, no ho valora. En el llibre sostinc que si nosaltres mateixos no ens amaguem de ser vells i velles, no ens disfressem de joves i posem en valor els signes de l'edat, això canviarà socialment. Per ser uns vells feliços també hem d'estar a gust amb el nostre cos i mostrar-nos orgullosament vells amb els signes de l'edat com a senyal de triomf d'haver viscut tants anys.

Ens falten models on emmirallar-nos?

— Cada cop hi ha més dones de l'esfera pública, i també en la vida quotidiana, que tenen una presència afirmativa de la vellesa [mostrar canes, arrugues...] i crec que això anirà en augment. És un dels canvis més importants del segle.

També s'espera que en la vellesa es reprimeixi el desig sexual i s'ha invisibilitzat o, fins i tot, ridiculitzat, la menopausa.

— La menopausa s'ha dramatitzat quan és un moment fantàstic en la vida de les dones en què millorem en molts aspectes. El que passa és que només s'emfatitzen els possibles efectes negatius, però els positius s'amaguen. Hi ha dones que passen la menopausa sense ni adonar-se'n i s'ha venut com el principi de la fi: Que ja no som atractives, que la vida sexual decau... ¿Decau la nostra o la de la nostra parella, si és un home, que són els que tenen problemes i ens els traspassen a nosaltres? El sexe té un component de curiositat i novetat molt important i quan portes 30 anys amb una persona és difícil de mantenir. La sexualitat de moltes dones, quan tenen una nova parella, revifa. Tampoc vull que es consideri que la bona vellesa passa per una sexualitat activa. Pot passar per això o pel contrari: també hi ha dones que diuen s'ha acabat i no vull dedicar més energia a això.

Vol desterrar el terme 'avis' per referir-se als vells.

— Em sembla una agressió. Al dir avis es dona per fet que el destí de les dones és la maternitat. I no sols el teu destí sinó el dels teus fills. És una estupidesa lingüística. Som vells.

S'infantilitza la gent gran?

— Sí, quan la societat es vol desentendre dels vells els tracta com a nens que han de ser tutelats perquè no molestin. Així com als nens se'ls dona la tauleta o el telèfon perquè estiguin callats, als vells se'ls ignora. I no se'ls dona ni la tauleta perquè ni es considera que sigui per a nosaltres. I hi ha vells i velles superdigitals i n'hi ha que no ho són perquè no els dona la gana.

Com hem tractat els nostres vells durant la pandèmia?

— Amb un amor estúpid, amb aquest fals amor de "t'estimo tant que no et deixo sortir" i t'ho prohibeixo jo que soc la teva filla. ¿Des de quan un fill pot prohibir a un pare o una mare fer el que li doni la gana encara que sigui matar-se? És aquest amor que considera que els vells no són capaços de prendre decisions per si mateixos. Si m'equivoco, és cosa meva. Hem de disposar de llibertat fins a l'últim moment. ¿Quants vells potser s'han salvat del covid però han mort de tristesa i misèria afectiva?

Estem abusant dels avis -ara sí- com a cuidadors dels seus nets?

— És un abús claríssim per part dels fills i filles. I a vegades també és cosa de mares sobreprotectores que pensen que elles cuidaran millor que ningú el seu net. Però [en cuidar els nets] estem perpetuant el sistema patriarcal en què la nostra filla no negocia amb la seva parella. Si jo no cuido els teus fills, tu no tindràs més remei que negociar amb la teva parella i pactar com us ho feu. Però si et resolc el problema estem perdent una generació i en caldrà una altra en què les mares no facin això i permetin que les seves filles negociïn amb les seves parelles.

On viure la vellesa -casa, residència, en comunitat...- és una de les decisions que hem de prendre.

— Això de viure en comunitat d'amics ho trobo molt elitista i poc generalitzable. Però sí que hem de pensar on, com i amb qui volem viure, si és que volem viure amb algú. Puc viure sola i tenir una xarxa de persones i unes relacions que em permetin que la meva vida tingui sentit. L'important de ser vell és tenir una vida amb sentit i seguir creixent fins l'últim dia de la teva vida.

Hi ha dones, però, que quan arriben a la vellesa es pregunten, precisament, si ha tingut sentit la vida que han viscut, coartada, en alguns casos, pels mandats de gènere. Quins són els reptes de l'envelliment femení?

— Sobretot, haver pensat què vols fer a la teva vida i si les decisions que prens et faran una vella pobra. Si ets pobra, no tens llibertat. Les decisions que prenem al llarg de la vida són les que marquen quina vellesa tindrem.