“Vaig trobar una oferta per fer de cuidadora i em van exigir sexe”

BarcelonaLes històries d’aquestes cinc dones són semblants. Fa pocs mesos que van arribar a Barcelona. Moltes venen de països llatinoamericans: han fugit de la violència, de les amenaces de mort o simplement de la pobresa extrema. I tenen un objectiu comú: aconseguir els papers i refer les seves vides amb dignitat. Fins ara, però, no ho han tingut fàcil, més aviat al contrari.

Abans d’arribar a Catalunya, l’Ericka, la Diana, la Gabriela, l’Aguatif i la Silvia ja tenien clar que aconseguir la documentació per regularitzar la seva situació no seria fàcil. “Vaig demanar l’asil fa mesos, però no tenim cita fins a l’abril”, explica la Silvia. Ella i el seu marit, que era jutge de pau a Colòmbia, van fugir per les amenaces de mort dels grups paramilitars. Mentre no es resol la seva petició, la Silvia ha intentat trobar un contracte en condicions que li faciliti el permís de treball i els papers, però com que no en troba cap, sobreviu amb feines en negre en el sector de les cures. És el mateix que fan la Gabriela, la Diana, l’Ericka i l’Aguatif. Després de mesos en silenci ara s’atreveixen a explicar la seva experiència.

“Vaig trobar una oferta en un portal típic de notícies. Buscaven una cuidadora, però quan vaig arribar l’home volia que me n’anés al llit amb ell: em va incomodar tant que vaig marxar corrents”, explica la Gabriela, de 23 anys. “A mi em van dir que em pagarien, però volien sexe a canvi”, afegeix la Diana. “A una companya li van dir que li pagarien 10 euros l’hora i que n’hi donarien 5 més si és posava l’uniforme: era un conjunt de roba interior”, diu tot seguit la Silvia. “Quan no demanen sexe volen que facis horaris bojos, tot el dia treballant”, admet l’Aguatif.

“Al principi ens reuníem a l’Espai de l’Immigrant bàsicament per fer-nos teràpia entre nosaltres. Som una dotzena de dones”, recorda la Silvia, que assegura que després de mesos de sororitat ara s’han empoderat. “Aquí molts homes relacionen les dones llatines amb el treball sexual. És lamentable”, es queixa la Diana. “No pensem ni un moment en caure en això”, afegeix. Al seu costat, la Gabriela, que va estudiar negocis a Colòmbia, reforça la sentència fent un gest de negació amb el cap.

Després de mesos de reflexió, han decidit que necessiten tenir veu institucional i han muntat un sindicat: el primer sindicat de dones cuidadores sense papers. “Mai abans havia participat de moviments socials, però és molt necessari que les dones sense papers que treballen en aquest sector també tinguin veu”, diu la Silvia.

Una crida a la sororitat

L’objectiu del sindicat, que té previst constituir-se formalment a finals d’aquest mes, és crear una borsa de treball “tant legal com en negre” i posar en contacte les treballadores amb demandants de feina de confiança. “Si ningú té cura de nosaltres, ho farem nosaltres mateixes”, resumeixen.

Fins ara ja han aconseguit un advocat, que els farà la representació legal, han creat un logotip, una adreça de correu electrònic i un compte d’Instagram. “Ara som poques, però esperem acabar sent moltíssimes”, avança la Silvia. “Hi ha una cosa que tenim molt clara: encara que la nostra situació sigui feble i que moltes siguem pobres, hi ha tres coses que són intocables. El nostre cos, el nostre temps i la nostra dignitat. Només nosaltres tenim dret a decidir sobre això”, sentencia l’Ericka. Per concloure, la Silvia fa una declaració d’intencions: “Nosaltres no volem ser un problema per a Espanya, volem ser part de la solució, pagant també els nostres impostos”.