Crònica d’un viatge cromàtic per la cultura pagana de Barcelona
"L’alcaldessa parla bé. És una estadista en formació i en formació tenia un sector del públic que la venera"
BarcelonaEl Dia Sense Cotxes ha resultat ser el dia de la llengua fora. Arribar a la sala major de l’Ajuntament, el Saló de Cent, per escoltar el pregó de Javier Pérez Andújar s’havia convertit, vistes les expressions cansades dels assistents, en una veritable odissea. I per afegir sal al caldo, davant l’Ajuntament s’hi havia reunit un grup de manifestants protegits darrere d’una pancarta que exigien a crits un turisme digne per a Catalunya. La dignitat ja no és el que era.
Es feia tard i vaig saltar-me tots els esculls protocol·laris amb una dignitat de supervivent. Quan un va carpanta de notícies és capaç d’arribar a la balconada i cridar un “ Ja sóc aquí ”. Els cronistes som gent senzilla. Amb un petit úter informatiu i un cordó umbilical que ens nodreixi d’informació en tenim prou, i des del racó, darrere una càmera i la tos insistent del veí, vaig poder veure l’entrada triomfal del seguici, encapçalat per l’alcaldessa Colau i el convidat estel·lar, Javier Pérez Andújar, entre una filera engalanada de guàrdies municipals.
Collboni semblava tan feliç quan va seure al seu tron subsidiari de fusta que semblava un Lannister entre els Stark. O potser era un Stark entre els Lannister, en un veritable joc de trons que promet, en un futur, jornades memorables d’execucions polítiques. Pérez Andújar s’ho mirava tot amb una mirada de nen envellit, la seva. Tothom esperava el seu pregó perquè, en general, els nens solen dir la veritat.
L’alcaldessa parla bé. És una estadista en formació i en formació tenia un sector del públic que la venera. Ada Colau va parlar del pregoner com d’un cronista de barris invisibles, i darrere la metàfora, va arribar la ficció. L’alcaldessa no va poder amagar la seva satisfacció per l’èxit del Dia Sense Cotxes davant d’un públic sosteniblement estupefacte. Si es confirmen les dades, la jornada ha sigut un èxit en 56 carrers de Barcelona.
Pérez Andújar havia sigut rebut a la sala com un cinquè beatle, i el seu pregó va estar a l’altura de Strawberry fields. El seu viatge per la Barcelona mestissa, fent les pauses necessàries per escoltar l’alè dels assistents, va emocionar. La gent mirava el pregoner amb cara de nostàlgia. Pérez Andújar va fer un viatge per la Barcelona menys guapa però més viva, aquella en què la cultura popular va arribar a l’Olimp més alt dels Olimps pagans. La gent escoltava concentrada i qui semblava fora de focus era l’estàtua de Sant Jordi. “Los quioscos de las Ramblas ya no venden imagen de la ciudad ”, va dir. El “ felices fiestas ” va ser el leitmotiv del seu pregó.
Quan va acabar, el públic va sortir amb discreció. L’ambient era tan càlid que no hi va haver lloc per a proclames antiprogramàtiques de l’antipregó. Per una vegada, els polítics de tots el colors de l’arc de Sant Martí ideològic van fer d’edredó d’un acte que hauria pogut ser fred com l’iceberg que va enfonsar el Titanic. Entre els assistents hi havia Luis del Olmo, Marina Rossell, Isabel Sucunza, Sisa, Emili Manzano, Silvia Sesé, Víctor Amela, Lluís Miquel Palomares, entre un llarg etcètera de convidats i representants propis d’una ciutat portuària.
No hi va haver copa de cava. La vida consistorial ja no està per a luxes. I mentre marxava, recordava aquella vegada en què l’alcalde Clos va anunciar als assistents que els esperava una copa de cava als passadissos. L’alcalde estava mal informat i tots vam acabar perduts com zombis pels despatxos del consistori. Un gran pregó, el de Pérez Andújar.
