Crònica (teatral) de la humiliació femenina

Barcelona.Per parlar del seu últim espectacle i de la humiliació que han patit les dones al llarg de la història, Angélica Liddell fa servir un símil molt oportú, que podria ser d'Adorno: "Els acudits sobre jueus van acabar en Auschwitz". I la nostra societat, "etnocèntrica, patriarcal i misògina, acaba com acaba", en una ciutat del nord de Mèxic anomenada Ciudad Juárez, on desapareixen cada any desenes de dones. Un indret que és, segons Liddell, l'infern del nostre temps, un "lloc destruït, caníbal, sense valors", on totes les xacres de la nostra societat s'expressen. Un lloc on veiem "la podridura moral" del nostre temps, on "en lloc de llençar un gos mort [al desert], llencen dones".

Però, què és La casa de la fuerza ? D'entrada, dir que és, en sentit estricte, un gimnàs, un indret on anem a esgotar-nos. I de seguida afirmar que és, segons el director del Lliure, Àlex Rigola, una "obra mestra", la tercera peça de Liddell que podem veure al teatre de Montjuïc, un espectacle de cinc hores que l'actriu i creadora escènica nascuda a Figueres defineix com "una llarga cançó de despit que es clou en dol per les morts de Ciudad Juárez". Un espectacle total en què copsarem Les tres germanes de Txékhov, escoltarem Glenn Gould, música de Vivaldi i guitarres de mariachis , i creurem ser dins una performance . A més, hi ha actors professionals i d'altres que no ho són, com tres dones vingudes expressament de l'Estat mexicà de Chihuahua -Ciudad Juárez n'és la capital- o el campió de Strongman d'Espanya, Juan Carlos Heredia. En resum, "un tros de poema", segons Rigola.

El leitmotiv de tot plegat és el dolor, cosa que a Liddell la revolta. "Treballar amb els sentiments continua sent revolucionari. M'agrada pensar que Dostoievski existeix. Em rebel·lo contra la banalitat ", diu. En escena, Liddell reproduirà tots els rituals quotidians de la humiliació femenina a través d'imatges molt poderoses, com una transfusió de sang, talls i una despesa d'energia poques vegades vista en un escenari. No debades, La casa de la fuerza va ser un dels grans èxits del passat Festival d'Avinyó.

Bellesa i desesperació

No es pensin, però, que estem davant d'un aquelarre. "Busco la bellesa a través de la desesperació", apunta Liddell. Ella vol fer justícia a través de la bellesa i sap que surt "tocada" després de cada funció. "Purificada, embrutida? No ho sé", afirma. Les sensacions són ben diferents de les que han provocat les altres obres que hem vist al Lliure, El año de Ricardo i Te haré invencible con mi derrota . El que sí que sap és que aquí no hi pot haver cap mena de distanciament, ni cap mena de complaença per part del públic davant el que explica. "Som tots còmplices del que passa a l'escenari", etziba.

"El terrible seria estar asseguts i no fer res. Si perdem la capacitat d'empatitzar amb el patiment col·lectiu, estem perduts", conclou, diàfana.

Liddell confessa que la seva vida és "un quadern d'apunts". Per això admet que, en un espectacle com La casa de la fuerza, els canvis funció rere funció són gairebé obligats. "Corregir és la meva malaltia", així com explorar tots els racons de l'ànima humana.

L'espectacle, quan era a les beceroles, no tenia a veure explícitament amb Ciudad Juárez. Liddell s'havia apuntat al gimnàs per cansar-se fins a l'extenuació, i volia parlar d'això, de l'esgotament i de la humiliació. Els personatges havien d'anar a Moscou. Però va topar amb Cynthia Aguirre, Perla Bonilla i María Sánchez, tres dones de Chihuahua que li van explicar la seva història. Aleshores, va canviar Rússia per Mèxic -"un país acolorit per fora i podrit per dins"- i va començar a aprofundir en els crims que hi havia registrats. Una mica com van fer Àlex Rigola i Pablo Ley quan es van enfrontar a la dramatúrgia del 2666 , la gran novel·la de Roberto Bolaño. Ella, diu, va enfocar el tema des de la indignació, l'única via possible de fer front a la barbàrie del feminicidi.