Cristina Pujades: “Les dones no hem tingut gaires models en el món de la ciència”

La Cristina dirigeix un grup de recerca a la Universitat Pompeu Fabra que estudia el cervell posterior, la zona més conservada al llarg de l’evolució i que conté els nuclis que controlen funcions fonamentals com la respiració o la deglució. Com es creen les neurones motores o sensorials? Quins gens ho controlen i quins moviments cel·lulars s’esdevenen? Volen entendre com es restringeix el destí d’una cèl·lula i per què s’acaba convertint en la neurona que li pertoca ser. “Investiguem el llinatge cel·lular: com es prenen les primeres decisions en les cèl·lules progenitores, durant el desenvolupament embrionari”.

Lamenta que moltes dones acabin deixant enrere les seves carreres científiques, sobretot en el camp de la biologia, per temes de conciliació familiar i laboral, però també perquè “sempre ha predominat el lideratge masculí i moltes d’elles no se senten identificades amb aquests estereotips de lideratge”. “Les dones no hem tingut referents femenins en la ciència, i el model de persona amb èxit s’associa a un perfil extravertit, piramidal i amb altes capacitats per autovendre’s”. Defensa que cal integrar altres maneres de liderar que vagin amb la manera de ser de cada científic. Em parla del moviment STEM, un programa a nivell mundial que té per objectiu aconseguir que més noies optin per carreres científiques i que busca ambaixadores científiques que animin les joves estudiants a entendre que “les dones que fem ciència i investigació som normals: podem portar texans o una cresta al cap, i que la ciència també és cosa de noies”.

Les vocacions científiques estan en caiguda des de fa més de deu anys entre altres raons perquè “no tenen prou visibilitat”. Assegura que per dedicar-se a la investigació cal ser constant i curiós: “T’ha d’agradar estudiar, i els valors de moda actuals no ens venen això”. Considera que per ampliar coneixements és important viatjar i treballar en països i universitats que no siguin de la teva zona de confort, però “el drama al nostre país és que no puguem integrar al sistema els científics que han marxat fora i que ara estan en una de les millors èpoques de la seva carrera”. Concep la ciència com un coneixement col·lectiu i compartit. M’explica que solen treballar amb el que se’n diu revisió per parells: “Quan volem publicar alguna cosa sobre el nostre estudi, les revistes en qüestió envien els nostres articles a experts d’arreu del món perquè valorin i critiquin la qualitat del treball, i nosaltres fem el mateix amb altres articles que opten a ser publicats”. Amb la investigació cal tenir paciència i motivació, perquè no sempre obtens el resultat que buscaves, però “els resultats negatius o inesperats són tan importants com els positius”.

Conversant amb la Cristina constato que no hi ha millor manera de transmetre coneixements i d’encomanar les ganes d’endinsar-nos en un món desconegut com és, per a mi, la ciència que a través d’algú com ella que traspua tanta passió per la feina que fa.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.